Tancat per liquidació

Dimarts l’editorial d’ElNacional.cat es titulava “Qui està ara en liquidació?” Sense embuts, puc respondre que a Stanford la catalanística “està en liquidació”. M’adono que aquesta resposta va en el sentit contrari a l’article de José Antich, la intenció del qual és clavar per la cara de Soraya Sáenz de Santamaría el ressorgiment de la política exterior de la Generalitat. Però les coses són com són i no cal que l’estat espanyol maniobri per ofegar la projecció exterior de Catalunya, perquè som mestres d’engegar-nos trets al peu.

El desembre passat s’extingí sense pena ni glòria, és a dir ingloriosament, la càtedra Juníper Serra d’estudis catalans de Stanford. Feia quinze anys que rutllava amb el suport de l’Institut Ramon Llull, que es va acomiadar a la francesa, sense cap advertiment ni explicació. Simplement va descuidar-se de renovar el conveni quan tocava. Un RIP en forma d’article és el mínim que es pot fer per deixar constància d’una de les inversions més profitoses que mai hagi fet el Departament de Cultura. En considerar la relació cost-benefici, sóc conscient que equilibrar euros amb rendiment intel·lectual és comparar peres amb castanyes, però la incommensurabilitat del valor de canvi amb el valor d’ús no s’ha resolt d’ençà que preocupava Karl Marx i roman en les tensions del capitalisme. La vida la paguem amb diners i tot fa pensar que ho continuarem fent durant molt temps. Ara, per al contribuent català el cost de la càtedra era ridículament minso –poc més d’una quarta part de la matrícula d’un estudiant–, però el benefici en espècie era considerable. No sols pels avantatges que poguessin derivar-se de difondre la cultura catalana entre joves que demà ocuparan llocs influents o pels vincles que de vegades s’han format entre els professors visitants i altres membres de la comunitat acadèmica. També cal tenir en compte el benefici personal i la repercussió que l’experiència dels visitants pugui tenir en les universitats pròpies. Per a molts el sojorn a Stanford ha estat una oportunitat de conèixer per dintre un sistema acadèmic que els hauria agradat de reproduir a les universitats d’origen. No són pas pocs els qui enyoren aquell període i n’hi ha que el consideren el més gratificant de la seva carrera acadèmica.

A la primeria, la càtedra dugué el nom del fundador de les missions franciscanes que amb el temps esdevingueren les principals ciutats de Califòrnia. Més endavant, per pressions polítiques, vaig haver de rebatejar-la i ja feia uns quants anys que es deia càtedra Josep Pla, com podia dir-se Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Víctor Català o Maria Aurèlia Capmany, car una vegada trencada la relació històrica amb Califòrnia el nom no feia la cosa. Vaig triar Pla perquè era el tema del llibre en què treballava en aquell moment i aquí si era de dreta o d’esquerra a ningú no li feia ni fred ni calor. L’arbitrarietat de la tria servia de passada per a manifestar que l’acció exterior catalana depèn massa sovint del voluntarisme d’una diàspora que fins ara ha tingut uns vincles molt tènues amb les institucions.

Per la càtedra Juníper Serra – Josep Pla hi passà el bo i millor de l’acadèmia catalana en sentit ampli i interdisciplinari. Crec que val la pena d’esmentar l’elenc: Xavier Pla, Jordi Balló, Xavier Antich, Margalida Pons, Àngel Castiñeira, Patricio Rigobon, Simona Škrabec, Antoni Martí Monterde, Antoni Furió, Salvador Cardús, Jordi Falgàs, Montserrat Lunati, Antonio Monegal. Per discreció no esmento alguns altres convidats que no pogueren formalitzar la docència per raons personals, de família i al final per la irrupció de la pandèmia. Enllà de la missió pedagògica, la relació amb el Llull havia permès d’organitzar jornades molt interessants, com ara “Catalan in Five Accents”, amb la participació d’escriptors de llengua catalana adoptiva: Najat El Hachmi, Simona Škrabec, Patricia Gabancho, Matthew Tree i Sam Abrams. O bé unes jornades de cinema del real amb projeccions i la presència activa de Montse Armengou, Àngel Quintana, Manuel Huerga, Esteve Riambau, Linda Ehrlich, Jordi Balló i Isaki Lacuesta.

Eren uns altres temps i uns altres responsables del Llull. I no foren les úniques activitats de projecció catalana exterior, car n’hi hagué de naturalesa més diguem-ne política que es van fer dins el marc de l’Observatori Català, un esforç de diplomàcia pública apadrinat pel Patronat Catalunya-Món, sostingut durant dos anys i liquidat per abús del conveni per part de qui fou vice-consellera del segon govern tripartit. La liquidació arribà, però, amb la reorientació que es pretengué imposar a Stanford ja a l’etapa de CiU i fou beneïda per l’equip de govern d’Artur Mas. Un parell d’anys més tard, Mas em feia arribar a través del Diplocat (nom amb què havien rebatejat el Patronat Catalunya-Món) una petició perquè li organitzés una conferència a Stanford. Arriba que la coherència dels polítics pot ser còsmica. Llavors no hi ha cap més remei que respirar a fons i empassar-se la descortesia.

Aquesta coherència torna a posar-la en evidència la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, explicant que amb les sis noves delegacions que el govern català acaba d’obrir a l’estranger –una de les quals en un estat políticament tan sensible com Andorra– ara “viatjarem i parlarem del nostre país com mai no s’ha fet. En qualitat i en quantitat”. He conegut Victòria Alsina quan era delegada del govern català als Estats Units i estic convençut que l’acció exterior és en bones mans. I em consta que és conscient que difícilment trobarà un altre escenari del relleu de Stanford per parlar del “nostre” país en qualitat i quantitat. No voldria pas ser mal entès. El problema no és Acció Exterior, sinó que el govern no posi els ous a la cistella oportuna, que confongui la qualitat i la quantitat i que de tant moure’ls i canviar-los de cistella uns trenquin la closca mentre uns altres avorten la incubació.

El Llull és un consorci políticament virolat, amb tot el desori que això implica, però depèn majoritàriament del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per tant, no entra en les atribucions d’Alsina. Altrament, no crec pas que hagués enviat en orris un conveni arrelat a una de les millors universitats del món. No ho crec, entre més raons perquè, en assabentar-se’n, l’actual delegat als Estats Units, Isidre Sala, va quedar parat i em va demanar si volia que hi fes res. Vaig rebutjar l’oferta a l’acte, perquè la lleugeresa del Llull, encavalcant-se amb la del Patronat Catalunya-Món, em va acabar de convèncer de la inutilitat d’esmerçar esforços en una cosa quan les institucions que inicialment la promouen són incapaces de salvaguardar-ne la continuïtat per damunt del caprici del funcionari de torn.

Molt més destres en afers d’estat, els espanyols posen els instituts Cervantes sota la competència del Ministeri d’Afers Estrangers i en relació estreta amb les ambaixades. Governi qui governi a Madrid, la política cultural exterior resta sempre una prioritat i a ningú no se li ha acudit mai de tancar la seu en cap emplaçament prestigiós. El silenci del Llull d’ençà d’una comunicació de final d’abril de l’any passat, en què m’enviaven una proposta de renovació del conveni marc, em féu sospitar de l’existència d’impediments sobrevinguts arran del canvi de govern. Ho feia pensar la sobtada dimissió del director, Francesc Serés. Però sense declaracions públiques de Serés tot eren cabòries. Després he sabut extraoficialment que la causa podia haver estat la deixadesa d’un càrrec inferior. Podia tractar-se, doncs, d’una negligència funcionarial, com tantes se’n cometen en una administració pública que encara no ha entès el significat de la paraula “servei”. Són prou conegudes la capacitat paralitzadora del sottogoverno i la rèmora que signifiquen uns funcionaris massa polititzats. Però una badada d’aquest gruix tampoc no s’explica sense la mediocritat de la classe política, del director del Llull al president del consorci, que és nominalment el president de la Generalitat. Perquè si, com és natural, aquest delega la funció supervisora en alguna persona de confiança, del mateix fet li delega la responsabilitat.

José Antich citava Soraya Sáenz de Santamaría presumint arran del 155: “Qui ha tancat les ambaixades? Mariano Rajoy i el Partit Popular. Sabeu com s’anomena el Diplocat? Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació.” I no puc evitar de parafrasejar-la en sentit contrari, car ara es tracta de corregir el triomfalisme del propi costat: “Qui ha tancat els estudis catalans a Stanford? El Ramon Llull de Pere Almeda i el partit que li ha posat. Sabeu com s’anomena la càtedra Josep Pla? Ja no es diu Josep Pla, es diu Josep Pla clausurat.”