Tant si ho volem com si no, som els fills de la Nova Cançó

El 2019, l’extint grup Manel presentava “Per la bona gent”, el primer senzill del seu disc homònim. A la cançó hi destacava la veu apassionadament mediterrània de Maria del Mar Bonet amb els coneguts versos de la seva formidable Alenar: “Tres portes tinc a ca meua/ obertes a tots els vents:/ la que està oberta per tu,/ l’altra per la bona gent…” Aquell sample no tan sols actuava d’improbable duet entre el quartet referent de la catalanitat mil·lennial i la tretzena magistrada dels Setze Jutges, sinó que reconeixia la generació dels vuitanta com a fills, tant si ho volíem com si no, de la Nova Cançó. Es deixava enrere l’adamisme, o la negació dels vincles intergeneracionals, del Rock català, que sempre va marcar distàncies amb uns predecessors enviats, com diria Raimon, al Museu de l’Antifranquisme a la dècada dels vuitanta, quan tot semblava demanar optimisme i entreteniment. Ara fa vint-i-cinc anys de la mort d’un dels capdavanters del moviment, el bell Carles Sabater, que se’n va anar quan els del meu any no en sabíem més, teníem quinze anys; i encara companyes de classe recorden com si fos avui aquell dia funest de Vilafranca.

Quan, amb motiu del comiat dels escenaris de Joan Manuel Serrat, Guillem Gisbert escrivia al Quadern d’El País els seus records particulars del noi del Poble-sec, tot plegat em remetia a un aire de família: “El vaig començar a escoltar d’adolescent, quan era sis o set anys més jove del que és ell en les primeres gravacions. Havia trobat el 24 páginas inolvidables, una antologia de l’obra castellana del 68 al 74, i material desendreçat en català. Bàsicament, escoltava els seus aclaparadors primers deu anys de carrera. Si obviava les dates, m’apel·lava com un artista coetani: què és ‘Ella em deixa’, la primera cançó que va escriure, sinó una pindoleta de pop adolescent sobre el descobriment de la voluntat de l’altre? Què és ‘Paraules d’amor’ sinó una furgada atemporal en la nafra que, diuen, deixa el primer amor quan s’acaba?… Però també tenia la sensació d’estar al mig d’un cràter fumejant, en l’antic epicentre de l’explosió d’aquell artista. L’esclat devia haver estat espaterrant, algunes cançons portaven dècades suspeses en l’aire, ja formaven part del medi. Un barceloní que les escoltava amb walkman l’any 95 de camí cap a l’institut hi advertia fàcilment un doble fons, un portal cap a un passat vaporós, potser la joventut dels pares.” Podria ser jo el del walkman –musicalment, sempre vaig viure immune respecte de les modes dels meus congèneres, i recordo, per exemple, escoltar-hi habitualment els Beatles– i podien ser els meus pares aquells a qui escrutava la joventut.

Els vinils dels pares

La proximitat cronològica amb els alumnes aplicats de l’escola Costa i Llobera,  Gisbert (1981), Martí Maymó (1985), Roger Padilla (1983) i Arnau Vallvé (1983), ens permet d’intuir els referents musicals i culturals dels seus pares, que podrien ser perfectament els nostres. Em puc imaginar discs de vinil que començaven a ser objectes aparentment anacrònics en ple auge del CD, i un seguit de noms mítics: Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, però també Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, Ovidi Montllor, i els més joves, Marina Rossell, Jaume Sisa, o Pau Riba. Tots, representants ells d’aquell “fenomen que qualificaré fins al martiri i la mort com l’esdeveniment cultural més important de l’estat espanyol des del Concili de Toledo”, com escrivia Manuel Vázquez Montalbán, tal com recorda el seu amic i implícit deixeble, el savi Antoni Batista, en un llibre d’aparició recent, La nostra cançó (Pòrtic). És un volum amè i didàctic en què el doctor Batista homenatja un fenomen que va viure en primera persona, perquè és nat l’any de gràcia de 1952 –com Quim Monzó, Carme Ruscalleda, Maria Mercè Marçal, Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Antoni Duran i Lleida, Manuel Cuyàs o Patricia Gabancho–, però també com a periodista i crític musical, iniciat l’any 1975 a les pàgines de Triunfo. De música, però, ja en venia format de casa, perquè havia arribat a aquest món a l’Acadèmia de Música Santa Cecília, fundada per la seva mare. Al costat de la història de la resistència antifranquista i del conflicte basc, sobre els quals és una eminència, el piano és el seu Vietnam particular, parafrasejant un altre mestre de periodistes.

Nascuda a les pàgines de paper de la revista de Serra d’Or, on Lluís Serrahima va publicar l’article-manifest “Ens calen cançons d’ara”, l’any 1959, la Cançó va tenir el seu primer hit en “Al vent”, composta aquell mateix any pel jove Ramon Pellejero Sanchis i publicada quatre anys més tard, el 1963. Després vingueren “Paraules d’amor”, de Serrat, “Què volen aquesta gent”, de Serrahima i Bonet, i”L’estaca”, de Llach, per dir tres títols paradigmàtics del fenomen, que han transcendit els seixanta en què van ser escrites, i que formen part del corpus musical català. “Serrat tirava més al crooner americà; Llach, Motta i Subirachs tenien escola clàssica; Maria del Mar Bonet bevia del folklore de les illes que havia endreçat Biel Majoral; Pi de la Serra era clarament un bluesman; Ovidi Montllor era el masculi de Lotte Lenya cantant Brecht i Weil; i Raimon venia de les bandes valencianes i, passat per conservatori i el tractat de composició d’Hilarión Eslava, heretava la música que feien els trobadors partint de la música de la versificació i, com s’ha anunciat, el cante“, escriu Batista per situar cadascú al seu lloc.

L’herència i el trauma

Els fills dels vuitanta, fills de la generació dels cinquanta de Batista, dels pares dels Manel i els meus, hem crescut amb aquesta banda sonora, que remetia als temps en què els nostres pares eren joves i tot estava per fer i tot era possible. Però, al costat de la música, també n’hem heretat la memòria dels fets traumàtics, i mentre escric no puc oblidar que el 2 de març farà cinquanta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich, nascut l’any 1948. Avui tindria setanta-cinc anys. Per als joves que llavors es despertaven a la vida va ser com si els matessin un amic, un company, un germà gran. Hi havia molts motius per a patir si trucaven de matinada –perquè aquest no era pas un país on si trucaven a les sis del matí només podia ser el lleter, com va dir Winston Churchill– i moltes opcions que la revolta generacional post-Maig del 68 et portés a uns extrems comprensibles per la passió i la ingenuïtat juvenils. Quantes famílies no van viure aquell neguit, no van normalitzar l’excepció de la presó, l’exili o la clandestinitat dels fills estudiants? L’execució, el mateix dia, del fugitiu de la RDA Georg Michael Welzel, a Tarragona, la torna del cas Puig Antich, ens mostra a ulls d’avui la complexitat del nostre tauler de joc com a espai de la guerra freda, perquè el règim no va tenir tampoc clemència contra un home turmentat per la repressió de l’altra banda del teló d’acer.

Tornant a la cançó, al film Salvador, de Manuel Huerga, que va canonitzar la història i que aquests dies a casa hem revisitat, la música hi té un paper essencial. La banda sonora és d’un temps i d’un país, que ja és un poc nostre –encara que sigui per herència diferida– i tant hi veiem Riba interpretant-se a ell mateix a Zeleste, com hi escoltem Llach –a duo amb Miquel Gil– en una versió esquinçadament emotiva de “I si canto trist”, que va dedicar al jove executat al garrot vil per un franquisme que moriria matant. Però la memòria de Puig Antich, esdevingut símbol, va associada sobretot a “A Margarida”, la més popular de les cançons d’un dels més joves dels cançoners, Joan Isaac, i que pren la història de la darrera noia que va estimar el militant del MIL. “Circumdar la violència, en aquest cas d’una execució, per enfocar-la des de les zones col·laterals, és segons Joseba Sarrionandia un bon camí per abordar aquestes complexitats dramàtiques”, es pot llegir a La nostra Cançó. M’agradaria creure que al possessiu del títol també hi som inclosos els fills, que a través de la Nova Cançó reconeixem (i coneixem) els nostres pares.