Tantes maneres de caminar

Hi ha tantes maneres d’escriure, hi ha tantes maneres de caminar, com mans i peus hi ha al món. Hi ha qui camina després d’escriure, per desentumir-se, i llavors caminar només és una activitat física, deslligada del que s’escriu, i hi ha qui no escriu si primer no camina, potser perquè necessita cansar el cos per després engegar el cap. Però també hi ha qui del caminar en fa una manera d’escriure. Caminar i escriure s’assemblen, ja ens ho va dir Perejaume, i segur que no va ser el primer.

Caminar i escriure són dos verbs que sovint s’han conjugat junts o, si més no, molt seguits, en una mateixa frase, metàfores a banda. A més, l’obra d’un escriptor s’ha tendit a considerar com un camí, no pas com una cosa estàtica, i ja depèn de cada autor si aquest camí és recte, pla, o ple de revolts i sotracs, si està ben senyalitzat o t’hi has de perdre, si hi peta el sol o avança entre l’ombra humida d’un bosc espès, si fa olor de verd de camp o de gris de ciutat, si sempre va endavant o més aviat tendeix a dibuixar cercles, espirals o fins i tot gargots cada cop més foscos i enredats. Tants camins, tantes obres, com caminants, com escriptors. Però com caminen els escriptors?

Em pregunto si Virginia Woolf feia passets curts amb aquelles faldilles estretes i llargues, si ho observava tot amb una atenció inversemblant per a aquella mirada seva de viure sempre una mica lluny de la terra que trepitjaven els altres, si arrossegava els peus, si li entraven pedres a les sabates i s’havia d’aturar i descalçar-se o era de les que preferia sentir aquella petita fiblada sota la planta del peu fins que no arribava a casa.

Imagino Italo Calvino caminant per París amb les mans a les butxaques d’una gavardina arrugada, aturant-se davant d’unes obres i fent preguntes als que hi treballen, vinclat cap endavant, quasi geperut, per l’interès en la resposta, fent que sí amb el cap mentre l’altre parla, sense mirar-lo del tot, veient alguna cosa que ningú més no veu i dibuixant al terra ple de pols i runa un semicercle tremolós amb la punta de les seves sabates italianes.

Potser Georges Perec ensopegava cada dos per tres quan recorria els carrers, més pendent de les plaques i els números que de la gent que li passava pel costat, gent que qui sap si li clavava un cop de colze perquè els barrava el pas, com si ho veiés. Quantes cagarades de gos devia trepitjar badant, seduït per una finestra al capvespre que amb els llums encesos li mostrava l’interior d’una estança. Quants fanals va esquivar just a temps, quants nyanyos va col·leccionar, quants semàfors va travessar en vermell, quants cops va fer renegar algú que tenia pressa aquell bell descabellat amb la llibreta a la mà i el cap vés a saber on.

Va córrer pel carrer Julio Cortázar alguna vegada, amb aquelles cames llargues que devien empetitir totes les ciutats on va viure? Què en feia, de les mans, quan passejava? Jo el veig amb un parell de llibres en una mà, diminuts entre els seus dits, i la cigarreta a l’altra, i uns quants pèls de gat a la solapa de l’abric. L’imagino sortint a comprar pinso amb els ulls encara dins del llibre que llegia abans de sortir. Les monedes ballant-li a la butxaca dels pantalons balders amb els genolls desgastats anunciaven la seva arribada a la botiga i el noi de la caixa alçava la vista per saludar aquell argentí que sempre taral·lejava melodies de jazz mentre buscava entre els prestatges?

No sé si Mercè Rodoreda quan voltava per Ginebra devia estar pendent de si se la miraven o caminava capficada en els seus maldecaps. Crec que gairebé sé que feia passos curts i no gaire sorollosos. Es devia cordar l’abric un cop era al carrer o sortia cordada de casa, però baixant les escales segur que no se’l botonava, que jo la veig agafant-se a la barana i encadenant el descens amb l’atenció fixada en cada esglaó. Em costa figurar-me-la passejant sense saber on va, em fa l’efecte que sempre tenia una adreça entre celles i caminava amb l’actitud de qui sap quina hora és, quants diners té al moneder i si aquest vespre plourà o no.

Pere Calders segur que saludava tothom quan voltava pel barri, amb aquell somriure que feia pensar a tots els passavolants que aquell senyor era si no de la família com a mínim un vell conegut. A l’ascensor, es netejava les ulleres abans de sortir? Es mirava al mirall i s’arreglava els cabells estarrufats per les hores d’escriure? Se somreia a ell mateix? Era dels que tanquen les portes amb força o dels que deixen que es tanquin gairebé soles? Quasi podria jurar que abans de començar a caminar s’aturava davant mateix del seu portal i mirava el carrer mentre s’omplia els pulmons de l’aire brut de la ciutat, i amb un sospir agraït engegava el passeig.

Joan Brossa devia anar amunt i avall amb la jaqueta mal cordada, un faldó de la camisa fora dels pantalons i carregat de diaris vells. Segur que tenia sempre els dits grisos i que no duia mai claus de casa i havia de trucar: «Qui és?», «Jo!». Tampoc el sé veure passejant, més aviat me’l creuria aturat en un xamfrà, amb aquelles ulleres fosques i la camisa de franel·la, observant la placa d’un anunci de gasosa i rumiant com hi intervindria si tingués un retolador a mà. Potser, fins i tot, si topés amb un Perec distret per París, li clavaria un cop de colze per guanyar-se un espai ell i diaris per passar. I després ensopegaria amb Calvino tornant de les obres amb les sabates italianes emblanquinades i li preguntaria per l’adreça d’un llibreter de vell on compraria més exemplars antics i esgrogueïts de vés a saber quin diari francès. Cortázar li passaria pel davant amb el pinso sota el braç, el clinc-clinc de menys monedes als pantalons i els llibres a la butxaca de l’americana: un de la Woolf i un de la Rodoreda. «He de trucar a en Calders», pensaria Brossa, aturat davant d’un semàfor, «he topat amb dos autors que comencen per la ce de caminar en menys de cinc minuts. I em ve de gust beure gasosa a París».

Hi ha tantes maneres d’imaginar el caminar dels escriptors com maneres d’escriure com devien caminar. Caminar i escriure s’assemblen, es pot escriure caminant i, com hem fet ara i aquí, caminar escrivint.