Tancament d’urnes espanyoles

Una de les qüestions centrals a dirimir en les pròximes eleccions espanyoles, des del cantó del moviment independentista, és la continuïtat o l’augment de l’Abstenció registrada a les municipals d’enguany. Per començar, i en espera que ERC, Junts i la CUP iniciïn la campanya, no sembla que a l’abstencionista de les municipals se’l pugui estimular gaire perquè participi en unes eleccions espanyoles. En termes generals, l’atmosfera regnant entre les bases independentistes decebudes amb els partits que van votar el 2021 és que la morta i enterrada legislatura espanyola ha estat un fiasco per als valedors de taules i diàlegs. Donar suport al govern de Pedro Sánchez, que, frare, cuiner i comensal, ha portat a la catàstrofe municipal el seu partit, obrint de passada les portes al franquisme disfressat o desvergonyit, s’ha produït entre una cadena d’errors tàctics que justificarien, per ells mateixos, enviar Gabriel Rufián i els seus valedors a un ostracisme mal remunerat.

La prova fefaent del fiasco esmentat és la vigència de la repressió punyent i sense fre. N’hi haurà que diran que cal aturar més que mai l’extrema dreta per evitar-ne la crueltat pública i manifesta, però si aquesta consigna no ha pogut evitar el seu ascens a les municipals catalanes, no sabem per quins set sous s’aconseguiria en unes d’espanyoles. Ben al contrari, encara que les esquerres espanyoles, tancades a la sala de miralls grupuscular, superessin la seva desmobilització al crit de “No passaran!”, la política catalana podria entrar en una fase definitiva de sucursalisme i provincianisme. I, en això, l’independentisme participatiu hi tindria una doble responsabilitat: per activa, anant al Congreso a fer de beneit útil, estil Rufián, i per passiva, en ignorar la força real a casa.

Una segona prova fefaent del fiasco haurà estat la pèrdua de posició competencial de Catalunya en relació amb la burocràcia d’estat que l’ofega, de la qual no pot aconseguir traspassos, concessions, inversions sostingudes i controlables des de Barcelona, o, senzillament, que ha de patir frens, boicots i trampes quan el parlament legisla contra els seus interessos político-administratius. Finalment, i a fi de no cansar el sofert lector i la lectora benèvola, la trombosi del conflicte polític generat el Primer d’Octubre ha imposat una representació fantasmàtica de la realitat: l’activitat política que es desplega davant dels ulls com si fos realitat és, de fet, un mort en vida, perquè la trombosi manté el cos de la nació en un estat de coma més o menys induït, més o menys assistit, que els està bé als de cap allà i espanta els de cap aquí.

L’abstencionista de les municipals no té davant els ulls raons de pes per a ajudar ningú més a fer perdre quatre anys més a Madrid. Ha adquirit visibilitat, no hi té res a perdre i molt camí a córrer, no deu res a ningú, ha suat la cansalada per la independència i ha vist, perplex, com els repartidors es quedaven amb els (sic) millors penques. Creixerà contra les espanyoles i, per carambola no pas xambona, sinó conscient, obrirà un cicle contra Espanya. La dimensió simbòlica de la seva postura, que tant de ressò causarà en els que creuen que la democràcia a l’espanyola dóna la mesura política de totes les coses, i que tant de mal farà a l’enemic, que sempre es pensa tenir-ho tot atado y bien atado, ha de ser el ciment per a nous fonaments.

II

No és fàcil de predir si l’abstencionisme de les pròximes espanyoles farà de pont o no entre les municipals i les autonòmiques catalanes per obrir una esquerda a un nou espai de ruptura amb Espanya. Els aspirants a encapçalar-lo són nombrosos, ambiciosos i insomnes. Se’ls demanarà programa, organització, lideratges.

Fer un programa significa tornar a maridar política d’alt nivell amb resolució de problemes de la vida corrent, no tant per “ampliar la base”, entre gent compromesa amb Espanya i protegida pel seu estat, com per causar-los respecte: els independentistes ja disposem d’enginyers, manobres, economistes, mestresses de casa, lampistes, poetesses desllenguades, mestres i capellans per a conservar i, si cal, canviar, la societat que tenim, mantenim i patim.

Crear organització significa arreplegar bases actives per a una estratègia de ruptura sense miraments i una disciplina insubornable per a aglutinar voluntats esparses.

Construir lideratges exigeix sentit de la realitat per a ser creïbles, capacitat analítica per a ser seguits i visió estratègica per a conduir el moviment. Tot això ho pot fer gent de tot l’espectre social, naturalment: de l’anàlisi social, dels resultats de les municipals, i del debat present en xarxes, blocs i partits, se’n pot deduir cap a on es podria desplaçar la massa abstencionista, però, políticament, les cartes encara no s’han repartit ni de bon tros.

Als que diguin que la independència no és qüestió de classes, sinó de voluntat nacional, els respondria que, per sota, circulen dos antagonismes paral·lels, que un moment o altre caldrà entrecreuar: el d’opressor i oprimit i el de minoria de poder i majoria subordinada. En termes de drets humans, ningú no demanaria a l’esclau la condició prèvia de disposar d’un programa general per a obtenir la seva llibertat, però cal dir, igualment, que necessitaria el màxim de suport social per aconseguir-ho. Ja sabem com va acabar el dilema històric als Estats Units: quan una societat s’ha construït sobre mites, estigmes i discriminacions, no hi ha manera de revertir la moral que la governa, el bloc històric que la sustenta, i la política que la guia. Així, a Espanya respecte a Catalunya: allà, és impossible de desterrar mites, estigmes i discriminacions respecte als catalans; aquí, només un poder propi que obri les portes a noves llibertats, noves oportunitats i nova justícia farà cedir els que continuïn abduïts pel poder opressor. Se’ns podrà dir que no entrar en combat significa donar-lo per perdut, però això implicaria que no hi hagués possibilitats de menar-lo en les condicions que més ens convinguin: si disposes d’una bona estratègia, les batalles es guanyen portant l’enemic al teu terreny.

Entretant, d’una societat intervinguda per l’estat, esqueixada nacionalment, i poruga políticament, hem après que: a) “ampliar la base” abolicionista, és a dir, guanyar majoria independentista, no demana tebior, moderació i diàleg amb l’estat, sinó respecte als propis actes, resolució per a imposar-ne les conseqüències i resiliència per a mantenir-ne els assoliments; b) la consecució d’una majoria per a fer la independència no s’aconsegueix amb rèdits socials atorgats graciosament com a penyora, perquè els marcs socioestructurals i les ideologies, senzillament, no ho permeten, sinó amb voluntat de guanyar i conservar el poder com a mirall, on tota la societat s’ha de contemplar obligadament, i com a gresol on s’ha de fondre una nació renovada sense nostàlgies ni exclusions; c) que s’ha acabat el xec en blanc electoral per a fer del vot una apropiació partidista: des del Primer d’Octubre, la voluntat popular ha estat magnànima amb els partits que la volien representar: va acudir a les urnes, en ple estat d’excepció del 155, per demostrar que continuava ferma; va tolerar renúncies i canvis d’estratègia impensats esperant-ne amb paciència els resultats; i va tornar a les urnes per donar a la majoria independentista prou força per a reprendre la marxa. Tot va ser en va. I ara aquella gent que manté la fermesa del Primer d’Octubre no donarà mai més xecs en blanc a ningú. És el senyal d’una revolta que s’ha volgut ensordir, però que retruny i retrunyirà amb força els mesos a venir.

El possibilisme electoral ja no pot formar part del programa d’acció de cap partit que s’anomeni independentista, i encara menys per renovar el rebost de dimonis d’Espanya. Els càlculs electorals esdevindran politiqueig crepuscular i grupuscular: a qui tregui en processó l’espantall de l’extrema dreta, li direm que d’extrema dreta ha estat la repressió tant amb el PP com amb el PSOE, el fiscal general del qual no ens deixarà pas per mentiders, i que el perdó als presos ha estat una forma com qualsevol altra de minar i corrompre la moral de l’enemic: la sola manera de no ser perseguits és fer muts i a la gàbia autonomista.

Orfes de forces auxiliars, com Ciutadans i Podem, els partits de la monarquia n’hauran de reconvertir les restes o empescar-se nous bastaixos: si ERC i Junts, gats escaldats per distintes raons, pateixen un daltabaix el 23 de juliol i, després de tanta recança i tanta renúncia, són obligats de tornar a la pedrera independentista, Pedro Sánchez es pot quedar fent el titella al mig de l’escenari; i si Vox exigeix a Feijóo una política extremista contra Catalunya, veurem com se les enginya el PP per “reconquerir” la seva domesticada classe empresarial mode Piqué. En aquestes condicions, i segons com vagin els resultats per autonomies, qui pot garantir que no es formi un govern de pacto nacional tàcit entre PP i PSOE, com el que solen fer en temes de caràcter “nacional”: oblidarem Brussel·les respecte a llengua, exiliats, espionatge i etcètera; la ministra de Transports no ha proclamat que Rodalia és un “interès de l’estat”…?

No és temps per a oportunistes i aventurers, certament, però tampoc per a ingenus i mestretites. L’Abstenció és un acte moral, simbòlic i polític, la materialitat del qual no serà inferior, en el temps, a la del Primer d’Octubre, que tanta gent ha pretès d’enterrar: només li cal respecte, atenció i ajuda.

Vam fer un tancament de caixes i ara en podria arribar un d’urnes espanyoles, però, en tot cas, no seria encapçalat per comerciants i botiguers.