El tancament del coll de Banyuls: una barrera que parteix el país d’ençà de fa vint mesos

Una filera de rocs bloca el coll de Banyuls d’ençà de l’11 de gener de 2021, fa un any i vuit mesos, arran d’una ordre de la prefectura dels Pirineus Orientals, és a dir, la representació del govern francès a Catalunya Nord. L’objectiu oficial, segons les autoritats franceses, és de contenir la immigració irregular i l’amenaça terrorista, un motiu sorprenent si es té en compte que ja no hi ha frontera física, amb barreres i controls generalitzats, i que hi ha passos molt més avinents.

El tancament és un problema, sobretot per a les localitats veïnes, perquè el trajecte entre Espolla (Alt Empordà) i Banyuls de la Marenda (Rosselló), que mitjançant aquest pas són uns vint quilòmetres i es pot fer en mitja hora, esdevé un desplaçament de més d’una hora i molts més quilòmetres: 47 per Portbou o 68 pel Pertús. A més d’aquest pas també romanen tancats el del coll de Manrella (Alt Empordà – Vallespir) i dos passos de la Cerdanya.

Això causa inconvenients a la població. A la primeria, hi va haver mobilitzacions i fins i tot es van moure clandestinament els rocs, que van ser ràpidament recol·locats per les autoritats. Ara s’ha anat un pas més enllà i s’ha creat l’associació Albera Sense Frontera, amb personalitat jurídica, que el 3 d’agost va presentar un escrit a la prefectura dels Pirineus Orientals perquè es reobrissin els passos, i amb la voluntat de dur el cas al tribunal contenciós-administratiu del Montpeller si no hi ha una resposta satisfactòria.

També hi ha implicació de les institucions: el suport dels batlles de la zona, preguntes als parlaments espanyol i francès i fins i tot la intervenció de la Comissió Europea, que va anunciar que havia obert un “diàleg polític i tècnic” amb l’estat francès, en veient la persistència del tancament dels passos i va instar a temptejar mesures alternatives, com ara reforçar la cooperació policíaca transfronterera. Amb tot, el pas continua tancat.

Per Josep Maria Tegido-Mallart, activista i membre del col·lectiu Obrim Passos, sempre ha estat difícil de creure que l’objectiu real era de combatre la immigració il·legal o evitar el desplaçament de terroristes. Els primers mesos semblava que era una mesura per a dificultar la mobilitat en el marc de la pandèmia de la covid. Després, quan la situació sanitària va millorar, va semblar que el motiu podia ser que s’acostaven les eleccions presidencials franceses, en què el discurs dominant era la necessitat de les restriccions i en què s’observava un ascens de l’extrema dreta; dos mesos després, el mes de juny, hi havia les legislatives.

Ara, quan el blocatge ja fa un any i vuit mesos que dura, l’esperança és que hi hagi un canvi de parer amb el nomenament del nou prefecte el proppassat 23 d’agost. La prefectura explica a VilaWeb que segueix el cas “molt de prop” i que el nou prefecte, Rodrigue Furcy, es desplaçarà a la zona aquests dies vinents per a mesurar l’impacte del blocatge en la població i la gestió del control fronterer.

Un trencament de les comunicacions

Mentre no es torni a obrir el pas, un dels principals inconvenients és que s’han tallat les comunicacions i vincles entre pobles contigus que es troben interconnectats socialment i econòmicament. A més de comerciants i gent particular, una part dels impulsors de l’associació Albera Sense Frontera són del sector agrícola de Banyuls de la Marenda –com ara cellers i cooperatives–, que han vist que el tancament de la via causa problemes en el personal procedent del Principat per la verema. Que s’hagi augmentat el temps de desplaçament és un inconvenient, sobretot en la contractació dels treballadors amb més coneixements i més especialitzats en l’activitat agrícola, que són també els més difícils de substituir.

També és un inconvenient en cas d’emergència, com va passar aquest mes d’agost, quan gendarmes i bombers cercaven un home. El blocatge els va impedir de travessar el coll de Banyuls amb vehicles. Així mateix, és un perill per a la serra de l’Albera. Aquest estiu no hi ha hagut cap ensurt, però les condicions per a un incendi en qualsevol moment hi són i la barrera dificulta granment la mobilitat.

Més enllà d’aquests factors, sens dubte el problema principal és que trenca els vincles socials a banda i banda de la frontera administrativa. Per això, una de les accions per a enretirar els rocs es va fer amb motiu de la Fira de l’Oli d’Espolla, quan es va facilitar que els veïns del nord hi poguessin acudir com feien habitualment.

Sobre això, Josep Maria Tegido-Mallart es lamenta de la manca de reacció de gran part de la població del Principat i, sobretot, de les entitats cíviques i sobiranistes. “El marc mental del Principat sembla que s’hagi imposat al concepte de nació –diu–. Si ens creiem el país, que va més enllà de quatre províncies administratives, quan passen coses com aquesta hi hauria d’haver més presència. Amb un blocatge que impacta de ple en la relació a escala nacional, fem com si no passés res.” Per ell, no és tan sols un problema de governs, perquè la reacció dels partits o institucions pot ser previsible. “És bastant frustrant que les entitats no siguin capaces de respondre a l’altura de l’actuació de l’administració francesa. Les entitats han de reflexionar.”

Tegido-Mallart diu també: “El problema no és que la frontera estigui dibuixada sobre els mapes polítics, ni que els estats les defensin; el problema de la frontera és que molta gent la té interioritzada en el seu marc mental i això, per desgràcia, s’ha imposat.” I acaba fent referència al problema que es troben els qui viuen a banda i banda de la frontera administrativa, ara barrada: “Ens hem sentit una mica sols.”