02.03.2024 - 21:40
Antoni Tàpies i Joan Brossa van ser grans amics de joventut, però, amb els anys, la trajectòria de cadascun i la seva relació amb “el poder” els va anar distanciant, fins a covar un cert ressentiment. Aquesta és la raó per la qual fins ara la Fundació Tàpies i la Fundació Brossa no havien col·laborat mai. I és per això que el volum que recull el testimoni de tots dos artistes en la seva relació epistolar, Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991), a cura de Manuel Guerrero i editat per Galàxia Gutenberg, ha despertat interès i expectatives.
Però allò que origina l’edició de les cartes entre Tàpies i Brossa i que conforma aquest volum és el contrari del distanciament, va molt més enllà: ens parla d’una època de postguerra castradora de les arts, de la catalanitat, del vincle amb la vida cultural anterior (la que enllacen Foix, Joan Prats, Joan Miró), i d’uns joves inquiets que saben que tenen molt a fer i a dir. És la història del moment de desfeta del grup Dau al Set, amb Brossa, Tàpies, Ponç, Cuixart, Arnau Puig i Josep Tharrats i de la revista del mateix nom que van editar entre el 1948 i el 1951. És el testimoni de dos artistes que seran referents de l’art de la segona meitat del segle XX, de la seva evolució, de les seves inquietuds i reflexions, i també dels projectes que van fer conjuntament i les col·laboracions al llarg de quaranta anys llargs.
Manuel Guerrero ho diu així: “Aquest llibre trenca la dinàmica que durant molts anys s’havia establert, de distanciament entre la figura de Tàpies i la figura de Brossa. Jo, quan vaig tenir el privilegi de conèixer-los, ja estaven distanciats, però no es mostraven animadversió. De manera que tot aquest entorn de ruptura a mi no em va afectar. I d’alguna manera el que he volgut demostrar amb l’edició de la correspondència és que la relació Brossa-Tàpies va ser una amistat que, per damunt de tot, és una de les col·laboracions entre un poeta i un artista més importants del segle XX. Per moltes raons, tant per la quantitat d’anys en què van col·laborar en tota mena de projectes, com per la qualitat de les seves col·laboracions.”
La col·laboració comença amb la revista Dau al Set (1948-1951) i es clou amb el llibre de bibliòfil Carrer de Wagner el 1989. “És impressionant la quantitat de coses que van arribar a fer junts: llibres d’artista, poemes dedicats per Brossa a Tàpies, edicions que van fer conjuntament amb imatges de Tàpies o les cobertes de Tàpies pels llibres d’en Brossa, edicions d’obra gràfica, llibres de bibliòfil, llibres d’artista, revistes, catàlegs, projectes teatrals i musicals… Hi ha tal quantitat de col·laboracions que caldria fer un estudi comparatiu, perquè no crec que hi hagi gaire artistes creadors europeus del segle XX que hagin col·laborat d’una manera tan intensa durant tants anys.”
Guerrero apunta d’entrada que quan es va posar a recuperar i estudiar la correspondència, no existia, malgrat l’amistat i la relació de tots dos artistes, cap estudi una mica important sobre aquesta relació ni sobre la seva col·laboració. I també destaca que les cartes que s’havien intercanviat, per bé que solament són trenta-dos documents, són d’una gran intensitat.
Se sabia que aquestes cartes existien i algunes s’havien donat a conèixer, però no s’havien presentat totes (algunes eren inèdites) ni s’havien estudiat amb rigor. Guerrero apunta que la primera vegada que es fa saber l’existència d’aquesta correspondència mítica és a les memòries d’Antoni Tàpies, en què el pintor esmenta algunes cartes que Brossa li enviava quan era a París. Tàpies i Brossa es van escriure sobretot durant els vuit mesos que Tàpies es va passar a París, el 1950-1951, becat per l’Institut Francès. Quan tots dos artistes eren a Barcelona, vivien molt a la vora i es trobaven molt sovint. No els calia escriure’s. Per això després del 1951 la correspondència es dilata.
“Les cartes no solament són un testimoni de la seva amistat, de la seva relació intensa, sinó que, a més a més, tenen un valor molt important, perquè permeten de saber l’evolució de tots dos creadors en un moment fonamental, que és quan entren a la maduresa i la seva obra canvia. Un aspecte molt interessant que mostra la correspondència és l’aparició de Brossa en l’espai públic (això comença a passar quan Tàpies és a París), fet que té a veure amb les activitats culturals del Club 49 i amb un moment en què la cultura continua naturalment a les catacumbes, però ja té alguns espais de llibertat, com l’Institut Francès i més espais que en aquell moment són fonamentals”, explica Guerrero.
Continua: “La seva obra evoluciona del neosurrealisme, que seria la primera època de Dau al Set, cap a un nou realisme, que en Brossa anirà cap a la poesia rasa, cap a la poesia essencial, i en el cas de Tàpies el portarà a l’informalisme. En les cartes, ells mateixos expliquen tot aquest procés i, per tant, són uns documents de referència fonamentals, tant per qui vulgui estudiar Brossa com per qui vulgui estudiar Tàpies.”
La figura de Cabral de Melo i més personatges
Manuel Guerrero indica que, al costat de personatges com el gravador Enric Tormo i el crític d’art Santos Torroella, hi ha especialment un personatge important de la correspondència, que és João Cabral de Melo: “En ocasió de la gran exposició de Joan Brossa a la Fundació Miró, el 2001, va ser quan vaig tenir ocasió de poder llegir les cartes, de conèixer-les. En aquella exposició hi havia un espai dedicat a la relació Brossa-Tàpies i hi havia els originals no només d’algunes cartes de Brossa i de Tàpies, sinó també l’original d’una carta de João Cabral de Melo, que en el llibre és un convidat sorpresa, però que forma part d’aquest projecte. Perquè justament en el moment que hi ha més cartes, que són els anys 1950-1951, quan Tàpies va a París, és un moment en què la relació de tots dos artistes amb el poeta i diplomàtic brasiler João Cabral de Melo és fonamental.”
“Les cartes demostren la importància que té el paper de Cabral, tant en Brossa com en Tàpies, sobretot en el moment que es dissol el grup Dau el Set. Hi ha unes cartes molt clares en què Cabral els recomana de treballar en una altra direcció. Tots dos, a poc a poc, com es veu a les cartes, efectivament es van distanciant del que era el nucli de Dau al Set per trobar un camí nou.” En aquest context, Cabral de Melo és tan important que Manuel Guerrero inclou en el volum dues cartes de Cabral a Brossa de l’any 1951. És ell qui aconsella a Tàpies i Brossa que apliquin un compromís social a la seva obra i els introdueix al marxisme i a la crítica social i política.
Amb quina finalitat s’escriuen, Tàpies i Brossa?
Quina mena de cartes conformen la correspondència Tàpies-Brossa? Les primeres, de més intensitat, ja ho hem dit, són les que s’escriuen entre el 1950 i 1951, quan Tàpies és a París, i coincideixen amb el trencament progressiu amb Dau al Set. “Després, durant molts anys, els documents testimonien l’èxit internacional de Tàpies: quan ell va a París a inaugurar una exposició li envia una carta amb la invitació o quan va a Nova York, també li envia una carta. Hi ha algunes cartes molt interessants, per exemple, una en què Brossa proposa a Tàpies de fer el llibre Fregoli. Li explica exactament com veu el projecte del llibre. T’adones de la importància que tenia Brossa en les propostes. Conceptualment, qui acostumava a marcar les pautes de les col·laboracions era Brossa i Tàpies normalment les complementava.”
“Les últimes cartes de la correspondència són missatges que s’envien sobretot quan Tàpies passava l’estiu al Montseny, a Campins. Per exemple, hi ha un afer vinculat amb exposicions a la Galeria Maeght i els problemes que va haver-hi amb alguns textos de Brossa. Al final, també hi ha cartes de felicitació de Tàpies a Brossa quan aquest comença a rebre algun premi. L’últim document de la correspondència és interessant, és un telegrama enviat per Antoni Tàpies i Teresa Barba a Joan Brossa quan inaugura l’exposició al Reina Sofía de Madrid l’any 1991. És l’últim document que tenim i mostra com la relació que mantenien, l’un com a poeta i l’altre com a artista, ha canviat perquè Brossa s’ha convertit també en artista. La relació d’alguna manera s’acaba distanciant i trencant.”
De l’amistat al distanciament
En la primera correspondència del 1950-1951, Tàpies i Brossa es juren que continuaran mantenint la relació malgrat tot, i que col·laboraran al llarg de la seva vida. Però no va ser així: “Recordo els darrers anys, quan a Tàpies li parlaves de Brossa no acostumava a parlar-ne malament, perquè era una persona molt formal i molt cordial, però li sabia greu aquesta distància. Mentrestant, Brossa va agafant un protagonisme en el món de l’art i en el món cultural, i això fa que la seva relació amb Tàpies vagi canviant, i, per tant, arriba un moment que Brossa d’alguna manera ja no necessita Tàpies, mentre que Tàpies el troba a faltar.”
Guerrero desgrana algunes raons més que van portar al distanciament, fins podríem dir un cert trencament de la relació: “Hi ha un xoc de llenguatges: Brossa comença a fer poesia visual i d’alguna manera entra a competir amb l’obra visual de l’artista, del pintor, i en aquest sentit les converses que tenen són diferents. Perquè en l’obra de Brossa ja no parla el poema sinó que parla una imatge. Per una altra banda, també hi ha un distanciament per una qüestió purament material: Brossa com sabeu era un artista total, no li interessaven els diners i vivia amb molt poques coses. Per tant, la relació amb Tàpies era una de les coses que li permetia de viure. Però en el moment en què Brossa comença a entrar en el mercat de l’art fent poema visual, fent obra, ja té la part econòmica més coberta i la relació amb Tàpies pel que fa a l’interès de generar col·laboracions és menor. I jo diria que és un problema d’acceleració, en el sentit que Brossa estava revolucionat quan entra en el món de l’art, canvia d’escala passant de crear objectes petits a fer instal·lacions i peces més grans. Arriba a galeries i museus i, per tant, entra en una altra dimensió. En canvi, en aquest mateix moment, Tàpies ja es troba a l’Olimp, ja ha fet tot el que havia de fer i la seva obra entra en procés de revisió.”
Finalment, Guerrero també apunta un fet que devia ser determinant en el distanciament: “Quan Tàpies crea l’any 1990 la fundació, no col·loca els seus amics al patronat, no convida els amics a formar part de la Fundació Tàpies, a diferència del que havia fet Joan Miró a la Fundació Miró, que va convidar els seus amics a formar part del patronat i de la fundació. Els amics van ser exclosos del que havia de ser un projecte compartit. Aquest fet també va distanciar Brossa de Tàpies.”
“Al final, Brossa també acabarà creant la seva pròpia fundació. Però Brossa, als anys setanta, en un moment de màxim esclat ideològic i polític, contraposa la seva obra, que és un art més de revolta, amb un art més institucional que representa Tàpies. Hi ha un text fonamental en aquest sentit que Brossa escriu: Tríptic hegelià a Antoni Tàpies (1971), en què diferencia aquells artistes que treballen contra el sistema i aquells que treballen pel sistema.”
