12.12.2018 - 21:50
Pedro Sánchez va efectuar ahir al Congrés dels Diputats d’Espanya el discurs més extremista que hauríem pogut imaginar. Terrible. El cap de govern socialista va fer seu amb entusiasme i de la manera més formal possible no únicament les tesis de l’extrema dreta espanyolista, sinó fins i tot el vocabulari, les mentides i la manipulació. Si algú encara confiava que canviar Mariano Rajoy per Pedro Sánchez significaria res per a la solució de la qüestió catalana, ja pot veure ben clarament que no serà així. ‘Tanto monta, monta tanto...’
Aquest mot heràldic del rei Ferran II (el famós ‘tanto monta’), el faré servir avui expressament, tot i ser conscient que és mal usat. M’explicaré. Els historiadors romàntics espanyols, obsedits en els seus mites fundacionals, es van inventar que ‘Tanto monta, monta tanto’ anava seguit d’una més que improbable cua que deia: ‘Isabel como Fernando’, en referència als mal anomenats reis catòlics. Amb això volien crear, segles després, la imatge d’una unitat nacional espanyola que no existia en l’època. No ‘montava tanto’. Què havia de ‘montar’? Allò que els ens volien presentar com l’inici de la unificació espanyola era un pacte més semblant al que seria avui la relació entre els estats de la Unió Europea que no pas al naixement d’un estat nació, Espanya, que difícilment es pot considerar com a tal, amb rigor, abans de les corts de Cadis del 1810. El fet que la corona d’Aragó tingués vetat l’accés al comerç americà ho diu tot. Amb això n’hi hauria d’haver prou per a desfer l’equívoc interessat…
En qualsevol cas, és veritat que per a la cultura popular els mots arrossegaran per sempre aquesta concepció segons la qual tant hi fa l’un com l’altre. I vist així, si comparem els discursos de Rajoy i Sánchez, la definició avui no pot ser més certa. Tant hi fa Sánchez com Rajoy. Ahir, de fet, Pedro Sánchez va certificar que això no és un problema polític sinó un problema rotundament nacional. No sé si n’era conscient, perquè el seu gruix intel·lectual és molt limitat, però ho va fer. Quan veus Mariano Rajoy i Pedro Sánchez repetir mimèticament conceptes, frases calcades i tot, és molt difícil d’evitar la sensació que tots dos actuen de la mateixa manera, exacta, i això només es pot explicar assumint que no actuen com a partit, sinó com a nació. Contra una altra nació, per tant. Si l’anàlisi, la resposta i el mètode són els mateixos, hi ha poc espai per a presumir d’ideologia. El discurs de Sánchez d’ahir el signaria Rajoy i poques coses es poden dir més greus. De manera que permeteu-me que torne un moment al mot heràldic, perquè allà, en la veritat de l’expressió, hi ha una de les claus per a solucionar el conflicte.
Els historiadors seriosos no discuteixen gens el significat del ‘tanto monta’. Diuen que va ser ni més ni menys que el tenebrós Antonio de Nebrija, pare del supremacisme espanyol, que va suggerir al rei Ferran que el fes servir. I en realitat fa referència a la famosa llegenda grega del nus gordià. ‘Tanto monta monta tanto’ no anava pas seguit de ‘Isabel como Fernando’ sinó de ‘cortar como desatar’.
Com molts deveu saber, segons la llegenda del nus gordià, quan Alexandre el Magne va arribar al temple de Gòrdion, s’hi va trobar un jou amb una corda lligada d’una manera molt envitricollada i un text que deia que qui el desfés seria el rei de l’Àsia Menor. Sense pensar-s’hi gens, Alexandre va traure l’espasa i va tallar la corda. I tot seguit digué: ‘Tant hi fa tallar com desfer.’ La decisió va ser aclamada durant segles com un exemple de resolució expeditiva dels conflictes, tot i que és evident que té una interpretació més complexa i discutible: que els mitjans que es facen servir per a resoldre un problema complex no són tan importants com la solució del problema.
D’aquesta manera, la frase del rei aragonès, del rei de la corona federal que ens agermanava, adquireix una segona significació que ens hauria de fer reflexionar, també. Si tant hi fa Mariano com Pedro, tant hi fa també com resolguem el conflicte mentre el resolguem. I la cosa important és resoldre’l. En això, només en això, ens hem de concentrar nosaltres. Sobretot perquè estic cert que, després d’allò d’ahir, ja ningú no pot creure en la possibilitat d’un diàleg fructífer, d’una solució negociada amb l’estat espanyol, ni tan sols que de Madrid arribe cap proposta que no siga repressió i violència, colps i detencions, agressió i 155. O tallem el nus o el desfem, però no hi ha cap més camí.
Nota final adreçada als manipuladors: podeu tergiversar tant com vulgueu la meua referència a l’espasa. Però tingueu cura amb què dieu. Perquè tot això que he explicat forma part, intrínsecament, de la tradició heràldica de la monarquia espanyola. I ves que no us trobeu un bumerang encara més gros que el que heu trobat amb les mentides que heu dit sobre Eslovènia. La república d’Eslovènia s’ha enutjat molt. Sou uns cracs.
