29.10.2017 - 22:00
‘Avui ha estat un dia horrible. El 19 de juliol de l’any 1936 quedarà gravat en la història.’ La Pilar Duaygües té quinze anys, fa poc que ha començat a escriure en el seu diari personal, com tants altres adolescents que necessiten aquest amic íntim a qui confessar-li les fatalitats i les alegries. Però la guerra se li encreua, ara que viu a Barcelona, i el diari es convertirà, sense ser-ne ella conscient, en la crònica de la rereguarda. Un dia a dia on conviuen les classes a l’escola amb la cua per a comprar pa i les fugides corrents al refugi; l’enamorament del company de classe amb les nits sense poder dormir pels bombardeigs a la cantonada; les sessions de cinema amb els refugiats que arriben de Madrid, les lleixes de queviures buides i les ‘barbaritats’ dels ‘moros i els feixistes en entrar a les poblacions’ a mesura que avancen i van guanyant la guerra. La pèrdua de la innocència a cop de bomba i de budell buit.
La productora i directora de cinema Tània Balló i l’historiador Gonzalo Berger, que treballen junts en altres projectes relacionats amb la guerra del 36, han editat ara el dietari de Pilar Duaygües per primera vegada. És Querido diario; hoy ha empezado la guerra (Espasa). Hem quedat amb Tània Balló al bar gracienc on els fills de Pilar van parlar-li de l’existència d’aquest dietari.
—Quin valor documental i històric vau veure en aquest dietari quan us va caure a les mans?
—El document de la Pilar és original, ningú no l’ha manipulat mai. Ni ella, ni els seus fills, ni nosaltres. En aquest sentit, és un testimoni verge. D’una altra banda, si bé la Pilar no viu amagada, viu una altra lluita interior molt més interessant, que és l’intent, malgrat tot, de la normalització de la violència. No només en un sentit físic, sinó de l’estat de violència. Que una societat estigui en constant tensió per la violència.
—Sorprèn la consciència que té, tan jove, del moment històric que viu.
—Ella amaga els diaris per por que en algun escorcoll els trobin. És molt conscient que si els requisen, pot ser empresonada i, fins i tot, diu que pot ser afusellada. Hi insisteixo: és una noia que exposa la por de ser afusellada perquè ha escrit un diari personal. Això és el més interessant d’aquest diari: no escriu pensant que ningú la llegirà. És molt important. En els casos de gent anònima, no hi ha voluntat que ningú et llegeixi. No ets ningú conegut que escriu memòries i dietaris amb la vanitat que seran llegits. Ella escrivia per a ella mateixa.
—El fet de viure en una família culta i activa políticament deu tenir a veure amb les reflexions que deixa escrites al diari.
—És una nena molt culta. Només cal veure el nivell de lectura que té i la quantitat de films que mira. Vaig comptar tots els films que mira durant els tres anys de guerra, que els anota tots, estrictament, amb títol, director i actors: me’n van sortir més de 150. Mostra una nena molt fantasiosa, que vol que la seva vida sigui de pel·lícula. I viu en una família de classe mitjana amb uns pares amb una forta consciència del valor de l’educació, sobretot tenint en compte que les filles són dones, i els temps no eren com ara. Volen que les filles siguin educades en igualtat. Ella ha anat sempre a escola i les tres germanes tenen estudis, a més d’haver-se posicionat políticament ben d’hora. El pare devia tenir convenciments d’esquerres forts. Tot això bullia en aquella família. Hi havia converses a casa.
«Al meu costat hi havia uns nens refugiats de Madrid. Un d’ells ha rebut la carta de la família donant-li la mala notícia que la seva mare ha mort; el pobre, com que no sap llegir, no se n’ha pogut assabentar i els altres nens no li ho han volgut dir. Tot això és per culpa de la guerra.»
—Un dels valors del dietari és el contrast del relat. Ara explica que va al cine, ara que ha caigut una bomba. Ara relata les baralles amb les amigues o l’enamorament d’un noi, ara explica els quilos que s’ha aprimat i la gana que passa.
—És un element a tenir en compte: la vida no heroica de la guerra.
—La guerra no té èpica.
—És justament això que explica. Per mi, aquesta no-èpica és la més heroica. Perquè van haver d’aprendre a conviure amb la violència. Que una societat acabi assumint que el dia a dia ha d’entrellaçar-se amb una violència constant no s’oblida, i condiciona la teva manera de viure. La vida va ser així a Espanya durant molt de temps. La Pilar va a l’escola, té les seves amiguetes, els amors que als quinze anys et penses que seran per a tota la vida, i això és intergeneracional, intrínsec a l’adolescència. Però això de sobte es veu interromput per un altre discurs que existeix en paral·lel en igual magnitud, que és la guerra, i que vol dir passar gana, veure les teves llibertats cohibides i que les bombes caiguin al costat de casa teva.
—‘Aquest matí em trobava molt malament, m’han telefonat les meves amigues per veure si estava viva, amb aquests bombardeigs!’ (19 de març del 38)…
—O com quan diu ‘avui estic tan cansada que no m’aixeco tot i les alarmes’. Aquesta frase em va commocionar. És tal la interiorització de la violència que arriba un punt que no t’alces del llit i si et cau una bomba, doncs que et caigui, però ja no pots més. Parlem de fa vuitanta anys, és a dir, dins del marc que encara entenem com a història personal, perquè tenim elements vius que recorden allò que van viure.
—Un dietari que és una crònica de la vida a la rereguarda.
—I la innocència de la Pilar encara fa més impactant aquesta crònica. Ella veu una tragèdia i la descriu. Hi ha moltes coses que són pura radiografia d’allò que passava a Barcelona entre 1936 i 1939. Amb la voluntat de no ser manipulada, perquè no preveia que ningú el llegís. Això és molt interessant, històricament. És interessant que vagin sorgint aquesta mena de testimonis anònims, perquè és en l’anàlisi d’aquests testimonis anònims d’on traurem una fotografia de què va passar, perquè no hi ha manipulació.
«En passar pel carrer Provença hi havia homes amb pistola i metralladora. […] Diuen que hi ha una barbaritat de morts i ferits, que els hospitals són plens i les ambulàncies no han parat ni un minut.»
—I amb ulls de dona, a més.
—Jo sóc del parer que seran els ulls de dona que ens descobriran aquesta normalitat. Les dones van protagonitzar la rereguarda. Són les qui van crear mecanismes socials per a sobreviure-hi i establir-hi certa quotidianitat i normalitat. Són les dones les qui pateixen, amb molta diferència, l’agreujament de l’oblit. Aquesta tasca de lluitar per la supervivència tot i assumir la violència, la pèrdua, la mort, no ha estat mai reconeguda. I, segurament, més enllà de la qüestió endèmica que és el masclisme de la història, per la idea que culturalment es considera que aquesta funció és la que pertoca a la dona, la de protegir, aconseguir que les coses funcionin en el nucli familiar. Per què hem de fer heroic o reconèixer una cosa que és la que els pertoca fer? Hi va haver moltes dones que van agafar el fusell i se’n van anar a la guerra, i van lluitar en igualtat de condicions, i si no ho van poder fer és perquè no els ho van permetre. Les dones van participar activament d’una manera molt seriosa durant la guerra. I a la rereguarda van fer una feina exemplar. Es van organitzar. I van fer possible la supervivència de la societat. On és escrit que això ho hàgim de fer nosaltres? Això és un valor de gènere que s’ha de posar en alça i sota el paraigua dels herois, de les heroïnes. Van ser moltes les heroïnes que van sortir cada dia a lluitar perquè ni fills ni veïns caiguessin en desgràcia. En aquest cas, estem molt contents, en Gonzalo i jo, que un testimoni així hagi estat escrit per una dona.
«No hi ha verdura ni taronges; en fi, que és una calamitat això dels queviures, jo m’he aprimat quatre quilos i sempre tinc gana. La llet, com que hi ha tants ferits, la porten a l’hospital.»
—Va ser cercant informació sobre les milicianes afusellades a Manacor el 36 que vau anar a parar a aquest dietari. Una de les germanes de la Pilar, la Teresa, es va enrolar a les milícies antifeixistes.
—Amb en Gonzalo treballem dos projectes en paral·lel. L’un, un documental que dirigeixo amb Jaume Miró, i que posa en context audiovisual la recerca d’un any i mig amb en Gonzalo i en Jaume per a trobar la identitat d’aquelles cinc dones. Es titula ‘Milicianes’. Durant la recerca, se’ns va encreuar un nom: Teresa Duaygües Nebot. Paral·lelament, amb en Gonzalo tenim un altre projecte, que és el de fer el cens total de les dones que van participar com a milicianes durant la guerra civil. També aquí ens va aparèixer el nom de Teresa. Vam contactar amb la família Duaygües, i vam quedar amb els nebots de Teresa. Cap de les altres germanes no havia tingut fills. Per tant, la Maria Pilar i el Francesc eren els hereus de la memòria d’aquesta família, amb quatre germanes molt potents. Durant la conversa, la Maria Pilar ens va dir que, quan va començar la guerra, la seva mare tenia quinze anys i escrivia un diari. Se’ns van posar els ulls com taronges. Va ser molt emocionant. En la recerca històrica, tant en la versió acadèmica com en la més detectivesca, quan algú et diu que té una cosa així, la imaginació se’t dispara. I encara no ens podíem imaginar què acabaríem tenint a les mans.
—El somni de qualsevol explorador.
—Quan vam acabar de llegir els onze llibrets, ho vam tenir clar. La combinació amb en Gonzalo va ser òptima. Ell va veure de seguida que érem davant un testimoni únic, des del vessant històric, amb una mirada dels fets i una transparència i una fotografia que poques vegades s’havien vist. I per una altra banda, jo vaig poder entendre el valor literari i la força publicable que tenia aquest testimoni. Que no és només el testimoni d’una catalana a Barcelona durant la guerra civil, sinó el d’una adolescent a una ciutat que podria ser qualsevol ciutat de l’estat, i per tant, el relat és expansible. Tots ens hauríem de sentir interpel·lats, siguem d’on siguem, sobre aquest relat.
—Hi ha la qüestió de la llengua. Ella escriu els diaris en castellà, però de tant en tant apareixen expressions reveladores. ‘Hacer sábado’, ‘todo pasenado’, ‘hacer la faena’, ‘a cuartos de doce’, ‘he padecido’…
—Hem estat molt fidels a l’hora de mantenir aquesta estructura fonològica del diari, aquestes ‘catalanades’, perquè parla de la Pilar i del seu entorn. Ella no podia escriure en català en aquell moment. Venia de Melilla i d’Anna, una cosa era saber català i una altra saber escriure en català. La seva educació acadèmica fins aquell moment havia estat en castellà. Però sí que queda clar que tota la seva vida va parlar en català.
«Em fa ràbia anar al cine perquè obliguen a saludar amb el braç estès, o sigui, la salutació feixista. A la pantalla apareix el rostre de l’idiota de Franco mentre toquen el seu himne i tot el món ha de posar-se en peus i saludar. Si no es fa, els soldats que vigilen peguen els qui no obeeixen. A mi, el primer dia, em va agafar una passió de riure veient tantes persones amb el braç horitzontal que semblava que miressin si plovia.»
—Acabada la guerra, ja no va escriure més?
—Poc després de la guerra va conèixer l’Emili, que havia estat milicià d’Estat Català i va ser enviat a fer el servei militar. Aleshores van començar a escriure’s cartes. La Pilar les guardava en una capsa, n’hi ha unes cinc-centes, que ara guarden els fills. En el cas de la Pilar, doncs, hi ha una voluntat de permanència de la memòria. Primer els diaris, després les cartes. Quan es va casar amb l’Emili, ja no va tornar a escriure. Havia aconseguit la família anhelada i no tenia cap necessitat d’explicar cap intimitat. Va deixar aquest passat al fons de l’armari. Fins que es va morir, i aquest llegat va anar a parar als seus fills.
