Tamara Carrasco: ‘La meva presó és de vint quilòmetres quadrats’

El 10 d’abril al matí deu agents de la Guàrdia Civil amb passamuntanyes i armes llargues es van presentar al domicili de Tamara Carrasco, acusada de pertànyer a banda terrorista. La van traslladar a Madrid i va estar empresonada durant quaranta-vuit hores. Un malson del qual no es va despertar perquè la justícia espanyola, tot i que la va deixar en llibertat, no pot sortir de Viladecans. ‘Sóc presa en un poble’, ens explica en una terrassa d’aquesta ciutat del Baix Llobregat. 

—Ja han passat tres mesos del dia que us van empresonar. Com el recordeu?
—Sento incredulitat quan hi penso. És que no m’ho podia creure. Hi havia molt rebombori i em vaig despertar pensant que el company de pis es devia haver deixat les claus. I és clar, quan vaig obrir la porta hi havia vuit o deu homes tapats amb passamuntanyes i que portaven armes llargues. ‘Senyora, que no ha sentit la porta, vostè?’. ‘Doncs no’, els vaig dir. Em van dir que eren guàrdies civils, em van entregar un paper on se m’acusava de sedició, rebel·lió i de pertànyer a banda terrorista, i que tenien una ordre per a escorcollar la casa. Doncs endavant. No m’ho podia creure. Es van anar emportant allò que els interessava: un llapis de memòria, cartells d’Òmnium, un llibre de la CGT, la careta del Jordi Cuixart, un xiulet de color groc…

—A l’Audiència espanyola de Madrid, hi vàreu estar empresonada quaranta-vuit hores. Com va ser?
—Quan em van tancar estava trencada. No saps què passa a fora, no tens notícies de res.. Em vaig encaparrar a no plorar. Meditava i em repetia que no havia fet res mal fet, i que havia de resistir. L’advocat que em va assignar em va dir que ho tenia molt malament. Em va preparar per a entrar a la presó. És que ningú no esperava que em donessin la llibertat. En la primera vista no vaig declarar i quan va ser el torn del fiscal em va demanar presó preventiva perquè creia que hi havia risc de fuga. Tenia dos-cents euros al compte corrent! I també va dir que preparava un atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia, a Barcelona.

—Un atemptat?
—Sí, sí. Es basaven en el famós plànol de les entrades i les sortides de la caserna, segons que van publicar alguns mitjans. Llavors va resultar ser un Google Maps que havia consultat quan es va fer una concentració del CDR. No tinc gens bona orientació i em vaig fer un mapa de com anar de la parada de metro de Joanic fins a la caserna, per si al final tenia poc bateria. I això van trobar, el recorregut de Joanic a la caserna. Ana Rosa Quintana, Susanna Griso i aquests programes van difondre aquesta informació. Fins i tot TV3 va dir que havien trobat plànols detallats de la caserna. I tot això era mentida, una part més del relat que construïen. Com el desplegament que van fer a casa meva quan em van detenir. És la foto que volien. Em van demanar si volia tapar-me la cara. I els vaig dir que no perquè jo no havia fet res dolent. És clar, ells cercaven la fotografia de la terrorista amb el cap tapat. I no. Carai, llavors em vaig trobar amb aquella imatge.

—Amb tots els mitjans a fora.
—És clar, és que no ho oblidaré mai. Només sentia els flaixos. I els vaig dir: ‘Heu muntat un xou perquè heu trucat els mitjans’. I em van respondre: ‘T’hem dit que et tapis la cara.’ Igualment la meva cara hauria sortit. Va sortir el meu currículum, la placa de la plaça on visc… Va sortir la meva vida a la televisió.

—I després de les quaranta-vuit hores us deixen en llibertat.
—Vaig plorar quan em van donar la llibertat. Com una nena petita. I aquesta és una altra. T’obren una porta i au, arregla’t. A sis-cents quilòmetres de casa, sense mòbil i sense diners. De fet, el meu mòbil encara el tenen allà.

—I hi havia algú a fora?
—A la porta m’esperaven en Joan Coma i el Vidal Aragonès. I mira que no els coneixia. Només el Vidal Aragonès per la feina que feia al Col·lectiu Ronda. I ells em van portar a Barcelona. Va ser molt maco. Recordaré sempre com estàvem tots plorant quan vaig sortir en llibertat.

—Com esteu ara? Us sentiu pressionada?
—Ara ja no tant. Ja en fa tres mesos i de mica en mica perds la por. Jo sé que no he fet res dolent. M’és igual, que facin com hagin de fer, que jo faré la meva vida. I em defensaré quan hagi de defensar-me. I prou. Perquè, si no, no vius. És que sento una furgoneta a sota de casa i inconscientment em poso nerviosa, sento una sirena i tinc un ai al cor… De mica en mica vas agafant fortalesa perquè, si no, no pots viure.

—De què treballeu? 
—Jo treballo al sector social, en un Centre Especial de Treball (CET) de Barcelona per a persones amb discapacitat o en risc d’exclusió social. Allà, hi faig tasques d’administrativa i coordino un departament. Ara estic de baixa perquè vaig tornar un dijous i dimarts ja hi tornava a treballar. I no podia. No em trobava bé. Necessitava temps per a assimilar això que m’havia passat.

—Us heu vist superada?
—I tant, perquè del dia a la nit m’han fet una persona pública. Jo era una persona del carrer que anava a treballar, que sortia amb els amics i tenia la meva vida. I ningú em reconeixia pel carrer. I ara surto a la premsa, a la televisió, s’han publicat moltes ximpleries de mi… Tot plegat és molt difícil de gestionar i genera molt estrès.

—I heu rebut suport de membres de més partits?
—Aquí a Viladecans ens coneixem tots i ens movem pels mateixos llocs. De fet, he rebut el suport de gent que no és independentista i que ha vist que el nostre cas és un tema de drets fonamentals. Que si jo caic per terrorisme, pot caure qualsevol. Una dona em deia que si no li aproven una subvenció i l’endemà surt a manifestar-se i fa una mica de merder, ara mateix poden aplicar-li la llei antiterrorista. O una altra dona, que em deia que el seu fill està al sindicat estudiantil i que ara mateix, si un dia talla la Diagonal, poden aplicar-li la mateixa llei.

—Us sentiu una represaliada política?
—Sí. Perquè el meu és un cas polític. Absolutament. La meva detenció i l’intent de detenció de l’Adrià passa cinc dies després que la justícia alemanya va deixar Puigdemont en llibertat i va descartar el delicte de rebel·lió. Sempre juguen a la mateixa. Quan tenen una notícia que els va a la contra, responen amb un cop d’efecte, ja sigui un escorcoll a Òmnium, al carrer Diputació, o el que fos. I, als CDR, els havia de tocar el rebre en qualsevol moment. De la causa que em tenen oberta, divuit pàgines van dedicades al CDR i dues a mi i l’Adri. Llavors no és una causa general, és contra dues persones concretes.

—Quins són els vostres límits amb aquestes mesures cautelars?
—Doncs no sortir de Viladecans. Només puc anar el dilluns a Gavà per signar al jutjat, fer visites mèdiques i anar a treballar a Barcelona. Sóc presa en un poble. La meva presó és de vint quilòmetres quadrats. Puc anar a fer un cafè i veure els meus amics, però és una presó. En el moment que tu no pots fer efectiva la teva llibertat, ets un pres. Com els exiliats. La seva llibertat no és plena.

—I com us controlen?
—No ho sé.

—No porteu cap detector?
—No. Potser ara em vigilen, no ho sé. Aquesta també és una forma de repressió. Et tenen pressionada perquè al final ja no saps si la furgoneta que tens aturada al davant és la Guàrdia Civil de paisà. O si em tenen el telèfon punxat. Juguen amb la por psicològica.

—De fet, la setmana passada us van denegar d’anar a veure la vostra mare, que té la cama trencada, a Sant Vicenç dels Horts. Per què creieu que ho fan?
—No pensava que me’l poguessin denegar. Quan va passar, en Benet Salellas, el meu advocat, m’ho va dir molt clar: ‘Tamara, això no m’agrada.’ Ell creu que em castiguen. És que no és normal. És un tema d’humanitat i de drets. És que Sant Vicenç dels Horts és a dos pobles. No és a Tarragona. Són vint minuts amb cotxe! Bé, en algun moment o algun altre ella estarà més bé de la cama i aviat podrà venir cap aquí.

—Tampoc no us deixen que el cas sigui traslladat a Gavà. Quins avantatges jurídics us podria aportar?
—L’Audiència espanyola és l’únic tribunal competent en els delictes de terrorisme i, per tant, si el cas l’haguessin traslladat a Gavà, vol dir que ja no m’investiguen per terrorisme, i que com a molt podria haver-hi desordre públic. Per això hauria estat una bona notícia per a mi. M’hauria tret el més gros de sobre, perquè el delicte de desordre públic no pot portar-te a la presó.

—Heu passat por durant aquest temps?
—Sí, perquè mai no havia tingut problemes amb la policia ni amb la justícia. Mai. I vaja, et trobes el desplegament que em va venir a buscar a casa… Semblava que fos una terrorista de debò. Vaig estar custodiada a Madrid com si fos perillosa. Que jo sóc activista i precisament pregono tot el contrari. I pensava que no sóc mala persona, i que en llibertat sí que hi ha males persones per a capturar. Hi ha una bandada que corre lliure i que van on volen, tenim el president de la Falange de Navarra lliure, quan li van trobar un arsenal d’armes enorme a casa seva… Aleshores això què m’indica? Doncs que això és una causa contra el poble català. Primer volien anar contra les entitats més potents i van empresonar els Jordis, després van voler anar contra el govern i van empresonar els consellers, després van anar darrere la policia i Trapero i el seu cercle estan pendents de judici, després va arribar el torn dels CDR, i ens ha tocat a mi i a l’Adri.

—Recentment es parla molt de pactar. Pactaríeu una multa per desordres públics?
—No. Penso defensar-me fins al final. Crec que hem de mantenir un mínim de dignitat i d’ètica. Jo no he fet res dolent. I per desordre públic tampoc no em poden sentenciar. Que em demostrin quin desordre públic he fet. Ells volen que agafem por i demanem clemència pels nostres actes, encara que no haguem fet res.

—Ho tornaríeu a fer?
—Sí. Totalment. Potser amb més de compte perquè crec que hem estat ingenus i ens hem trobat amb la repressió de cop. Però jo no he fet res que no hagin fet els meus pares o els meus avis. Per això no me’n penedeixo. I no ens convé agafar el rol de víctimes.

—Continueu participant en el CDR?
—Sí.

—I ho continuareu fent?
—Sí. Fa poc vàrem fer un acte sobre la repressió, tenim una paradeta on venem marxandatge…

—I més accions?
—No puc sortir de Viladecans…

—Coincidint amb la detenció, l’activitat dels CDR va caure en picat. Creieu que es va escampar la por?
—No crec que sigui una qüestió de por, sinó més aviat de prudència. Sí que és veritat que els represaliats trobàvem a faltar més moviment al carrer. Arribes a pensar que han aconseguit el que volien. Però jo crec que és un tema de prudència. Les accions s’han canviat per festes grogues, creus a les platges i accions d’aquesta mena. D’activitat, n’hi ha, però tenim un procés que es porta de l’exterior i entenc que hi ha uns tempos, uns advocats que treballen i que no volen que les reivindicacions no se superposin per no perjudicar-se.

—En algun moment els CDR hauran de fer accions més contundents?
—De contundents, ja n’hem fet. Tenim la premissa que som un moviment pacífic i dins de la resistència pacífica, crec que ja hem fet tot. Vagues, talls d’autopistes, talls de peatge… Que ho haurem de reprendre més endavant? Doncs no dic que no. Dependrà de com evolucionarà el conflicte i de quin serà el nivell de repressió del govern espanyol. La imatge que ens volen transmetre és que s’han canviat i que com que ara manen els socialistes, el to s’abaixarà i hi haurà diàleg. Doncs jo crec que no. Són la mateixa cosa i han contribuït a fer que l’estat espanyol sigui com és. Els socialistes van col·laborar en el 155 i en moltes més burrades que ens han fet.

—No confieu que la nova fiscal rebaixi el to i que, per exemple, arxivi el vostre cas?
—No, perquè si no, m’haurien deixat anar a veure la meva mare. I la fiscal ja havia canviat. No em val que em diguin que és un procés de canvi que no és immediat. Tracten amb vides de persones. No som joguines ni peces d’escacs. Si tan bones intencions té el nou govern, per què no retira els càrrecs contra els consellers i els Jordis? La fiscalia pot fer-ho i aleshores s’acabaria el conflicte català.