29.05.2022 - 21:50
|
Actualització: 31.05.2022 - 13:05
Com és que un missatge de so de Tamara Carrasco en un grup privat de WhatsApp va acabar en mans de la Guàrdia Civil? Vet ací una pregunta que ha sobrevolat tot el cas de la persecució d’aquesta activista de Viladecans que ja fa quatre anys que dura i que encara no ha tingut resposta. La seva defensa, representada per Benet Salellas, la formula de manera recurrent en els diferents recursos contra els intents repetits i obstinats de la fiscalia de fer-la condemnar per un delicte del codi penal espanyol, el 559, pel qual ningú no ha estat mai condemnat. Volen crear un precedent amb Carrasco, i per això, en una decisió gairebé insòlita, la fiscalia ha recorregut contra les dues absolucions que ha tingut. La primera, al jutjat número 25 de Barcelona, i la segona, a l’Audiència de Barcelona. Fins que ara el cas ja ha anat a parar al Tribunal Suprem espanyol, en què les lògiques jurídiques tenen una dinàmica pròpia quan han de tractar qüestions relacionades amb l’independentisme.
El president de la sala segona del Suprem, Manuel Marchena, va convocar per a demà el ple de la sala per a decidir sobre el darrer recurs de la fiscalia per a castigar de manera exemplar Tamara Carrasco. L’acusen, d’acord amb aquest article 559, d’incitació als desordres públics, amb penes que poden arribar a un any de presó. Els jutges encarregats de deliberar sobre el cas seran, a més de Marchena, Pablo Llarena, Carmen Lamela, Andrés Martínez, Julián Sánchez Melgar, Miguel Colmenero, Juan Ramon Berdugo, Antonio del Moral, Andrés Palomo, Ana María Ferrer, Vicente Magro, Susana Polo, Eduardo Porres, Ángel Luis Hurtado, Leopoldo Puente i Javier Hernández.
L’única prova que s’ha esgrimit contra ella és aquell àudio de WhatsApp amb què Carrasco feia una crida a protestar per la situació dels presoners polítics i la repressió contra l’independentisme el març del 2018, després de la detenció del president Puigdemont a Alemanya i l’empresonament d’uns quants dirigents polítics. “El missatge que va enviar al seu grup d’amics va originar un gran perill perquè era el punt de partida en el procés cap a la violència real”, diu l’escrit de la fiscalia del Suprem. El perill d’aquest delicte és que criminalitza els actes preparatoris d’una acció que encara no s’ha esdevingut; no un fet concret sinó la voluntat de fer-lo. Es va introduir al codi penal el 2015, en la polèmica reforma que hi va fer el govern del PP.
Si això que penalitza l’article 559 ja és un risc per a l’exercici de drets fonamentals, com ara la llibertat d’expressió i el dret de reunió, en el cas de Tamara Carrasco l’enfocament de la fiscalia és encara més perillós, perquè en aquell àudio no hi havia una incitació a fer res en un lloc concret i en un moment precís; no hi havia instruccions d’actuació, sinó que difonia i compartia informació sobre accions i protestes que ja havien estat convocades i que Carrasco animava a secundar als seus contactes en aquell grup privat. És a dir, no hi havia cap incitació pública a fer res concret que, d’una altra banda, hauria d’estar protegit pel dret de manifestació.
És relativament estrany que la fiscalia recorri contra sentències absolutòries, i més encara si han estat confirmades en una segona instància judicial. En aquest cas, la fiscalia arriba fins a la darrera instància, el Suprem, per una causa que té a veure amb un delicte que no s’ha aplicat mai i que suscita dubtes seriosos sobre la conveniència de ser aplicat; precisament perquè permet interpretacions expansives sobre una limitació dels drets de reunió, manifestació i expressió. El jutjat penal i l’Audiència de Barcelona ho van advertir, i van fer-ne una interpretació restrictiva.
És tan rocambolesc com això. L’article 559 castiga la incitació a cometre els delictes prevists en l’article 557, és a dir, consistents a “alterar la pau pública executant actes de violència sobre les persones i les coses, o amenaçant uns altres de dur-los a terme”. Les sentències absolutòries prèvies ja diuen, d’entrada, que no és pas acreditat que ella fos qui va enviar el missatge de veu al grup de WhatsApp. I que el delicte previst al 559 exigeix que hi hagi una incitació a la comissió d’un delicte de desordres públics que després es faci de manera efectiva, “o que, si més no, hagi estat perfectament planificat i concretat”. Seria una interpretació restrictiva sobre l’aplicació d’un article l’existència del qual ja és preocupant quant a la garantia de l’exercici de drets fonamentals. Però els tribunals de primera instància el delimiten.
La fiscalia no ho accepta i insisteix en la persecució, en aquesta interpretació expansiva segons la qual “no cal que hi hagi una incitació directa, sinó que pot ser una incitació indirecta”. Diu que el 559 és un delicte de perill abstracte. “No cal que aquests desordres públics es produeixin efectivament perquè el delicte s’hagi consumat. No cal que la sentència declari provats els fets ocorreguts els dies 26 i 27 de març, de la mateixa manera que no va caldre que es produïssin els fets d’ocupar el port i l’aeroport.” Parla en tot moment de “fets possibles”.
I sobre Tamara Carrasco diu: “El missatge que va enviar al seu grup d’amics va originar un gran perill perquè era el punt de partida en el procés cap a la violència real. Pretenien crear alarma social en un moment d’especial tensió que vivia Catalunya […]. Aquesta mena de missatges ajuden a crear un entorn social violent i intimidatori que soscava l’ordre i la pau social que han d’imperar en una societat com la catalana, que vivia moments d’una gran tensió social.”
Amb aquest recurs, la fiscalia prova de fixar per primera vegada una jurisprudència repressiva sobre aquest delicte, l’aplicació del qual fins ara havia estat molt restringida amb les sentències absolutòries prèvies de Tamara Carrasco. Però ara el terreny de joc es trasllada al convent de les Saleses, a la seu del Tribunal Suprem. I més concretament a la sala segona, la que va condemnar els presos polítics. La fiscalia ha portat finalment al terreny que més li interessava aquest cas que tant l’ha obsedida i que va engegar fa tres anys i mig amb el propòsit d’escarmentar els CDR en una causa les diligències de la qual romanen secretes a l’Audiència espanyola. És allà on va engegar la trama jurídica per a cercar caps de turc per escarmentar l’independentisme, i Tamara Carrasco n’era una. I és allà on probablement hi ha la resposta a la pregunta sobre com és possible que un missatge de veu d’un grup privat acabi en mans de la policia i de la fiscalia de l’Audiència espanyola.
