Tamarit, convençuda d’un acord amb Bravo sobre el requisit lingüístic: “No podem tornar enrere”

La nova consellera d’Educació, Cultura i Esport, Raquel Tamarit, s’ha mostrat convençuda de poder arribar a un acord amb la titular d’Administració Pública, Gabriela Bravo, sobre el requisit lingüístic dels funcionaris perquè “la societat s’ho mereix”. “No podem tornar enrere”, ha dit. Així ho ha manifestat en una entrevista amb Europa Press, en què li han preguntat per les diferències al voltant d’aquesta qüestió entre totes dues conselleries: la seva, dirigida per Compromís, i la de Bravo, pel PSPV. Ha dit que “per a defensar la llengua, hi ha tres eines que són fonamentals: l’escola, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’administració”.

“Crec que el més lògic és que, depenent de la titulació que es demani per a accedir a un lloc, s’hagi de demostrar un grau més alt de competència lingüística”, ha afegit. De fet, el punt de desacord és en els grups A1 i A2, ja que Compromís es mostra partidari que calgui acreditar un C1. “Entenc que els alts funcionaris de la Generalitat haurien de tenir un requisit superior a la resta, com també tenen una titulació acadèmica superior a la de la resta. El que volem és garantir un bon servei públic”. A més, ha ressaltat que “en tots els territoris amb llengua pròpia és el que es demana”. També ha recordat que la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià (LUEV) fa set anys que s’aplica i que “no podem anar ara enrere”.

Informe de política lingüística

Tamarit ha expressat la seva confiança en un consens: “Estic convençuda que la consellera Bravo i jo podrem arribar a un acord, crec que la societat el mereix”. A més, ha recordat que el decret ha de rebre un informe favorable de la Direcció General de Política Lingüística, una competència del seu departament. “Dubto que puguin emetre aquest informe favorable si es rebaixa el requisit. Crec que arribarem a un acord”.

Sobre la protecció del català al País Valencià ha conclòs que, entre el català i el castellà, la llengua minoritzada és el català, i és “la que cal protegir”. “No ho dic jo, ho diu Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries”.