Tapar-nos fins on ens plagui, despullar-nos fins on ens roti

Aquesta setmana ens han donat permís per a exercir un dret bàsic; és a dir, ens han tornat un dret que ens havien manllevat: el dret de mostrar lliurement els nostres pits a les piscines. Com totes les victòries que suposen el retorn a un punt de partida, o la restitució d’una injustícia, aquest triomf s’ha de celebrar, però té un gust menys dolç del que voldríem, precisament perquè la fita assolida ens demostra que encara cal molta lluita, massa, per a aconseguir uns mínims. En concret, ha costat sis anys; aquest és el temps que han estat batallant les companyes de Mugrons Lliures.

Pel camí, han hagut d’aguantar escarnis públics, i han hagut de ser fortes i valentes durant els embats contra les normatives injustes d’alguns consistoris i davant el personal que intentava sotmetre’ns i ens obligava a tapar-nos els pits mentre els homes podien lluir el tors nuu. El seu exemple ha estat estendard per a moltes que valorem infinitament les seves accions de protesta, la tenacitat mostrada i les hores no retribuïdes que han dedicat per aconseguir aquest bé comú.

El Departament d’Igualtat i Feminismes ha deixat clar que vetar el topless a les piscines és discriminatori. La normativa va entrar en vigor el 2020, però no ha estat fins aquesta setmana que la Generalitat ha fet arribar una carta als consistoris en què insta a aixecar tal prohibició. Fins i tot la BBC s’ha fet ressò de la notícia en una entrevista a l’escriptora Bel Olid, fundadora de Mugrons Lliures.

Hi ha ajuntaments que no han prohibit mai la pràctica del topless, de l’alletament o de vestir un vestit de bany que cobreixi tot el cos, però sovint la pressió social és la pitjor de les normes, i són moltes les dones que han evitat de treure’s la part de dalt dels seus biquinis perquè els feia por o mandra (dos sentiments lícits i comprensibles) haver-se de barallar amb qui les pogués increpar. Conquerim un tros més de llibertat robada, tot i que, com que sabem que encara hi haurà qui voldrà buscar-nos les pessigolles fent-se el liró, algunes anirem a les piscines amb el comunicat imprès que la Generalitat ha fet arribar als consistoris per poder-lo estampar a la cara del primer que gosi dir-nos res, perquè està clar que queda molt camí per recórrer fins a arribar a la normalització d’aquest fet.

Només cal fer l’insà exercici d’anar a cercar els comentaris de Twitter que diferents energúmens van deixar escrits a la notícia que va piular el 3/24 sobre la qüestió. Us els cito textualment. Fan esparverar, però, no obstant això, vull compartir-los amb vosaltres perquè són l’exemple clar que reafirmen la necessitat d’aquesta lluita:

“Doncs no em sembla bé […] Jo no tinc la necessitat de veure les mamelles de cap puta. Que facin piscines-puticlubs si el que volen és perversió.” Ja ho veieu, segons aquest home, exercir els nostres drets ens converteix en prostitutes.

Un altre personatge deia:

“És la recta final a la destrucció de la civilització. No veuen aquestes tan feministes i liberals que la llei inclou l’ús del burquini?” El gran problema de la nostra civilització no és el capitalisme salvatge amb la seva violència estructural, tampoc ho és el canvi climàtic, sinó els nostres mugrons alliberats. En una sola frase, hi ha encapsulat tot el racisme i el masclisme que ens puguem imaginar.

I per acabar, la darrera gran pixada fora de test. Un senyor, al qual li sembla bé que mostrem els nostres pits però només si són del seu gust, ens demana: “Les gordes i les velles també?”. No, estimat, ens sotmetrem totes al teu examen d’estretor mental perquè siguis tu qui ens digui qui es pot despullar i qui no.

Hi ha qui encara no ha entès que no hem de vestir-nos segons el gènere amb el qual se’ns llegeix. No hi ha debat sobre si la nova normativa és pertinent. Si us plau, si sorgeix el tema en un sobretaula, estigueu amatents per combatre els arguments empudegadors que versen sobre l’erotització. Coneixem el tarannà maquiavèl·lic i pervers del patriarcat, i sabem que per boca d’alguns homes sortiran paraules que pretendran culpar-nos d’excitar-los amb els nostres pits, i que fins i tot justificaran agressions. La resposta és ben senzilla: si us poseu calents veient pits a la piscina, us foteu un Calipo i us tombeu boca terrosa a la tovallola. A nosaltres, les dones, també ens poden excitar els vostres pits nuus, els vostres paquets o els pits d’altres dones, i en cap cas ho utilitzem com a excusa per a retallar llibertats o per a perpetrar assetjaments.

Cal celebrar la nova mesura també com a nou model de llibertat per a les nostres criatures. Potser ara que començaran a veure més persones de diferents gèneres amb els pits a l’aire, entendran que no cal que es tapin els seus no-pits amb set anys, i potser així, de mica en mica, tombarem la sexualització infantil i aconseguirem que les marques de roba deixin de fabricar biquinis infantils “per a nena” amb parts de dalt. Uns biquinis que, per cert, són força més cars que el clàssic pantaló “per a nens”.

Gràcies, companyes de Mugrons Lliures i totes les que ho heu fet possible! Com deia Joan Fuster, “la llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica”. I això és exactament el que farem a partir d’ara, practicar l’hàbit de tapar-nos fins on ens plagui, de despullar-nos fins on ens roti.