El contraatac de Tamara Carrasco: com ho pot fer pagar a Espanya?

Vivia en una presó de vint quilòmetres quadrats. Durant més d’un any, entre el 12 d’abril de 2018 i el 24 de maig de 2019, Tamara Carrasco va haver de viure confinada per ordre de l’Audiència espanyola. No podia sortir del terme municipal de Viladecans. Era una mesura cautelar que el jutge Diego de Egea havia imposat mentre la investigaven, inicialment, per rebel·lió i terrorisme i, després, per incitació als desordres públics. Dos dies després d’haver estat detinguda a casa per una desena d’agents amb armes llargues i passamuntanyes, d’haver-se trobat una munió de càmeres de televisió que n’enregistraven la detenció quan sortia al carrer, d’haver estat traslladada a Madrid i d’haver passat dues nits a l’Audiència espanyola, Tamara Carrasco va tornar a casa, a Viladecans, en una llibertat provisional limitada. Estava confinada. I fins que un jutjat de Barcelona no va assumir la causa no va recuperar la llibertat. Després va ser absolta, però la fiscalia va recórrer en contra de l’absolució. L’Audiència de Barcelona la va tornar a absoldre, i la fiscalia del Suprem hi va tornar a recórrer en contra. Finalment, el Suprem l’ha absolt definitivament, malgrat Marchena i Llarena, que la volien condemnar. I ara, quatre anys després, Tamara Carrasco vol que paguin per tot allò que li van fer. El camí serà llarg, però el seu advocat, Benet Salellas, ja té al cap la manera de començar el contraatac.

Tamara Carrasco presentarà una reclamació de responsabilitat patrimonial contra el Ministeri de Justícia espanyol pels perjudicis que li ha causat el funcionament anormal de la justícia. La demanda, encara trigarà a presentar-la (i, de fet, disposa d’un any per a presentar-la tan bon punt la sentència que l’absol és ferma), perquè primer caldrà tenir a mà tota la informació necessària, i això inclou la resolució del Suprem, que encara no s’ha fet pública. Salellas haurà d’examinar tot allò que sigui quantificable, per a poder exigir una quantitat concreta d’indemnització al ministeri, tenint en compte els perjudicis que li van causar, sobretot, els tretze mesos que va restar confinada, i les conseqüències que això va tenir per a la seva feina.

Però el patiment que va sofrir durant tot el temps de confinament és difícilment quantificable: el dany moral i anímic fou enorme. “No puc sortir de Viladecans. Només puc anar el dilluns a Gavà per signar al jutjat, fer visites mèdiques i anar a treballar a Barcelona. Sóc presa en un poble”, explicava en una entrevista a VilaWeb. No la van deixar ni anar a Sant Vicenç dels Horts a visitar la mare quan es va trencar la cama. I li van deixar clar que la vigilaven, però no sabia com; van jugar amb la pressió psicològica: “Potser ara em vigilen, no ho sé. Aquesta també és una forma de repressió. Et tenen pressionada perquè al final ja no saps si la furgoneta que tens aturada al davant és la Guàrdia Civil de paisà. O si em tenen el telèfon punxat. Juguen amb la por psicològica”, deia aleshores. Com es quantifica aquest dany?

Tan bon punt la defensa de Carrasco hagi presentat la demanda, el Ministeri de Justícia disposarà de mig any per a tramitar-la. Haurà de demanar informes al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) sobre l’expedient de Carrasco, per a comprovar quines han estat en tot moment les mesures que se li han aplicat. Haurà de veure que va passar tretze mesos confinada per unes sospites de delicte que han estat desmentides tres vegades: per un jutjat de primera instància, per l’Audiència de Barcelona i pel Tribunal Suprem. Però també haurà de veure que la seva situació de privació de llibertat es va allargar encara més temps per una decisió insòlita del jutge De Egea, de l’Audiència espanyola, quan va decidir traspassar el cas a un jutjat de Catalunya. Perquè no es va inhibir en favor de cap jutjat en concret, sinó que ho va fer genèricament als jutjats d’instrucció de Catalunya. De manera que durant uns quants mesos hi va haver la incertesa si el cas aniria a parar a un jutjat de Gavà o a un de Barcelona, fins que l’Audiència de Barcelona va decidir que el portés el número 24 de Barcelona.

Aquesta petició de responsabilitat patrimonial és habitual que la formulin les persones absoltes després d’haver passat per una situació de presó preventiva injusta. I el cas de Carrasco, amb el confinament que va sofrir, seria equiparable. Previsiblement, el CGPJ es pronunciarà sobre la conveniència d’atendre la petició d’indemnització de Carrasco, i el ministeri tant pot fer-ne cabal com no. La decisió és seva. I si la resposta fos finalment negativa, a Tamara Carrasco li quedaria la possibilitat de recórrer contra la decisió per la via judicial, amb la dificultat afegida que la demanda no aniria a parar pas a un jutjat a Catalunya, sinó que se n’encarregaria algun dels jutjats centrals contenciosos administratius que hi ha a l’Audiència espanyola, a Madrid.

El camí és llarg i complicat, i no garanteix pas a Tamara Carrasco la indemnització pel calvari que va passar. Si més no, a curt termini, perquè sempre quedaria en l’horitzó la possibilitat de portar la reclamació al Tribunal Europeu dels Drets Humans, previ recurs al Tribunal Constitucional espanyol.

Però a més de demanar responsabilitat patrimonial pels perjudicis causats per quatre anys de calvari judicial, Tamara Carrasco també vol saber com va anar a parar un missatge d’àudio privat en un grup de WhatsApp en mans de la Guàrdia Civil i de l’Audiència espanyola. Ha estat l’única prova que han esgrimit contra ella tot aquest temps, i fins ara cap responsable policíac o judicial no ha sabut, o no ha volgut, explicar-ho. La defensa de Carrasco també té intenció de demanar al Ministeri d’Interior espanyol que ho expliqui, i en cas de negativa, considera de presentar una demanda judicial per accés il·legal a les comunicacions privades.

I encara hi haurà pendent una altra qüestió: que els responsables polítics i de mitjans de comunicació (principalment espanyols, però no tan sols) li demanin perdó per haver-la tractada de terrorista, vulnerant en tot moment la seva presumpció d’innocència, i per haver-la situada al centre de la diana repressiva de l’estat. Amb el gran impacte que ha tingut en la seva vida. Tot i l’absolució definitiva d’aquesta setmana, van aconseguir l’efecte que perseguien: van infligir a Tamara Carrasco un llarg patiment i, com a cap de turc, van aconseguir que el seu cas ressonés prou per a generar el chilling effect, l’efecte dissuasiu que pretenien d’escampar entre el moviment independentista. El cas de Tamara Carrasco i el d’Adrià Carrasco van ser un primer cop important per als CDR, per a atemorir la població davant la possibilitat d’exercir simplement un dret fonamental com el de manifestació i de protesta.