27.12.2022 - 21:40
De vegades, els nostres fills em pregunten sobre la meva família: l’origen de tota la nissaga anterior als meus pares; la relació dels meus progenitors; anècdotes que havien escoltat de petits de veu de la seva iaia (que és com anomenaven la meva mare); del passat, del meu i del que portem incorporat el meu germà i jo, que no vam conèixer cap dels nostres avis i tota la informació ja ens venia filtrada per la memòria dels pares.
I massa vegades ni jo ni el meu germà no podem respondre a les preguntes dels fills. Ara ja no queda ningú a qui transmetre les inquietuds dels més joves. La mama ja no hi és. La Rosita de la torre, com la coneixien al barri centre de Cornellà, va morir el setembre del 2016. Però aleshores ella ja no hi era del tot, feia cinc anys que s’havia anat diluint la seva personalitat a causa d’aquesta malura estremidora que es diu Alzheimer. I tots els seus records i les històries que ens havia anat repetint sobre la seva infància, la joventut, els seus fills, tot es va anar perdent.
Jo era –i encara sóc– una persona emmarada. No em sap gens de greu dir-ho. De petit, vaig ser un nen malaltís i m’estava molt a casa. I vaig rebre tant d’amor d’aquella dona! Una dona humil i lluitadora ensems: quan a la família hi va haver un terrabastall, es va posar a estudiar i a treballar tot i que ja passava dels quaranta anys. Però d’amor en continuava regalant cada dia als veïns, a la família, als seus fills, més endavant als seus néts (que tant adorava). Perdoneu-me, me n’he anat massa lluny i m’he desviat del que avui m’interessava explicar: allò que ja no puc preguntar ni a ella ni a ningú del meu passat.
Tenim una memòria fragmentada dels nostres avantpassats més pròxims. Confesso el meu fracàs com a cronista de la meva família i, si la cosa pot empitjorar, de mi mateix. Perquè no solament arrossego la meva pròpia desmemòria, l’error de no haver-me apuntat tot allò que la mama ens explicava quan hi era tota, i que ara jo mantinc al cervell de manera emboirada. De fet, també arrossego la desmemòria de la meva mare, i els silencis o els secrets que tota persona amaga i que no vol transferir als seus fills. No conec ningú que sigui transparent del tot; entre altres coses, perquè encara que ho volgués explicar tot de tot, la seva memòria li ho impediria: és impossible recordar la totalitat del que ens ha passat i fer-ho amb la concreció amb què ens pensem que ocorren els fets i les vivències.
Sí, és ara que m’adono de la gran quantitat de coses que no sé del passat, del de la meva família i del meu mateix. I voldria preguntar-ho a la meva mare. Però la mama ja no hi és. I la cosa que rememoro d’ella amb més convicció no són episodis concrets, tot i que d’això en conservo alguns (quan em cuidava de petit i m’anava a buscar els nous Tintin que sortien; quan l’acompanyava a Barcelona i pelegrinàvem per granges i pastisseries, a la recerca de les millors cremes de la ciutat; quan la Montse i jo li vam anunciar que seria àvia per primera vegada…); la remembrança que mantinc més viva és, ja ho he dit abans, l’estimació que aquella dona va ser capaç d’oferir a la gent que l’envoltava.
I ara acabaré amb una sospita. De vegades, tinc la sensació que aquests buits de memòria personal i familiar són els mateixos que els de la nostra memòria col·lectiva. Més que sensació és una certesa. Vivim en un món on la memòria de tots, més que fragmentada, ens és furtada. En el camp de la política i del periodisme de facció, això és una evidència: trastoquen el sentit de la història, eliminen del relat els punts poc afavoridors per als seus interessos i en construeixen uns altres que no lliguen amb cap record, amb cap memòria. Però no hi perdré més temps, en això. Prou que ho sabem.
M’interessa més apel·lar a la desmemòria de la cultura, aquest impuls creixent de tornar a començar sempre de cap i de nou, de no escodrinyar en el que han fet els artistes i els escriptors precedents, com si tinguessin l’obligació no solament d’inventar coses inaudites, sinó d’amagar allò que els altres havien fet abans que ells. Més encara, aquesta cosa d’ocultar d’on venim com a sistema cultural col·lectiu. Durant la dictadura, la cultura catalana en català va patir molt, per raons òbvies; ara, desmemoriats com som i sense cap estat repressor que ho justifiqui, hi ha molts creadors que bandegen l’ús del català i es llancen a les llengües imperials, encara que la seva obra, ai las!, no hi tingui cap ressò. La generació dels meus pares va desobeir el règim feixista i va mantenir l’ús del català a casa. De vegades, fa la sensació que aquesta lliçó de resistència hagi caigut també en l’oblit.
Tota memòria és, en essència, fragmentada. Qui sap si no és que, inversemblantment, la memòria no és feta més d’oblits que de records. Però si no ens hi aferrem, als records, per tènues que siguin, esdevindrem una societat despersonalitzada; deixarem de ser una comunitat singular, tan heterodoxa i mixturada com vulgueu, però singular al capdavall, per diluir-nos en un Alzheimer col·lectiu.
Com deveu haver endevinat, la foto que acompanya aquest article és de la mama, la Rosa Batllori. Permeteu-me que amb el seu record ben present us desitgi que el 2023 us sigui –i ens sigui a tots– ben propici.
