‘Milicianes’: la història de les cinc combatents assassinades pels falangistes a Manacor

‘Miliciana’. I sovint pensem en aquella magnífica fotografia d’una noia somrient, amb posat ferm i fusell a l’esquena. No hi ha gaire més referents ni s’expliquen massa històries sobre qui eren i què van fer totes les antifeixistes que van decidir d’anar al front durant la guerra del 1936-1939. Doblement silenciades, per dones i per republicanes, els detalls d’algunes de les seves vides comencen a veure la llum. Precisament això pretén el documentari Milicianes, que s’emetrà a TV3 el 5 de febrer. Dirigida per Tània Balló i Jaume Miró i amb Gonzalo Berger com a guionista i coproductor, és el resultat d’una investigació de dos anys sobre el cas de les cinc milicianes catalanes que van ser violades, torturades i assassinades pels falangistes a Manacor.

Van arribar a Mallorca amb una expedició organitzada pel capità aviador Albert Bayo. Al cap d’unes quantes setmanes, l’expedició va reembarcar i va deixar-les a illa juntament amb alguns milicians. Després d’haver-les mortes, la propaganda feixista va fer creure a tothom que eren prostitutes, en un intent de justificar les seves atrocitats. Amb tot, la història sempre ha ressonat a l’illa en forma de llegenda negra i contaminada per la por, les mentides i la manca d’investigació. Ara Milicianes aporta llum a un cas del qual ja se saben més detalls, però no pas tots. Malgrat que s’ha aconseguit d’identificar quatre de les cinc dones (Daria i Mercedes Buixadé, Teresa Bellera Cemelli i Maria Gracia Sanchís), no ha estat possible d’esclarir qui va ser l’autora del diari que narra les vivències a l’illa. L’única que, en la macabra fotografia feta pels feixistes abans d’assassinar-les, mira a la càmera desafiant.

Parlem amb Tània Balló després de la preestrena del film a Barcelona. Explica que ha volgut parlar de la vida d’aquestes cinc dones, i no pas de la seva mort, com una manera de dignificar-les i donar-los l’espai protagonista que la història, escrita per i per als homes, sempre els ha negat.

—Per què vau decidir d’investigar la història d’aquestes cinc milicianes?
—La línia editorial que seguim jo i en Gonzalo Berger, guionista del documentari, té en comú la memòria històrica i la qüestió del gènere. Una memòria històrica que reivindiquem que ha de ser femenina i feminista. A més, vam veure l’obra de teatre de Jaume Miró, Diari d’una miliciana, que parteix del misteri de qui són elles, sense acabar de resoldre’l. Ens va sobtar molt el cas i ho vam tenir claríssim. D’aleshores ençà, vam batallar i gaudir apassionadament dos anys per descobrir qui eren.

—Com ha estat aquest procés?
—Hi ha unes quantes qüestions que fan que aquesta nova investigació tingui un altre punt de vista. A Mallorca és una història força coneguda, però sempre envoltada d’una aura de misteri sobre qui eren elles, on era el diari d’una de les milicianes… Hi havia molts elements que contradeien la realitat que hem sabut després i que feien que la història mai no acabés d’aflorar. El primer element és que tothom estava força convençut que elles eren infermeres. Quan comences una investigació sobre la identitat d’unes dones partint de la idea que formen part d’un cos a la rereguarda, la documentació a què accedeixes és la de rereguarda. Primer vam voler esbrinar, per tant, si eren milicianes o infermeres.

—I després vau començar la investigació partint d’aquesta base…
—Sí, eren milicianes. Una altra cosa és que anessin a fer una feina auxiliar als hospitals de sang, però van embarcar i desembarcar com a milicianes. A partir d’aquí, vam anar trencant mites i construint noves realitats i perspectives.

—Tothom suposava que eren infermeres i no pas milicianes per aquesta col·laboració als hospitals que comenteu. Hi va influir també el fet que les dones no s’associen mai a la primera línia del front?
—Sí. És cert que la idea també venia per la fotografia de totes cinc abans de morir, on surt un braçalet de la Creu Roja. Però aquest braçalet és al braç d’una dona que duu un granota blava, la típica vestimenta de les milicianes. Va pesar més la idea de la dona auxiliar que la de persona vestida amb granota blava… Això va lligat a l’estereotip segons el qual la dona no va arribar mai al front, que no va arribar mai a exercir com a combatent amb fusells i que sempre anava un pas enrere fent d’auxiliar. Totes cinc van desembarcar plenament convençudes que farien una actuació de milicianes combatents. Una vegada allà, com els va passar a moltes dones, es van trobar amb el masclisme dels seus companys que els impedia d’actuar lliurement.

—Com es concretava?
—Les files republicanes eren plenes de prejudicis contra les milicianes. Quan elles arribaven al front, els seus companys no veien amb bons ulls que fossin dones i no creien que fossin capaces de combatre en igualtat. El diari d’una de les milicianes això ho explica. Ella s’enfronta a uns quants companys que li demanen que es dediqui a pelar patates. La igualtat, llibertat i fraternitat de les files republicanes també és un altre mite. Va existir, però no amb les dones.

—De fet, els republicans van abandonar-les i després tampoc no en van restaurar la memòria…
—Sí, elles acaben abandonades a l’illa, juntament amb trenta o quaranta milicians més. Això va ser degut a un reembarcament absolutament precipitat que van ordenar. Elles eren en un sector una mica allunyat del campament base, no els va arribar la comunicació i no es van assabentar que havien de reembarcar. L’endemà van ser detingudes. Quan [els qui van embarcar a temps] van arribar a Barcelona, ja els va ser difícil d’explicar l’actuació a Mallorca amb un ordre de reembarcament conflictiu. Si al damunt haguessin arribat a explicar que havien abandonat quaranta milicians… No és gaire bona propaganda! Això al bàndol republicà no s’esmentava perquè implicava reconèixer que aquesta gent havia estat presonera, detinguda o afusellada perquè els havien abandonat.

—Sobre la seva mort, el documentari es limita a explicar que van ser violades, torturades i afusellades. Hi ha més informació?
—No hem volgut entrar en els detalls de què els van fer abans de morir-se. Nosaltres teníem molt clar que volíem fer una pel·lícula sobre la seva vida, no sobre la seva mort. Crèiem que no era la manera més adient de reivindicar-les. La seva mort va ser un acte horrorós que, per desgràcia, no era aliè a allò que els passava llavors a les dones. La majoria de dones que van ser detingudes, fossin milicianes, activistes o polítiques, van ser violades i torturades. Hi havia una violència de gènere inherent en el mateix acte de detenció. Allò que els van fer no les defineix, perquè no era excepcional. Tampoc no n’hauríem tret l’aigua clara ni teníem capacitat per a assenyalar-ne els culpables. A Manacor hi ha mil històries sobre qui les va violar i qui va donar l’ordre de matar-les. Així i tot, és una llegenda negra molt silenciada i marcada per la por i no sabem fins a quin punt és en un relat intoxicat.

—Després de la mort va venir la difamació i va calar la idea que eren prostitutes.
—Sí, no solament van violar-les, torturar-les i assassinar-les, sinó que, a més, van justificar-ho amb la idea que no eren mereixedores d’un altre final per la seva condició. Això és el feixisme, que conté en si un gran component de masclisme i de misogínia.

—Resta cap fil per a estirar en la investigació de la miliciana sense identificar?
—Amb les investigacions no se sap mai… El dia que menys et penses podem rebre documentació que reveli més informació. Nosaltres hem esgotat totes les vies, però algunes altres persones en comencen d’alternatives. La gent de Memòria.cat, de Manresa, n’ha agafat el relleu, ja no tant per confirmar si Ramona Soldevila és l’autora del diari, sinó pel personatge en si de Ramona Soldevila, que també és molt misteriós. Quan el documental s’emeti a TV3 potser algú truca i diu ‘ei, que és tieta meva!’

—Teniu al cap un nou projecte relacionat amb el documentari: un registre de milicianes. En què consistirà exactament?
—És un projecte que es diu Dones en guerra i que té, com a eix central, una plataforma interactiva que alberga un cens de les dones que van formar part d’aquest cos combatent durant la guerra a tot l’estat espanyol. És una base de dades que es construeix a partir de documentació primària i contrastada perquè ningú no pugui dir que els números han estat inflats. L’objectiu és, una altra vegada, transformar el relat històric segons el qual les dones que van ser milicianes eren molt poques. Encara ens falta molta documentació per a buidar i ja n’hem registrat gairebé 2.500…

—Que eren poques és un dels mites sobre les milicianes. Quins altres mites hi ha?
—El mite de les milicianes no és lluny del mite de la dona moderna. La miliciana és una conseqüència d’un moment excepcional de la història dels drets de la dona. És durant la Guerra Civil espanyola que per primera vegada s’estructura i es consolida el fenomen de la miliciana. Si no hi va haver milicianes durant la Primera Guerra Mundial, va ser perquè ni el moviment feminista ni la idea de dona moderna no s’havien consolidat. Quan, a partir del 1920, això es consolida, la dona ja es troba prou apoderada per a dir que està en situació d’igualtat per a lluitar en el primer conflicte bèl·lic que apareix. També tenien molt clar que, si tot això es perdia –la idea de la República i de la igualtat–, i es tornava a la repressió i la dictadura, les qui més tenien a perdre eren elles. Volia dir retrocedir a un estat on la dona perdia tots els drets socials i tornava a ser un ésser de segona.

—Com van reaccionar els homes a aquest fenomen, especialment els d’esquerres?
—Mentre que la dona tenia molt assumit aquest discurs i sabia que, més enllà del bé col·lectiu, lluitava per un bé personal i individual, la majoria d’homes encara no havien assumit aquesta nova situació. Els de l’altre bàndol tenien ben clar el paper que creien que havia de tenir la dona, per una qüestió ideològica; però als combatents republicans els va sobtar tant o més i els va costar molt d’acceptar aquesta realitat. La societat espanyola era absolutament misògina i aquest masclisme no tenia cap ideologia concreta.

—Un avenç del moviment feminista seguit d’un intent de fer-lo retrocedir. No és tan diferent del present…
—Sí. Diuen que una de les raons per les quals s’explica –és després de la Primera Guerra Mundial quan agafa força– el moviment feminista és que ells se’n van al front i les dones ocupen l’espai d’apoderament familiar i de treball. Agafen l’espai que deixen els homes a les fàbriques i mantenen el nucli familiar, també laboralment parlant. Quan els homes tornen, aquestes dones que abans havien estat relegades, amb la idea de ‘primer mare i esposa’, ja estan apoderades. Tenen el poder a la fàbrica, el poder econòmic i el poder familiar i es troben amb marits lesionats i tocats per la guerra que necessiten tornar al seu estatus per a recuperar-se anímicament. Aquí és on sorgeix la confrontació. Aquesta necessitat que l’home recuperi el poder patriarcal arriba tan lluny que fins i tot en molts llocs es converteix en una qüestió d’estat. En el moment en què la dona guanya poder és perquè en perd l’home. Les societats, estructurades al voltant d’una idea androcèntrica, no estan disposades a cedir aquest poder i per això sempre es repeteix la mateixa història.

—Avui dia, una de les reivindicacions del moviment feminista és la d’explicar la història amb perspectiva de gènere. Investigueu en aquest sentit?
—Ara això s’impulsa més. Fins ara, la memòria històrica era escrita en masculí. Ara s’ha de reivindicar la idea de la herstory, de la memòria històrica femenina i feminista. És una mirada que defenso i a la qual dedico el 90% de la meva vida laboral. Sempre ens han explicat la història des del vessant masculí i, per tant, hi ha una part que no ens expliquen, no és una història completa. Quan comences a recuperar la història de les dones, tanques el cercle.