Tants caps, tants gripaus

Hi ha uns ‘indepes’ tan egoistes que, quan es tracta de la independència, no respecten ni els partits. Els emprenya, per exemple, que ERC claudiqui sense remei davant del model Barcelona World; els emprenya, igualment, que JxSí i la CUP defensin o critiquin una esmena a la totalitat segons que sigui pròpia o estranya; els emprenya veure ECP i CDC competint per la custòdia de la Puta i la Ramoneta; els emprenya, fins i tot, veure el PSC competint amb el PP i flirtejant amb C’s. En resum: els emprenya qualsevol acció, vingui del partit que vingui, que contradigui l’emergència de tenir un nou país, més just i igualitari. Això cal recordar-ho de tant en tant, encara que soni carrincló al costat de les virils batalles partidistes.

Als ‘indepes’ egoistes, ara mateix, la sort dels partits els importa una mè. Entenen que per a poder remar tots junts cap a Ítaca cal una suspensió temporal de les diferències més irreconciliables, que ERC ha de ser menys ERC que si governés sola; que la CUP ha de ser menys CUP que si tingués majoria al parlament; que CDC ha de ser menys CDC que si tingués 62 diputats dels seus. Respecte d’aquest esforç col·lectiu, de la tensió en equilibri que ha de durar el mínim possible, toca molt la pera que hi hagi formacions ‘indepes’ amb sectors que no són aigua clara i que les volen dominar.

Ja se sap que assumir el control d’un partit és una cosa molt llaminera, i que, si bé no a tothom li agrada tenir poder, a tothom li agrada tenir raó. I els ‘indepes’ som en un punt que, si pretenem ser creïbles davant dels que no ho són, potser hauríem de començar esborrant tota ombra de dubte entre nosaltres mateixos. Per la condició d”indepes’ no necessitem incentius per a mirar l’altre de reüll, la desconfiança és una característica de la pròpia bèstia. I com que això no ho canviarem, hauríem de mirar de minimitzar els danys per una altra banda. I aquí és on entren els nostres representants públics, que per a això se’ls paga.

Ahir, a la ràdio, van entrevistar Germà Gordó. L’home que es presenta, entre d’altres, a refundar CDC. L’home que es defineix com ‘el mateix que fa trenta-set anys: de CDC, sobiranista i socialcristià’. L’home que, segons s’hi refereix De Alfonso tot conspirant amb Fernández Díaz, ‘comptaria amb el suport empresarial […] i que estaria disposat a això. Jo he tingut reunions amb ell. […] Ell calladet. […] Però ell n’està encantat. Quan ell em sent explicar-li això, no em diu que no. JFD: Es deixa estimar. DA: Es deixa estimar.’ Doncs bé, a l’entrevista radiofònica, l”ell’ d’aquesta conversa es va defensar: ‘A mi el senyor De Alfonso no em va dir mai que volgués fer un pla per a enderrocar el procés.’ I sort que no li ho va dir –vam pensar molts oients–, perquè segur que no se li devia notar gens.

Un moment, que desplego l’escrúpol que es demana en aquests casos i que es diu presumpció d’innocència. I no em costa gaire de fer-ho, perquè, si aquest és el nivell de suspicàcia d’un ex-conseller de Justícia quan li feien la gara-gara les altes (i baixes) esferes de l’estat, com a representant de l’independentisme no podia ser més innocent. Espero que se m’entengui com jo m’entenc. Un cop aclarit aquest punt, i vistos i sentits tots els actors de la comèdia, el que no se’ns pot demanar als ‘indepes’ és que siguem igual de suspicaços i innocents.

Per tot això, aquesta humil articulista es vol ficar on no la demanen i ja ha posat una espelmeta de cara a la renovació de CDC, perquè el partit que en surti deixi fer el seu camí als que es vanten de no haver canviat en trenta-set anys –és que encara flipo amb la xifra, tan pròxima a la meua edat– i que recaigui en mans del jovent, que rima amb valent i amb president. En aquest sentit estic amb els ‘indepes’ egoistes: si el vell partit peta, que peti ben petat, mentre el nou quedi alliberat del llast de l’eterna sospita. Amb aquesta neteja feta, superar una qüestió de confiança hauria de ser un tràmit, i no miro ningú. Perquè la confiança entre els uns i els altres es guanya fent una rotllana, gots amunt i ei, per la independència, cap a dins els respectius gripaus.