‘Tan poca vida’, el llibre viral que ha fet plorar milers de lectors, aterra avui en català a les llibreries

Aquest estiu, la fotografia en blanc i negre Orgasmic man (1969), del difunt fotògraf nord-americà Peter Hujar, era a tot arreu: a la platja, sobre qualsevol tovallola de ratlles; a les terrasses del bar, acompanyant un cafè amb gel; als aeroports, fent passar l’estona als viatgers; a les primeres lleixes de les llibreries, temptant lectors voraços i fins i tot, a les xarxes socials, desafiant l’algorisme dels internatues. La imatge, que és la coberta del llibre A Little Life –traduït com a Tan poca vida en català i castellà– ha estat, sens dubte, la més fotografiada i compartida d’aquests darrers anys a les xarxes socials.

El llibre no solament va fer-se viral en publicacions d’Instagram –Dua Lipa va compartir-ne una fotografia en què el llegia, i tothom sap la influència que pot arribar a tenir la cantant britànica més carismàtica del moment–, sinó també a BookTok –una subsecció de TikTok dedicada a llibres i literatura–, que va omplir-se de vídeos de gent plorant desconsoladament mentre llegia l’última pàgina de la novel·la. Fins i tot l’exclusiva marca de roba Valentino va dissenyar la col·lecció de primavera i estiu d’enguany inspirada en la novel·la. La imatge de Hujar, que concentra commoció, delicadesa i ambigüitat, va ser triada per il·lustrar la novel·la del moment precisament perquè representa el dolor i l’alegria que encapsula el llibre: allò que per als lectors és un home afligit és, en realitat, un home tenint un orgasme. La història que s’amaga rere aquesta coberta –ja icònica–, aterra avui, per fi, en català a les llibreries.

@allegracappuccini

do NOT reccomend reading this on a very public train iykyk #alittlelife #littlelifereaction #publicfreekout #booktok #crying #sobbing #sadbook #goodbook #sister #jude

♬ Little Life – Cordelia

Un dels llibres més venuts d’ençà del 2015

Tan poca vida, el segon llibre de Hanya Yanagihara (Los Angeles, 1974), va publicar-se el 2015. La història de quatre amics que vivien a Nova York i que es descabdellava al llarg de 720 pàgines –va ser un dels llibres més llargs publicats enguany als Estats Units–, va popularitzar-se de seguida. El motiu: és un llibre devastador amb la particularitat que, en compte d’encongir-te el cor, te l’eixampla. Precisament per això, aquell mateix any, va convertir-se en un dels llibres més venuts dels Estats Units i del Regne Unit, i va ser guanyador del Kirkus Prize i finalista als premis Man Booker Prize i National Book Award. La segona posició a aquests dos darrers premis literaris va ser durament criticada per mitjans de renom internacional, com ara The Guardian, The Washington Post, The Wall Street Journal i Vanity Fair, que trobaven injusta la manca de reconeixement d’aquest relat que retrata la vida d’aquests amics durant anys: en Jude, un advocat brillant, però molt traumatitzat per una infància plena d’abusos; en Willem, actor i millor amic d’en Jude; en JB, un pintor carismàtic, però sovint egoista, i en Malcolm, un arquitecte que, malgrat semblar que tot li va més o menys bé, també afronta les seves pròpies lluites internes.

En aquests mateixos diaris s’havien publicat les crítiques més amables de la novel·la. La prestigiosa escriptora Elif Batuman, per exemple, va escriure a The New Yorker: “D’ençà que vaig començar Tan poca vida, ja no el vaig poder deixar anar. Quan vaig acabar-lo, em sentia trista i reticent a llegir un altre llibre.” La periodista Helen Kirwan-Taylor es demanava a The Times si els lectors havien sobreviscut al llibre i, fins i tot, Dua Lipa va obrir-se en canal en una ressenya a la web del Booker Prize: “Va ser un dels primers llibres en què vaig plorar obertament després d’haver-lo llegit. Va desafiar tot el que pensava que era l’amor. […] Amb aquest llibre entens que és l’amor inherent a l’amistat allò que ens salva una vegada i una altra.” Tan poca vida ho tenia tot a favor per a triomfar i per a postular-se com un dels llibres amb més impacte de la dècada, però tampoc no va poder escapar-se de l’escarn, com ara amb la crítica ferotge que va rebre del crític i autor Daniel Mendelsohn a The New York Review, en què va titllar la novel·la de Yanagihara de “modesta crònica de la manera en què passa la vida a un petit grup de persones amb una mica d’història en comú” i acusava l’autora de tenir “molt poca visió de la vida” i de confondre els lectors. Deia: “Igual que la imatge de la coberta, la novel·la de Yanagihara ha enganyat molta gent en la confusió de l’angoixa i l’èxtasi, el plaer i el dolor.” Així i tot, l’èxit de Tan poca vida ha estat inevitable i se n’han imprès centenars d’edicions a tot el món.

Sobreviure al dolor i la bellesa

Precisament, el debat del llibre gira entorn de la pregunta que formula Helen Kirwan-Taylor –“Heu sobreviscut?”–: tothom qui el llegeix necessita compartir l’experiència emocional amb algú, perquè Yanagihara descriu escenes d’abusos, violacions, dolor i violència d’una manera tan precisa i profunda, que traspassa fulls i entranyes. D’alguna manera, sembla que l’autora, en lloc de teclejar el relat en un ordinador, hagi agafat un bisturí i hagi fet una autòpsia a l’amistat masculina, l’homosexualitat i el maltractament, i després ho hagi cosit amb amor, bellesa i nostàlgia.

Tot plegat no és d’estranyar: Yanagihara és filla d’un metge de Hawaii. En una entrevista a The Guardian, l’autora va explicar que de petita li agradava molt fer retrats. El pare, que volia que la seva filla seguís les seves passes, va convèncer una amiga que era forense perquè els ensenyés el dipòsit de cadàvers. “Treia els cadàvers per a mi, perquè els pogués dibuixar. Era meravellós. Estaven tallats amb cura. M’hauria encantat ser científica”, deia l’escriptora. Allò que dibuixava a deu anys o onze, tres dècades més tard ho descrivia. Això és perquè, en certa manera, l’horror, l’empatia, la compassió i l’amor de Tan poca vida es descriuen d’una manera tan exagerada, que sovint es fa insuportable continuar-lo. De fet, en la mateixa entrevista a The Guardian, Yanagihara deia que va haver de lluitar amb el seu editor per conservar gran part de l’horror de la història. “No volia que la por d’ofendre el lector em frenés, volia tot el contrari, que hi hagués una exageració.”

Ara, per fi, en català

A partir d’avui, i gràcies a Amsterdam Llibres i la traducció d’Alexandre Gombau, la història d’en Jude, en Willem, en JB i en Malcolm arriba en català a les llibreries. El director del segell editorial, Joan Carles Girbés, va descobrir Tan poca vida el 2016, any en què es va publicar en castellà. Va decidir de regalar-se’l per Nadal precisament perquè la portada va cridar-li molt l’atenció. “El dolor i el plaer de la imatge de portada resumeix perfectament el llibre. Per a mi, Tan poca vida va ser un descobriment. Poques vegades un llibre m’ha arribat tan endins”, explica a VilaWeb. Aleshores, Girbés feia poc que ocupava el càrrec a l’editorial. En aquell moment, ja va sospesar de traduir el llibre al català, “però era molt complicat, tenint en compte que és un llibre de mil pàgines i que ja existia en castellà”. El cost i els riscs eren tan elevats, que van decidir deixar-ho córrer. Però ara és diferent. “Enguany ha passat una cosa, i és que influenciadors i tiktokers l’han donat a conèixer. I això és un fenomen molt particular i molt atípic. Que en l’època de la immediatesa les xarxes socials donin a conèixer llibres de mil pàgines i tingui èxit és tot un què”, apunta.

La gran rebuda que fa anys que té el llibre, el furor que ha causat a les xarxes i l’entusiasme compartit entre la gent del sector ha fet que Ara Llibres s’hagi decidit a regalar en català aquesta joia literària. “Un llibre tan potent i impecable havia de ser en la nostra llengua”, diu Girbés. Ara tan sols falta que els lectors el comprin, el llegeixin, el gaudeixin i sofreixin a parts i iguals, el comparteixin i en parlin. Tothom hauria de llegir Tan poca vida.

🤍 Les ferides de l’ànima són eternes, però també ho és l’amistat.

Estem molt contents d’anunciar que «Tan poca vida», l’obra mestra de Hanya Yanagihara, ja parla la nostra llengua! Una història colpidora sobre l’amistat, el dolor i la resistència humana. pic.twitter.com/7QXKMKKdHj

— Amsterdam Llibres (@som_amsterdam) November 21, 2024