12.11.2024 - 21:40
Estic estupefacte. El Partit Socialista ha anunciat que demà no demanaria la dimissió de Carlos Mazón, a les Corts, en la sessió prevista perquè el president s’explique. No la demanarà malgrat la seua actuació evidentment criminal, però tampoc després de la reacció popular, clara i diàfana, multitudinària com poques vegades s’ha vist, expressada en les grans manifestacions de dissabte. Com és possible?
La pregunta, és clar, és retòrica. Ja sabem per experiència pròpia i de fa bona cosa d’anys que els socialistes, al País Valencià, a les Illes, al Principat i on siga, són bàsicament un partit sucursalista que no té al cap això que en diuen “el territori” si no és com a part de les seues jugades a Madrid, l’única cosa que els importa.
I torna a ser així. Quan a VilaWeb hem demanat reiteradament al PSOE valencià quina raó podria tenir per a un comportament així d’estrany i d’incomprensible, la resposta han estat uns missatges pre-cuinats al·ludint a una suposada necessitat de no fomentar una polèmica política per obligar el president Mazón a concentrar-se en la recuperació de les comarques afectades. Tot més fals, com sol dir-se popularment, que l’ànima de Judes.
D’entrada perquè ja m’explicareu en quin cap cap que es deixe continuar governant un personatge que ha estat capaç de fer això que ha fet ell, amb les conseqüències que ha causat. Mazón ha de demostrar encara més fins a quin punt és perillós? Perquè parlem d’això. De perill físic i immediat per a la ciutadania. De perill de mort, física i real. Per això la dimissió és necessària i imprescindible, fins i tot diria que apolítica, i era un clam dissabte als carrers de València, Elx i Alacant, i, dos dies abans, a Castelló. Com pots deixar que aquest criminal perillós continue fent i desfent després de tot el mal que ha causat?
La raó real d’aquest despropòsit, tem i estic segur, té a veure amb la politiqueta barata i els càlculs electorals espanyols. I amb la situació molt més que delicada de Pedro Sánchez a Madrid. Ells simplement fan números i passen per damunt dels cadàvers dels valencians. I fan números, en conseqüència, sense pensar en València sinó amb el cap a Madrid. Si Mazón plega, per exemple, el nou president del PP, siga qui siga, dependrà de Vox –els números hi obliguen. El PP hauria de tornar a negociar amb Vox qui posar al capdavant de la Generalitat Valenciana. I algun llest a Madrid deu pensar que és millor deixar les coses com són que no pas arriscar-se a moure el vesper de la dreta extrema i l’extrema dreta.
O pitjor encara: algú, algun setciències d’aquests que viuen reclosos permanentment a la Moncloa i no xafen el carrer ni que els maten, es deu creure que reforça la posició de Pedro Sánchez si el seu cap es mostra magnànim políticament davant la tragèdia. Evidentment, cercant un quid pro quo que el PP no està disposat a oferir de cap manera –semblen criatures si creuen que faran reflexionar aquestes males bèsties. I així els socialistes valencians diuen que aprovaran el pressupost de Mazón per l’aiguat –quan no calen per a res, els diners del pressupost de l’any vinent, perquè es poden aprovar de manera immediata ampliacions de l’actual– tan sols per veure si així posen una miqueta més de pressió al PP perquè aprove, en contrapartida, el de Sánchez. I diuen que no cal fer caure Mazón i que ara cal dedicar-se solament a la reconstrucció com a argument fungible per a quan els toque dir que no cal fer caure Sánchez perquè ara cal dedicar-se solament a la reconstrucció.
Del PSOE, en tot cas, és evident que no cal esperar res. Però l’episodi hauria de ser exemplificador per als partits que ha sucursalitzat després del 2017. Per a Compromís, en primer lloc, però també per als Més illencs i per a Esquerra Republicana i, finalment, Junts al Principat.
Compromís, en concret, té una oportunitat d’or, que és la de situar-se com l’únic partit capaç de defensar els interessos dels valencians. Ja veurem si s’hi atreveix, perquè els primers dies també va caure en l’argument del respecte i l’“ara no toca”.
Més enllà de l’episodi valencià, en tot cas, Compromís i tota la resta haurien de reflexionar sobre la impossibilitat de fer res de profit de bracet d’aquest Partit Socialista. Res de profit per a la ciutadania i per a la gent, per als interessos de la gent corrent. D’aquesta gent corrent que dissabte cridava i cridava i no parava de cridar pels carrers de València demanant allò que la raó i el sentit comú reclamaven. Gent que avui no pot sinó sentir-se traïda per uns sucursalistes a qui no importa gens què passe a València. I qui diu València diu allò que vulgueu.
Una reflexió final: sense el suport sempre gratuït de Compromís, Més, ERC i Junts, sense que acudissen a besar-los la mà cada volta que els cridessen amb falses promeses, el PSOE no podria governar. I no podria, per tant, menystenir d’una manera tan evident la voluntat popular com farà demà. També hi ha una culpa en això. Que n’hi haurà prou…
PS1. Julià de Jòdar, al seu article d’avui, respon d’alguna manera a preguntes i interrogants que em feia a l’editorial d’ahir, això de la política i la gent. El podeu llegir ací: “Poble organitzat en poble.”
PS2. L’univers evoluciona en escales de milers de milions d’anys. Per tant, l’anomenada constant de Hubble no afecta cap ésser humà. Però és una qüestió molt important perquè, al capdavall, parlem sobre la naturalesa fonamental de l’univers. Si els científics no poden redefinir les seues estimacions, tal com passa, pot voler dir que hi ha alguna cosa a l’univers que requereix fer revisions dràstiques. En parla Joel Achenbach en aquest article apassionant que publiquem avui.
PS3. VilaWeb necessita la vostra ajuda per a continuar publicant-se. Us demanem que us en feu subscriptors si encara no ho sou.
