Per què els carrers es buiden d’oficines bancàries?

Entre el mes de setembre del 2008 i el març del 2019 les entitats financeres van tancar a tot l’estat espanyol més de 20.000 oficines, de les quals més de 4.600 han estat a Catalunya i més de 2.500 al País Valencià. És on hi ha hagut més tancaments, amb una taxa de desaparició del 56,8% i 50,2% respectivament. De fet, no ha d’estranyar massa, perquè és on aquests anys la crisi i les actuacions tèrboles de molts dels seus dirigents han eliminat més entitats. Evidentment, em refereixo a les caixes d’estalvis. Als dos territoris, avui només hi resten Caixabank, amb seu a València; Banc Sabadell, amb seu a Alacant, i la Caixa d’Ontinyent, que ha salvat els anys dolents amb una actuació que mereix aplaudiments.

I, és clar, la desaparició de tantes entitats que han anat a parar a les mans de la banca ha creat multitud de duplicacions d’oficines en localitats en què ja no calia fer-se la competència. Un  motiu per a tancar. Així doncs, avui a Catalunya resten 3.522 oficines obertes i al País Valencià 2.537. Això vol dir que al Principat n’hi ha 469 per milió d’habitants i al País Valencià, 510. Avui la mitjana estatal és de 550 i, per tant, es nota la caiguda més forta en els dos territoris esmentats. Això vol dir que ja no en tancaran més? Jo crec que sí, que en tancaran més. La sots-governadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado, deia la setmana passada sobre la rendibilitat de les entitats que ‘una via de millora vindria per la reducció de costs i l’augment consegüent de l’eficiència. Tot i que les nostres entitats han fet un esforç realment notable quant a l’ajust de la sobrecapacitat existent abans de l’esclat de la crisi, pot continuar existint cert marge de millora. En tot cas, els guanys d’eficiència addicional semblen ser molt lligats a la transformació tecnològica’.

Vet aquí, doncs, que tot apunta que això no s’ha acabat. En realitat, si veiem les ràtios dels altres països, les diferències són encara importants. On la densitat d’oficines bancàries és menor és als Països Baixos amb 99 per cada milió d’habitants. Els que més s’acosten a nosaltres són Alemanya amb 356 i Itàlia amb 486, mentre que Portugal, amb 725, haurà de fer un pensament important. No tenia sentit que a l’estat espanyol n’hi hagués 1.011 al 2008 i 1.114 a Catalunya. Són xifres desorbitades.

Evidentment, qui ha pagat el cost dels tancaments i de les fusions –a banda el rescat de 62.000 milions d’euros que hem pagat entre tots– han estat els empleats. El 2008 a bancs i caixes, a tot l’estat espanyol, hi treballaven 278.300 persones, segons el Banc d’Espanya. I el març del 2019 eren 187.182, és a dir, que més de 91.000 empleats han anat al carrer amb pre-jubilacions o pactes d’acomiadament amb les entitats respectives. La dada per Catalunya no la dóna el Banc d’Espanya, però en vista de les entitats que han desaparegut i del tancament d’oficines, deu vorejar els 20.000. Una xifra molt alta!

Avui a l’estat espanyol hi ha 25.755 oficines obertes, el nombre més baix registrat per les estatístiques del supervisor, d’ençà de finals dels vuitanta, quan encara no s’havia produït l’expansió de les caixes d’estalvis. Una ordre ministerial de finals de 1979 va flexibilitzar l’obertura de noves oficines i en va marcar el començament del creixement per tot l’estat espanyol –fins llavors només podien treballar a la comunitat on tenien la seu– i la competència directa amb els bancs. L’expansió va ser tan agressiva que en uns quants anys ja els havien superat. Abans de l’última crisi, les caixes d’estalvis ja eren el 55% del total de la xarxa d’oficines bancàries.

L’expansió dels bancs havia començat abans, concretament el 1974. Les entitats volien avançar com fos els seus competidors en l’expansió que ara els permetia la llei. Una vertadera febre per a obrir oficines es va apoderar dels dirigents bancaris. Hi havia el convenciment que calia estar molt a la vora del client. Els propietaris de locals van fer l’agost, perquè els bancs els pagaven a preu d’or. I sortien oficines com bolets. A Catalunya, entre el 1975 i el 1980 es va passar de 1.500 sucursals a gairebé 2.700, amb un creixement del 80%, superior a l’estatal, que en aquest període va ser del 73%. Al marge de la inflació de preus de locals, aquest creixement desmesurat va originar dos problemes greus que més tard s’han pagat molt car.

El primer, l’increment ferotge de la competència, que va reduir considerablement els marges de les entitats i va ser la llavor que anys després portaria a la fallida una cinquantena de bancs en tot l’estat espanyol i, segon, la pèrdua de professionalitat dels directors de les sucursals. En aquests cinc anys que he esmentat a Catalunya s’obrien cinc oficines cada setmana. Era impossible, per més formació que es pogués improvisar, d’adquirir en molt poc temps els coneixements necessaris per a una tasca tan complexa com aquesta. Són els anys en què es va debilitar la credibilitat de la figura del director de sucursal, que fins llavors era molt important a cada localitat.

Bé, i ara què passarà? M’explicava el portaveu de l’AEB (Associació Espanyola de Banca), José Luis Martínez Campuzano, que continuaran tancant oficines perquè ‘la transformació digital ho canviarà tot’. Afirma que és el client mateix qui demana el canvi i que el banc ha de cercar l’equilibri en la seva relació amb ell, entre la part digital i la presencial. Em va negar que els tancaments fossin ara per problemes de sobrecapacitat. ‘No ho són, són senzillament producte del canvi d’orientació i de la necessitat d’aproximar-se al client per diferents canals.’ Li vaig parlar de les localitats que acaben sense oficina bancaria i em va respondre que aquest és un problema difícil de solucionar. ‘Ja hi ha oficines mòbils, que uns quants dies de la setmana hi van unes quantes hores. I la digitalització ajudarà a arribar a pobles sense servei. Mitjançant la Fundació AEB fem cursos de formació per internet perquè la gent aprengui a desempallegar-s’hi.’ Em va assegurar no saber res dels rumors que apunten que Correus podria fer la tasca de prestador de serveis bancaris per les entitats que ho demanessin mitjançant les seves 2.300 oficines postals a tot l’estat espanyol. En realitat, durant 17 anys ja va fer aquesta tasca pel Deutsche Bank, però es va acabar el 2016. Veurem si va endavant o no.

En definitiva, no sé quantes oficines més es tancaran, però em sorprèn en certa manera que la gent continua molt lligada als bancs. D’acord amb l’últim baròmetre d’innovació financera de Funcas, del gener d’enguany, la vinculació dels clients amb la seva entitat financera principal es manté molt alta. S’hi fa prop del 90% de l’activitat bancària total. Destaca que, si bé en proporció creixent, encara menys de la meitat dels clients espanyols de banca (4 de cada 10) estarien disposats a utilitzar canals exclusivament digitals per a contractar productes financers tradicionals. I compte!, en el supòsit de canvi d’entitat, els bancs tradicionals continuen essent la primera opció, en un 71%, per passar un compte d’una entitat a una altra; els bancs totalment digitals serien triats per un 24%, mentre que les empreses de tecnologies financeres són una opció per a un 3% i, finalment, només el 2% restant canviaria el seu banc per una companyia tecnològica o de telecomunicacions que oferís aquests serveis. Ja ho veieu. Els critiquem, però…