Tània Sàrrias: ‘Reivindico i demano que la gent parli molt més dels sentiments’

L’actriu i presentadora Tània Sàrrias feia un temps que estava apartada dels focus mediàtics. Coneguda per haver actuat en sèries de TV3 com Mar de fons i haver presentat programes com Spuntik i La Columna, aquests últims anys ha aparegut molt poques vegades a la televisió. Reconeix que vivia un moment emocional complicat que l’havia mantingut apartada. Ara torna i ho fa amb un llibre sota el braç. Amb el títol No et rendeixis (Angle Editorial), ofereix les seves vint-i-dues claus per a superar les tempestes emocionals i sortir del pou. A partir de la seva experiència, mira d’ajudar i oferir les claus bàsiques per a sentir-se millor. Res estrany, coses que tots podem fer. Riure, dormir, plorar, escriure i caminar són algunes de les seves propostes. ‘Al final són les petites coses que et salven d’una mala temporada’, sentencia Tània Sàrrias, qui torna amb més força que mai.

—Per què costa tant parlar d’aquest pou o tempesta que hi ha a ‘No et rendeixis’ si, com diu Jofre Llompart al pròleg, tots hi hem passat o hi passarem?
—Suposo que hi ha molts factors; en el meu cas, sóc molt reservada. Però ambé hi té a veure la prudència, la vergonya d’haver passat coses que sembla que, si les expliques, et fan ser menys que la resta. Aquest aparentar generalitzat, on tot és perfecte. També hi ha una part de vulnerabilitat. Suposo que és una barreja de tots aquests factors. I a cadascú l’afecta més una cosa o una altra.

—Creieu que se n’hauria de parlar molt més? Segurament si ho féssim, seria més fàcil de superar-ho…
—Sí. Ara que parlo molt sobre el llibre i en rebo moltes reaccions, em refermo en aquest pensament. Sembla mentida que la gent se senti tan sola davant els seus problemes emocionals. Per les coses que m’expliquen, costa molt trobar algú amb qui parlar obertament. No vaig escriure el llibre amb aquesta idea al cap. No vaig pensar que hi havia aquest buit. No era conscient que existia. I per això m’alegro d’haver escrit aquest llibre. Ara reivindico i demano que la gent parli molt més dels sentiments.

—Explicar aquests moments complicats, sense entrar en detalls de què us passa, és valent. I més, essent una cara coneguda. Els qui sortiu per televisió sembla que tots us vagi bé.
—No era conscient de la qüestió de la valentia fins que no m’ho heu començat a dir els periodistes i els lectors. Jo he escrit el llibre des de la necessitat de compartir una cosa, perquè vaig pensar que en el meu dia a dia, quan estava malament, m’hauria ajudat força a tirar endavant. No vaig pensar en les conseqüències. I si això és ser valenta, és que ho dec ser. No m’he vist mai com una persona gaire valenta, però suposo que quan superes situacions tan complicades, et demostres una valentia que no sabies que tenies. I si això passa per escriure i compartir-ho, doncs benvinguda sigui la valentia.

—Preparant-me l’entrevista he vist que us pregunten molt pels motius que us van portar a aquest pou. Curiosament, llegint el llibre no he tingut la necessitat de saber més detalls dels que expliqueu…
—Me n’alegro, perquè això vol dir que el llibre ha anat per on volia anar. No tots els entrevistadors tenen prou temps per a llegir el llibre i hi ha gent més morbosa que una altra. Això ho hem de respectar. I en sóc molt conscient. L’editorial m’ho va dir des del principi: ‘Estigues preparada, perquè voldran saber què t’ha passat.’ Sempre he dit que em poden preguntar tot allò que vulguin, però jo respondré com em vingui de gust. I com dieu, l’objectiu del llibre és compartir aquestes claus que a mi m’han fet sentir millor, si això pot ajudar algú. No crec que el meu problema sigui més important que el del lector. Per això tampoc n’he volgut parlar. Entre línies es poden llegir i entendre moltes coses. Però si algú es queda amb el morbo, és que potser no ha entès la intencionalitat final del llibre. O potser li pesa més aquest anhel de saber coses. Però no hi entraré mai. No he jugat mai aquest joc.

—Definiu ‘No et rendeixis’ com un cant a la vida. Tot i que parleu d’un moment complicat, és optimista.
—La demostració que te’n pots sortir sóc jo mateixa. I quan passes per tot això i t’asseus a escriure, de cop ets conscient de totes les coses bones que han passat per arribar fins aquí. Aleshores, sense voler-ho, et surt aquest llibre ple d’optimisme, llum i il·lusió. I quan comences a donar forma al llibre veus que al final dius: no et rendeixis, si us plau, no tiris la tovallola, val la pena continuar endavant.

—Al llibre trobarem vint-i-dues claus per a sentir-se millor, que no bé…
—És clar, de bé, t’hi vas sentint progressivament. Però sí que és un matís important. En aquest llibre no venc cap utopia, seria una mentida. Hi haurà moments de tot, dies millors i uns altres de pitjors. Sí que asseguro, perquè ho he viscut en primera persona, que a mesura que ho vas posant en pràctica i comences a reflexionar-hi, et sentiràs millor. I això no vol dir que sigui una progressió unidireccional i en augment. Hi haurà moments que tindràs una ensopegada, però t’aixecaràs, t’espolsaràs i continuaràs amb aquest petit objectiu d’estar cada dia una mica més bé. Perquè quan estàs malament, el fet de pensar a aconseguir un estat màxim de benestar causa més angoixa. En canvi, les coses es veuen diferents si penses: avui faig una mica i a veure si demà es veuen les coses una mica millor, i així cada dia. No venc res màgic, només comparteixo la meva experiència…

—Les vint-i-dues claus són plenes de quotidianitat. Són coses com dormir, riure, estimar, caminar. Coses que fem en el nostre dia a dia i que ni ens parem a pensar com les fem. En moments complicats, en canvi, poden ser clau.
—Com a actriu, observo molt les emocions. Quan estava malament, em vaig adonar que les coses que m’ajudaven a sortir-me’n eren molt més senzilles que no em pensava. El dia que dorms bé et sents una mica millor, el dia que has parlat amb una amiga et sents alleugerit, i quan somrius després de molt de temps, de sobte sents com es desfà un mica el nus que tens a l’estern. Al final, són les petites coses que et salven d’una mala temporada.

—En realitat, cada persona troba aquella clau que li va millor…
—Sí, he intentat que n’hi hagi per a gent ben diversa. N’han sortit vint-i-dues, però n’haurien pogut ser més. Les persones que han llegit el llibre sempre me’n comenten dues o tres, i no solen ser les mateixes. Això m’agrada perquè vol dir que cadascú es pot agafar les que li funcionen més. Home, si t’apliques les vint-i-dues millor, però és complicat. A un li va millor plorar, a l’altre riure o meditar… Cadascú ha d’anar trobant el seu camí.

—El lector pot pensar que tot això ja ho sap, però al llibre hi ha estudis i tècniques per a aplicar millor aquestes claus.
—Si el llibre només les anomenés, seria molt fàcil per a mi, però només seria un fulletó. Seria una llista de pautes. Jo he intentat argumentar-ho i explicar-ho. Amb una part més emocional, de la meva experiència, però complementant-la amb molts estudis i documentació de la part més científica i més tècnica. Sense entrar en el vessant que a mi no em toca, perquè jo no sóc ni psicòloga ni terapeuta. És un llibre molt pràctic. I, per tant, quan parlem de somriure explico algunes pautes per a arrencar aquest somriure o per què és important fer-ho.

—Quina ha estat la clau més important, en el vostre cas?
—La tinc clara: caminar. Quan vaig sortir a caminar cada dia, el meu estat d’ànim va fer un canvi abismal. Va ser un abans i un després. És curiós, perquè és una de les claus que més em comenten. Potser aquesta moda del trekking té més a veure amb la part emocional que no ens pensàvem. I el fet de córrer, que és una versió de caminar més de pressa, al capdavall. Caminar ho ha canviat tot.

—Aquests mesos us deveu haver trobat amb molta gent que us ha explicat la seva experiència…
—Sí, és una responsabilitat i a la vegada un honor que algú senti la sinceritat suficient per a explicar-me una cosa tan personal. A mi m’afalaga, però també em fa sentir la pressió d’estar a l’altura amb les meves respostes. Sempre insisteixo que si et sents malament, no triguis a anar a un expert, perquè quan les coses se t’escapen de les mans és molt difícil d’anar enrere. Però si algú s’ha sentit acompanyat amb el llibre i m’ho explica, per a mi és un regal. Vol dir que havia de fer aquest llibre.

—Al llibre sou honesta i dieu això de l’expert. No prometeu cap clau màgica.
—Volia que quedés molt clar, sobretot als capítols que parlo de l’ansietat i la depressió. Quan parlo de problemes greus insisteixo que s’actuï de seguida que n’apareguin els primers símptomes. Són malalties i cal que la gent vagi a un especialista.

—Dieu que no és un llibre d’autoajuda, per què?
—No renego dels llibres d’autoajuda, fins i tot en parlo. Però és veritat que aquests llibres sembla que parlin d’una cosa molt limitada. En aquest cas, també hi ha una part molt emocional, testimonial. Ara, si l’han de col·locar en una llibreria, segurament anirà amb els d’autoajuda. A mi m’agrada més l’etiqueta que li va posar en Jordi Basté, és un llibre d’ajuda. Al final, pretén ajudar aquells qui ho puguin necessitar.

—És un llibre pensat per llegir-lo sencer, però també es pot fer per capítols. I recuperar aquells capítols que et van bé quan tens un dia complicat.
—Sí, ho dic al principi: llegeix el llibre quan vulguis i atura’t o tira enrere sempre. Fins i tot jo mateixa, de tant en tant, l’agafo i el rellegeixo. M’agrada que sigui un llibre molt regalat, perquè la gent que l’ha llegit el vol continuar tenint a la tauleta de nit per quan el pugui tornar a necessitar.

—Si una cosa deixeu clara és que sempre surt el sol… Ha sortit?
—Sí, per fi. Sé que hi haurà dies de núvols, però també alguns amb un arc de Sant Martí. O fins i tot dies que en sortiran dos, i llavors serà una passada. Estic convençudíssima que si t’aferres a alguna de les claus que surten al llibre, acabarà sortint el sol.

—Amb una professió com la d’actriu és més difícil que surti el sol? És una professió molt inestable, això ho complica?
—Sí, però totes les professions tenen els seus problemes. No vull pensar que la meva és més especial que cap altra. Parlant amb amics, sempre em diuen aquesta inestabilitat a la feina ha de ser molt angoixant. I és veritat que no et facilita les coses quan no estàs bé. No tenir una rutina, un salari o uns horaris estables no hi ajuda. Per altra banda, te les facilita amb escreix quan tens feina. Llavors surt un sol radiant. El fet de poder-me dedicar a allò que més m’agrada també és una de les raons per les quals no m’he rendit. Al final, cadascú ha de trobar en la feina, la família, la parella, aquelles coses que li fan mantenir la il·lusió i l’esperança. Allò que compensa viure els moments menys estables.

—Suposo que en aquesta professió s’ha d’aparentar sempre més felicitat. I més ara amb les xarxes socials. Per què no podem tenir un dia trist?
—Les xarxes socials són molt bones si s’utilitzen bé, però són molt perilloses quan es fa malament. I s’ha de tenir el cap molt clar perquè no t’afectin certes coses quan no estàs bé. Em preocupa veure l’increment de depressions que hi ha entre adolescents, les quals acostumen a estar vinculades amb les xarxes. És preocupant que la gent compti l’èxit en funció dels seguidors. O que hi hagi gent que s’inventi un pla genial a les xarxes quan en realitat està a casa passant un mal dia. Crec que hem de començar a despullar-nos i a ser honestos.