Tancats al Ripollès

Escric des de de la comarca tancada del Ripollès. La zona zero. Carrers buits i mossos fent controls d’entrada a la comarca… quan molts dels visitants ja eren dins abans del tancament. Una covid descontrolada. Tancament en un any dur, cirereta del pastís per a un turisme sota mínims i amb les persianes tirades avall, avall com la decepció, no tant amb les mesures, com amb la improvisació del govern català. Paisatge sota mínims, com la temperatura prevista per als dies vinents amb sis graus, set, sota zero. Però no tot és turisme, i escric a pocs metres de la fàbrica Max Plàstics, on camions estrangers recullen components de plàstics de manera constant, o de la seu de Soler i Palau, un dels monstres dels ventiladors a escala mundial. Això no tanca. Ni tampoc l’hospital de Campdevànol, obert per a malalts de covid-19, ni les estacions d’esquí de la Molina i de la Masella, de la Cerdanya veïna, obertes i amb esquiadors baixant en plena pandèmia.

Escric des de la comarca tancada del Ripollès, i no hi sóc de visita. Hi visc de ja fa sis mesos, en el meu particular retorn a la infantesa. Enmig del drama, solució. Com tants barcelonins més, a casa hem deixat la ciutat per fugir de la pandèmia i ens hem instal·lat a Ribes de Freser, de 1.700 habitants, el poble on va néixer ma mare, i on jo vaig passar estius, Nadal i una gran part dels caps de setmana. El primer petó, el primer cigarret, el primer viatge d’LSD, el primer accident de cotxe, la primera feina pagada, amistats que encara duren, primeres lectures formatives, hores seguides sense sortir de casa. Jo aquí sóc de can Carrera i punt; habitant d’aquesta terra de ningú, ni del poble, ni estiuejant, sinó fill de fill del poble. I ara que estem tancats, em sento acompanyat. El meu tancament perimetral també és en família. I no parlo de llaços familiars i prou.

Hi ha més gent al meu antic barri barceloní del Poble-sec (40.000 habitants) que no en tota la comarca del Ripollès (25.000). La densitat aquí dalt és de 26 habitants per quilòmetre quadrat. Al barri era de 8.765. A Barcelona, de 15.000. En un quilòmetre quadrat, 26 contra 15.000. No sé si cal dir res més. La meva vista és descansada. La bellesa, no me l’acabo. Hem estat els darrers de fer un pas que no és suficient per a evitar un despoblament lent i constant de la Catalunya buidada. Una Catalunya idealitzada i ignorada.

La canalla va a l’institut escola Ribes de Freser. En el cas de la nena, tres anys, són tretze a l’aula. En el del nen, sis anys, són nou. I això està molt bé. Però diguem-ho tot. De nou, només hi ha una nena. No tot és meravella. I que jo trobi que poca gent és un paradís no vol dir que ho sigui. Quan vaig néixer, a Ribes de Freser hi havia 3.000 habitants. Ara, la meitat. Una cosa és venir-hi en plena pandèmia. Una altra veure com es despobla lentament, un any i un altre, i veure que se’n van. La covid-19 ha fet tancar negocis. Al meu carrer, dos. El despoblament, més. Al meu carrer, una quinzena. Ara vés i idealitza-ho.

El Ripollès, Ribes de Freser, ara aïllats de Barcelona, té tren que el connecta amb la ciutat de fa més d’un segle. I es nota. La relació amb Barcelona (Déu em perdoni) és més forta que no pas amb Girona, amb qui té més mala connexió, i fins i tot el parlar gironí d’aquí dalt té un deix que l’allunya de la ciutat immortal. Gent oberta i viatjada, ni que sigui per obligació, una gran part dels de la meva generació té estudis universitaris. Enginyers, filòlegs, informàtics que en molts casos tenen més conversa, experiència i lucidesa que no els meus amics de Barcelona i coneixen millor una Europa que tenen més a prop, mentalment, que no molts barcelonins.

No tots se’n van a Barcelona. Això és fals, i la Cerdanya, aquí dalt, també és un pol d’atracció laboral, i molts treballen a la neu de les estacions d’esquí de la Molina, o de la Masella, amb escenes memorables que algun dia hauríem de fotografiar: treballadors de la Molina (Cerdanya) que tornen a casa (Ripollès) amb esquís de muntanya, travessant muntanyes de neu verge, per evitar els cotxes de la collada de Toses. Escric des de la comarca tancada del Ripollès, i aon tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen.