Tarda al cinema

Fa uns dies, per distreure’m una mica, me’n vaig anar al cine. Feia setmanes que no hi anava, com si desempallegar-me de les pantalles casolanes estigués mal fet i ens haguéssim de sotmetre per força a les cadenes que conformen la tele, el mòbil i l’ordinador, fins la ràdio se sent així, en pantalla. Tinc el Texas a la vora i no vaig mirar més que els horaris que em convenien d’una pel·li que em va semblar que potser estava bé. No vaig voler saber gran cosa de la sinopsi, volia justament que se m’endugués per no tenir-ne cap idea prèvia i me’n vaig anar a mitja tarda a veure-la. Només de començar em vaig posar en alerta, allò no era per a mi. No m’agraden les pel·lícules de terror, ni que siguin tan modernes que ni postmodernes se’n pot dir. Me n’hauria anat, però, vaja, això no em solucionava la tarda, el que volia era estar-me dues hores fora de les pantalles privades, no consultar més el mòbil durant una bona estona, no mirar titulars, deixar descansar la vista, el cap, el cor. A més a més, vaig pensar, estarà bé veure com l’acaba, el paio aquest, la història absurda que ens presenta. El director té bona reputació entre els cinèfils sofisticats d’ara i, com que el conec poc, potser acabaria donant-me una sorpresa gratificant, potser aquella història que barrejava superstició medieval i capitalisme obscè tindria finalment sentit. O humor. No. Ni rastre. Ni de l’una cosa ni de l’altra.

Vaig intercanviar comentaris sarcàstics espontanis amb les veïnes de fila quan es van obrir els llums, vam riure, incòmodes també elles, em va semblar. Vaig sortir de la sala connectant la pantalla del mòbil, encadenada de nou sense remei, com si les dues hores al cine no haguessin servit de res. No m’haguessin deslliurat de l’obsessiva roda de pensaments que ens envolten aquests dies. No m’haguessin aportat eines imaginatives. No m’haguessin transportat a un altre món, el d’una història, una gent, uns paisatges, unes vides que si d’una banda et deslliuren de les teves preocupacions d’una altra et permeten tornar al teu món amb el cap descansat perquè pensar en els altres és pensar-te d’una altra manera i, si funciona, veure-hi més clar. Donar més i més voltes a les coses no vol dir pensar-les, més aviat vol dir obsedir-se: no pensar. No avançar en el pensament. No arribar a treure alguna conclusió més. Tornava cap a casa amb aquests No, aquestes frases que totes comencen per un No. No em feia gens de gràcia.

En vaig parlar a casa, emprenyada. Amb una energia que a mi mateixa em va deixar parada. No, no m’havia agradat en absolut aquella pel·li, de cap de les maneres. No, no i no. Fins aquí podíem arribar. I llavors vaig veure que la pel·li m’havia fet un bon favor, un bon efecte.

Aquest dijous hi he tornat a pensar, en l’ensenyança de veure una pel·lícula que no t’agrada i dir-ho. Ajuda a veure allò que pots agrair perquè sí que t’agrada. Per correu postal em van arribar les targetes que la Institució de les Lletres ha fet amb una frase d’un dels meus llibres. La col·lecció de la ILC, que es pot veure aquí, és un llarg recorregut per la literatura a través de frases. Me la van demanar a final d’agost i la veritat és que, des de la intervenció econòmica de la Generalitat, vaig pensar que potser aquesta nova tanda de postals es quedaria pel camí. Malgrat aquest clima d’ofegament, la ILC va commemorar dissabte passat amb decisió als jardins del Palau Robert el vuitantè aniversari i el quarantè de la seva represa. Ara arriben les postals. Gràcies.

Una de les frases d’aquesta col·lecció és de Mercè Rodoreda: Les coses importants són les que no ho semblen. Pertany a Quanta, quanta guerra…, del 1980, l’última novel·la que va veure publicada. Havia aparegut a final d’any i pel març se’n va fer la segona edició, quan ja s’havia escaigut el 23-F. L’autora hi va fer posar llavors un epígraf que no hi és en la primera edició, la frase clàssica de Goya: ‘El sueño de la razón engendra monstruos.’ Una frase que només en castellà té doble sentit: quan la raó somia, quan la raó s’adorm. En cada ocasió que la fem servir s’hi ha de pensar, quin sentit hi donem.

En memòria de la Rodoreda, que precisament va ​nàixer un 10 d’octubre (sí, tal dia com aquest), he titulat aquest escrit ‘Una tarda al cinema’, com el conte que, segons diria després, li donaria peu a escriure la història de la Colometa.

Les coses importants són les que no ho semblen. En efecte. Com ara una postal.