La fleca centenària Girabal, obligada a tancar per la inflació: “Ha estat la rematada final”

En cent tretze anys d’història, tan sols una vegada la fleca Girabal de Sant Andreu del Palomar (Barcelona) ha hagut d’abaixar la persiana. No va ser una decisió premeditada, no va ser volgut, com tampoc no ho és ara. Ramon Girabal, propietari actual del negoci, de la quarta generació, explica que un conjunt de factors han originat el tancament imminent del local. Aquella primera clausura la recorden perfectament perquè va ser durant la guerra del 1936-1939, un període que va fer estralls en molts sentits. “El negoci va rebre un assalt de la FAI. Es van endur tot el que van poder i més.” La Generalitat, durant el conflicte bèl·lic, va obligar el forn a tancar per reduir els punts de venda amb la finalitat de supervisar la distribució de farina i tenir la ciutadania controlada a l’hora de repartir el pa.

“Augment incontrolat de preus”

La història es repeteix, però ara el tancament serà definitiu. Tampoc no és pensat ni volgut. Fa uns quants anys va ser la guerra i ara una pandèmia que ha originat la fi de molts negocis. Girabal explica que les vendes han baixat, com en molts altres sectors, un fet que comprèn. “Però allò que origina el problema de debò és l’augment incontrolat dels preus en general, sobretot de matèries primeres.” En el seu cas, posa èmfasi en el gas, perquè el forn funciona contínuament. “No es pot refredar mai, gasta moltíssim. Per escalfar un forn com el meu o cremes gas o cremes gasoil, i mira a quin preu va el gasoil”, s’exclama. És un forn de quatre metres i mig de diàmetre que necessita moltes hores de foc. L’alternativa seria de poder-lo escalfar elèctricament, però l’electricitat també es paga a un preu molt alt. “T’ho miris com t’ho miris, amb el volum de vendes actual no puc mantenir un forn tan gran sempre calent”, diu.

L’esclat de la guerra d’Ucraïna i l’encariment del blat

D’ençà del setembre, paga factures “impossibles”, un fet que s’ha agreujat amb la guerra d’Ucraïna, que ha disparat preus com ara el del blat. Per això decideix d’abaixar la persiana ara, abans de les vacances d’estiu. “Ara puc tancar sense deutes, no sé què passaria si, quan arribi la tardor, s’apugen els tipus d’interès. No me’n sortiria.” La pandèmia n’ha estat el detonant i considera que ha tingut unes conseqüències difícils d’encarar. “Ha afectat els hàbits de consum d’una manera imperceptible”. Durant els moments més durs de la pandèmia van poder obrir i creu que va ser un bon període perquè els preus no eren els que són ara. “Allò va ser una situació d’excepcionalitat”, diu. “La inflació la notem tots, els veïns també hi coincideixen. Molts em diuen que no saben si a l’hivern podran engegar la calefacció perquè preveuen unes factures que no podran pagar. És preocupant perquè no s’havia vist”, lamenta.

Els esforços de la família per anar endavant

L’any 1909, Bartomeu Girabal Plans, besavi de Ramon Girabal, es va instal·lar a Barcelona. Venia d’Artés, al Bages, on la fil·loxera va arrasar les vinyes, com a bona part d’Europa. Un cop a la ciutat, va tenir l’oportunitat de treballar de forner i instal·lar-se al carrer de Servet, número 34 de Sant Andreu de Palomar, en un local de lloguer, que també havia estat una botiga. “Van muntar un forn i més endavant una pastisseria. El meu besavi va morir prematurament i la besàvia es va fer càrrec del negoci.” Acabada la guerra, el negoci va tornar a obrir, però van ser anys molt difícils. “Molta gent que havia emigrat es va instal·lar a Nou Barris. Tenien molta gana, menjaven molt de pa. El meu avi va tenir la bona pensada d’ampliar el negoci, és a dir, fer un forn més gran perquè la producció era molt alta.”

L’estructura del local és pràcticament la mateixa que quan van obrir. “És la típica casa que té botiga, obrador i habitatge.” L’artesà vivia a l’obrador, tal com passava a final del segle XIX i començament del segle XX.

El relleu generacional tampoc no és garantit

La família ho recorda com uns anys de bonança. “És un moment que va anar molt bé, ens va permetre de fer diners. Era un bon moment econòmic i ara no ho és. És antieconòmic fer treballar aquest forn.” Girabal diu que es podrien proposar de construir-ne un de més petit, però és una inversió molt forta, tenint en compte les perspectives de futur. “No tinc relleu generacional, la cosa s’acaba aquí. I s’acaba ara perquè no tinc deutes.” No creu que la situació pugui fer un tomb, tot i les converses amb l’Ajuntament de Barcelona. “Els sous no creixen i els preus continuen augmentant, és la tempesta perfecta.”

Més establiments obligats a plegar

El consistori s’ha posat en contacte amb el local, però solament els han dit que els cercaran un traspàs. “Naturalment, si no em surten els comptes sense pagar un lloguer, en el moment que algú pagui un lloguer encara sortiran menys. L’ajuntament vol ajudar, però no pot“, lamenta. Recorda que anys enrere el consistori va oferir ajut als establiments. Els va pagar l’IBI durant un any, però aquell fet no es va repetir més. “Els darrers quatre anys han tancat més d’una vintena d’establiments emblemàtics, amb això ho dic tot.”

Acte de comiat

Dissabte al vespre hi ha previst un acte de comiat per a retrobar-se amb els veïns i explicar la història del negoci. Hi participarà el veïnat, l’eix comercial de Sant Andreu i la companyia de teatre, en què Girabal col·labora. “No és una festa de comiat perquè el motiu no és d’alegria, però sí que volem fer un acte per trobar-nos tots”, explica.