Tamara, Adri: la inutilitat de la repressió espanyola

Esclar, aquesta evidència de cruel injustícia, ja secular, espanyola, tan cruament explicada farà reflexionar els dirigents d’ERC i de JxCat, i a partir d’ara faran front comú contra l’enemic espanyol enlloc de rebolcar-se en les enveges, en les victòries autonòmiques. No cal que es facin petons a la boca. Con tal respectin el company de viatge que pensa diferent, n’hi ha prou. Crec que ho han de fer tots dos, però darrerament, potser que s’hi esforcin una mica més els d’Esquerra.

Ara bé, també cal que “el poble que vol salvar el poble” es posi les piles. Fixem-nos que entre els comentaristes de les editorials de Vilaweb, n’hi ha mitja dotzena que són molt, molt crítics amb la “prudència” de la societat catalana són persones que ens volen bé d’origen castellano-parlant. És a dir, des de fora analitzen potser amb més fredor el que veuen, i ens titllen de poc agosarats, en el millor dels casos, de poc coratjosos, lliscant a covards en el pitjor.

Podem considerar que aquestes definicions són excessivament dures. Però, es pot fer un pols tan important com voler independitzar-se d’un estat, i després, tolerar la seva “lawfare” desunits per rivalitats partidistes?

La Tamara ha guanyat, malgrat la venjança imposada
L1-O vam guanyar, malgrat, el complexe.
No hem parat de guanyar-ho tot, però inexplicablement els polítics, no tots, es veu que senten haver perdut.
Tamara, a tu t’han vençut?
No ,ets un referent.
Adri, exiliats, valtònic, us sentiu perdedors?? No, lluiteu i feu veu.
Independentistes rasos, els del poble…us sentiu vençuts O enganyats?
Ningú ens pot dir que hem perdut,ni els presos que entonaran un ..perdona estat pq he pecat, i acceptaran l’indult,
Els que admirem la Tamara l’Adri, els “judes” Urquinaona, la Junquera…
Hem vençut i ningú , molt menys els nostres, tenen dret a menysprear la victòria mantinguda en el temps molt a pesar d’ells.
Dilluns, dimarts..toca as toca vegada anar junts. Juntaran una civil i a un polític , el MHP inhabilitaran, i potser el Trapero, gens estimat, però totalment injust serà castgat.
Tenim tots els actors….sortirem?????

NO ENTENC LA PERSISTENCIA AMB L’ERROR

Molts insistiu a dir que els dos grans partits independentistes han fallat i a partir d’ara han d’anar junts. Això és pura mentida.

Hi ha un partit independentista que ha sigut traït repetidament per l’altre partit que no és independentista si no autonomista i ha actuat descaradament de cinquena columna.

Posem d’exemple el deshonorable president del parlament Roger Torrent que per por d’acabar empresonat com la seva honorable predecessora, sempre ha seguit les ordres de Pedro Sánchez.

Com podem donar la culpa igualment als dos partits per la desunió

L’assemblea que ha fet anys de bona feina presidida per na Carme Forcadell, (ara a la presó). De cop decideix que tots els socis votin si volen passar a ser autonomistes, com esquerra o no. Aviat sabrem el resultat.

Mentre l’estat espanyol es trenca i és el moment d’atacar. Ens tornem tots ximples, o és que ja ho erem?

Observo, en els comentaris, un retret gairebé general contra els (partits) polítics.
Cada cop és més evident que, en el millor dels casos, estan desconcertats i, en el pitjor, estan reculant a marxes forçades mentre proven de desviar la frustració i la ràbia dels votants amb funambulismes dialèctics propis de xarlatans de fira.
(Fins i tot veiem que s’assumeix amb una escandalosa “normalitat” que es pugui inhabilitar el MHP de la Generalitat per un motiu tan nimi que és, bàsicament, una provocació de l’estat. Ens estan advertint clarament que poden fer el que els doni la gana i que no necessiten cap excusa creïble per a fer-ho).
El procés d’assumpció d’aquesta dura realitat per part de la gent ha estat lent i encara falta estona perquè s’acabi. Però avança.
També l’article d’avui de l’Ot Bou va en la mateixa direcció.
No pot ser casualitat, oi?
Atents.

No crec que Espanya ens tingui cap mena de por, ni que estiguin presa del terror. Francament.

És evident que l’independentisme no ha baixat. És més, creix cada dia per un motiu molt clar: la situacó de submissió crònica, la humiliació flagrant, l’atac contra la llengua i la cultura del país i el perjudici econòmic que ens condueix a l’abisme a tots (ells inclosos) es fa palesa cada dia més, sense que els partits unionistes ofereixin cap solució ni, evidentment, cap mena de reconciliació (només cal veure personatges indignes com en Carrizosa atacant tot el que sigui català sense fer cap proposició constructiva, xitxarel·los com l’Iceta, només interessat en mantenir un càrrec i escalar en el PSC, o oportunistes com la Jèssica Albiach o la Colau per adonar-se’n).

Ara, com sempre dic, això li és perfectament igual a l’esta espanyol mentre pugui continuar mantenint el control. A veure quan ens posem al cap que la nostra opinió i la nostra gesticulació els és igual, perquè en ells el que els importen són els resultats, no l’estètica (bé, si a sobre poden quedar bé, millor, i així no acaben amb l’orgull ferit, però si no pot ser, no pot ser). Van de cara a barraca mentre nosaltres ens mirem amb cofoïsme dient “Un cop més s’ha demostrat que teníem raó”.

Si ha baixat el nivell de repressió, que és discutible, crec, no és perquè s’hagin adonat que no serveix de res, sinó perquè veuen que ja som inofensius i que com a molt farem alguna gesticulació i res més. I fins això deixarem de fer, arran de la sentència del MHP Torra. Algú creu que després d’haver-lo inhabilitat algun president o alcalde (fins i tot els “maulets” de la CUP) s’atrevirà a fer cap gest que desafiï no tant sols l’estat espanyol sinó l’associació més rònega d’espanyolistes ?

Una anècdota: a la plaça major de Vic, a l’ajuntament, sempre hi havia vist penjada l’estelada. Sempre. Fins i tot en els moments més durs de la repressió. Les darreres vegades que hi he estat, ja no hi és. Casualitat o la sentència del suprem que declara il·legal penjar dels balcons qualsevol bandera que no siguin les oficials ?

En realitat la repressió ha escapçat les cúpules independentistes i ens ha deixat sense lideratge (els de segona fila, ho sento, però no donen la talla), ha emporuguit bona part dels presoners (cas del vicepresident Junqueras), desmuntat la generalitat convertint el poc poder que tenia en una gestoria administrativa, controlat els mossos, que ja no tenen cap tipus de problema en donat cops de barra als ciutadans que haurien de protegir, arruïnat la vida de 2850 persones, i pujant, causat l’enfrontament i la desafecció entre les cúpules dels partits polítics, desorientat les organitzacions socials i, de retruct, afartat la població que veu atònita com els que l’haurien de representar estan més preocupats per robar-se els uns als altres la cartera que no per exercir allò pel que se’ls va elegir.

Tothom pot dir que la força és el poble.

Però sense una direcció política, complicitat social i molta voluntat de resiliència (com a Bielorússia, Líban, Hong Kong, le república txeca, Estònia, Letònia, Lituània, Timor Oriental, Tailàndia, etc) i sortint quatre dies a manifestar-nos mirant de no arribar tard a la feina, el poble és com un pollastre sense cap. Per molt que volti i volti, no té una direcció clara i acaba caient mort.

Dedicat als del perpetu vas mig vuit. Us sembla que és cert que l’estat s’està desintegrant, o tampoc ho voleu veure? La bancarrota és absoluta. No poden fer un pas sense demanar caritat a Europa. L’estúpida gestió que ha fet o que no ha fet de la pandèmia una presidenta madrilenya embogida perquè sap més bé que nosaltres que tot el sistema se’ls en va pel forat de l’aigüera. Un presidente del gobierno que veu com els seus jocs de mans amb la boleta ja no se’ls creu ningú, i que està descobrint que només sabia fer de mag, i quan ha tocat governar s’ha hagut de posar el dodotis corrent. Un “jefe del estado” que només vetlla per a mantenir els seus bruts negocis amb les armes del seu exèrcit i les dictadures àrabs, empobrint cada dia més l’estat. El fracàs d’un poder judicial que oblidant-se dels seus deures s’erigeix en el darrer defensor del feixisme espanyol, i que viu en el pànic d’uns processos europeus que ja els cauen a sobre i on hauran d’explicar a jutges de debò perquè han comès els crims que han comès. Una sanitat, que han destruït a força d’espoli continuat del que li era imprescindible, per a fer-se rics uns quants brètols. Una policia completament polititzada, que no obeeix als seus deures amb la població, sinó als desitjos d’un cafre o l’altre que paga bé amb els diners que roba, abans només a Catalunya, ara, allà on pot. I etc, etc…
Us sembla que és poca la feina que hem fet obligant el món a veure la realitat d’aquest estat criminal? Que hàgim d’aguantar que un partit independentista s’hagi desorientat, o una cúpula directiva l’hagi desorientat és només transitori, i els seus propis militants el reorientaran amb la força dels vots. Aquest partit ja està acostumat a haver de tornar sovint a la sortida.
Encara el veieu mig buit el vas? Vinga. Animem-nos tots, que la bèstia està malferida i ja falta menys per a la nostra llibertat!

La España sucia, aquella que se impone con la violencia y el terror, aquella encabezada por una “Monarquía”, una “Magistratura”, una “Policía”, la que manda con brutalidad incuestionable y solo hay que obedecer porque es la “Ley” ya ha superado los límites de los más desenfrenados “Franquismo”, “Fascismo”, “Nazismo”… Detrás de esto núcleo de asesinos sin escrúpulos hay el largo cortejo ordenado de siervos que obedecen, un cortejo insulso y repugnante que empieza por el ejecutivo del “Gobierno Progresista” Sánchez y por toda la chusma del “Congreso”

Delante de esta monstruosidad sin nombre cada vez es más evidente que la única verdadera oposición es la del más auténtico Independentismo de Catalunya… La única posibilidad que está España insulsa, violenta y corrupta por su secular naturaleza vuelva a tomar el camino correcto de la Libertad y la Democracia es la victoria del Independentismo catalán, la Independencia y la implementación de la Libre República de Catalunya

Suposo que ni la guàrdia civil, ni els jutges, ni els fiscals són conscients del mal que fan les seves mentides, la seva prevaricaciò, la seva mala llet que només els règims dictatorials fan servir contra els ciutadans. Amb diferent proporciò, però de la Stasi, a la nostra policia que comporta la policia patriòtica, cada vegada hi ha menys distància, i els senyors jutges i fiscals, tot i el seu sectarisme, suposo que tenen alguna reminiscència d’humanitat, i per la nit i quan surten al carrer, han d’estar avergonyits.
La desafecció dels ciutadans respecte a les institucions de l’estat, cada dia és més gran, Què dic, no més gran, no desafecció, és ràbia, impotència, cabreig, per la seva actuació continuada i “in crescendo”, actuació amparada pel cap d’estat i la justícia.

Estic d’acord: a España hi ha pànic, autèntic pànic. I els fets ho demostren sens dubte. Estan començant a veure que derrotar l’independentisme català no serà tan fàcil com creien fa uns anys. I van clavant garrotades de cego, tan inutils com ho és sempre la repressió de moviments del poble. Les baralles internes d’aquest podrit regim del 78 demostren que no es posen d’acord en com seguir robant i expoliant a tots els ciutadans d’aquest estat artificial. Han creat un monstre que s’els està menjant a ells mateixos. És un monstre mediàtic, juridic, policial, econòmic i polític que impideix aplicar els més mínims remeis a una decadència imparable de tot aquest negoci, i que els porta fatalment a una agonia final. El fet de que defensin aferrissadament una baula tan feble de la cadena con és la monarquia, demostra un cop més el pànic que senten. A veure si sabem actuar en conseqüència i agafem decididament el camí a la independència, treient-nos de sobre pors, “realisme” i derrotisme.

Els més moderats, els que sempre sel’s ha de fer la feina i tenen la frase ideal de: entra cap a casa que ja s’ho faran.. aquests també han vist clarament que estem al començament del final, però els falta un punt de sal que j trobaran ben aviat.

Tots sabem que de partit independentista n’hi ha només un. Ahir una persona votant d’ ERC perquè el seu amic es alcalde d’ERC i d’una població de la costa brava de 17.898 habitants, em deia: he llegit el primer llibre del President Puigdemont i a les “darreres” autonómiques ja se a qui votaré.
Ens queda poc i, mentre tant, no podem parar. I no parlo de frases fetes coll…s, parlo de la Tamara, del MHP Torra i de tots plegats. Si, em tingut mala sort amb els sirigenrs boriflers i traidors d’ ERC, però ja s’acaba.
Qui no vegi que l’estado español està a punt de ser intervingut i que al feixista del rei li queden dos dies, es que viu més enllà d’on la Voyager va fer la foto demanada pel senyor Sagan.

Molt bé, si, molt bé. Però aquí tothom està espantat, ells i nosaltres. La diferència és que ells tenen els jutges, les porres i les armes. El franquisme també tenia por del poble, d’un poble cada cop més valent i més allunyat dels estralls de la guerra. Però el franquisme no va morir, no va morir al llit, continua viu. I viu a base de repressió, mort, guerra bruta i el què convingui. Continua viu amb els jutges, porres, armes, la descapitalització de tot el país a favor de Madrid i … ai l’as! amb bona part -una part important- del poble espanyol. Aquest poble que voldríem amic, germà. Durant el franquisme molts fugíem de la policia, molts vivien en la clandestinitat per plantar cara al monstre. Avui quan un jutge et crida per haver-te manifestat és repressió, però si hi acudeixes és que acceptes la repressió. Mentre acceptem el càstig la repressió creixerà, no té límit. Com el gos guardià que borda i fa por, i si fuges encara borda més però si li plantes cara calla. Ningú ha baixat del tren independentista però, atenció, i si és un tren de bens?. Amb tot el respecte, els que no van fugir i són a la presó han acceptat la repressió, ells no han guanyat res i nosaltres hem perdut molt. El salt d’escala que exigeix ara el procés és un canvi radical d’actitud i planta cara al gos.

Quanta més història de Catalunya llegeixo més al·lucino de com es repeteix tot una i altra vegada. No en sabem prou, d’història. L’estat espanyol porta segles en quebra i amb lluites intestines i Catalunya porta els mateixos segles ensenyant la poteta, amenaçant de marxar quan hi ha crisi econòmica per després rendir-se a la implacabilitat de la repressió per buscar noves “vies d’encaix.”

Si es pot sortir d’aquest bucle aviat o això que veiem no en serà més que un nou episodi, és difícil de predir. Des de la meva atalaia, seria arrogant fer-ho. Certament, els condicionants socials són diferents: la demografia catalana ha canviat i el món també. Molt. Ara bé, en la nostra actitut no veig gaire indicis per pensar que el que vivim avui en dia és significativament diferent del que hem viscut altres vegades.

El nacionalisme espanyol ens té en compte, observa els nostres moviments, ideologies i personalitats significatives (com a mostra, la forma com s’han carregat Laura Borràs) perquè són perfectament conscients que som el gran enemic de l’estat caduc i anacrònic. Però això no vol dir que ens tinguin por. De fet, és al contrari, ells necessiten la conflictivitat com la terra necessita l’aigua de la pluja. En aquesta conflictivitat és on saben com actuar.

I afegir també que veig una tendència dels estats-nació a convertir-se en simplement estats, desposseïts de contingut local i provistos d’una agenda global que s’ha d’obeir diligentment. Això també s’ha de tenir en compte al mirar de visualitzar el nostre futur.

Hannah Arendt va descriure els “camps de concentració totalitaris” com espais tancats exclosos del dret penal normal, on es realitzaven experiments per comprovar que el domini total de les persones és possible. En la cultura de la “conquesta” que molt fàcilment degenera en la del pròpia del “pinxo/macarra” és aquest el bé més preuat: el control i el domini dels altres, primer dels diferents a títol personal però amb perspectiva col·lectiva que acaba suplantant les accions exemplars individuals, i després es continua de la mateixa forma amb els més afins. Arendt remarcà que en el perfeccionament de l’instrument totalitari es passa de la propaganda a l’adoctrinament, i si convé per mantenir l’exercici i la radicalització del dret de la repressió es canvia la ficció, el discurs justificatiu. El R78 és un dels experiments existents avui per harmonitzar dos discursos excloents: el democràtic amb drets, obligacions i llibertats, amb el propi del control i manipulació de la població incorporant aparences democràtiques a base de convertir principis justos en tòtems acrítics útils er a negar justament drets i llibertats. No és encara un règim totalitari, però està en el camí imparable des de dins per convertir-s’hi.

I sí, tè raó el Sr. Parpal, l’impuls que ho fa imparable és la por dels seus buròcrates sense excepció. Tot va començar a la dècada dels 80, amb el blanqueig del cop d’estat del monarca fugitiu, del 23-F, amb la pràctica real del lema atribuït al Vice-Presidente Alfonso Guerra, l’autoria del qual nega malgrat que en fou l’executor: “quien se mueva no sale en la foto”. La por de sortir de la foto inclusivament explica la lluita fratricida entre les cúpules dels partits que es presenten a l’electorat com a “independentistes”, però la novetat explosiva és que les “fotos” catalana i espanyola són irreductibles i excloents, contràriament al pujolisme i al catalanisme en general que n’aconseguí una certa compatibilitat, i el recorregut de les dues ficcions i els dos relats és del tot dispar en la mesura que es dirigeixen a societats amb nivells de mobilització i consciència cívica molt i molt diferents, que malgrat tot, a Catalunya viuen relativament barrejades. Realitats que al meu entendre per avançar hauria de ser objecte de debats i estudi, però que incomprensiblement no mereixen gaires consideracions quan no hi haurà acció “intel·ligent” ni determinant per a l’alliberament sense aquestes accions analítiques crítiques.

Però ni l’assaig desesperat d’ERC de fer compatibles les ficcions imprescindibles per al control de la població, a base d’amors fraternals i repúbliques federals, i dels processistes de l’espai post-convergent que s’agafa al mantra de la “unitat independentista” i de la “justícia europea” com a sortilegi màgic per revertir el galop vers el totalitarisme de la monarquia, no crec que estiguin dirigits pel pànic, i sí per la por tant a la repressió com al descontrol de la població, i també per les mancances programàtiques que resulten aclaparadores en la inutilitat del Consell de la República.

Pànic puntualment n’hi ha entre els membres de la Casa Real, els criminals polítics protegits pel règim, -que són més dels que sembla ja que després de les lleis d’amnistia es continuà la pràctica de la repressió cruel franquista especialment al País Basc-, i entre les més altes instàncies del mecanisme de protecció dels criminals que els transforma en còmplices. I aquest pànic el combaten a base d’ampliar el cercle de responsables i de passar de la propaganda infame de la majoria de la premsa espanyola a l’adoctrinament exercit en llocs claus com és el cas de l’escola judicial, avantsala de la radicalització i ampliació des d’una immunitat operativa dels experiments de l’aplicació de dret penal especial a “camps de concentració”, qua avui desborden Catalunya i s’esbossen ja en els barris més humils de Madrid.

Certament venim tombant episodi darrera episodi totes les impostures democràtiques del règim, i això n’accelera la deriva totalitària, la necessitat de prosseguir en la radicalització de l’aplicació de dret penal especial, en l’ampliació dels límits del camp de concentració, en l’aïllament respecte la UE que és l’únic clau ardent que pot salvar la població de l’estat d’una ensulsiada econòmica terrible que pot consolidar el règim macarra en la mesura que a partir del caciquisme i el clientelisme polític el fa imprescindible per sobreviure. I aquesta perspectiva els treu no solament el pànic sinó la por als buròcrates més conscients que s’agrupen entorn de Vox, que és el partit de la major ignorància i ressentiment.

No guanyarem ni en nom d’uns valors més democràtics, ni gràcies a les forces de la història entesa com un camí irreversible vers el progrés de la humanitat, sinó destruïm el pilar judicial franquista del règim del 78. Els europeus ens hi poden ajudar relativament, però no ens queda altra alternativa que seguir els passos de la justícia popular que resultà imprescindible en tots els canvis revolucionaris. Els indults i l’amnistia són camins del tot equivocats per administrar justícia entre els prevaricadors, els venjatius, els abusadors i els totalitaristes. Inclusivament la Constitució espanyola n’ofereix la possibilitat.

A hores d’ara, el MHP Torra ja ha estat inhabilitat.
L’independentisme ha conquerit un espai central, tal com diu el Vicent, i ha guanyat pràcticament totes les victòries jurídiques a Europa, però políticament està paralitzat. Sempre defenso la importància del vot; tanmateix, amb les eleccions, per bons que siguin els resultats, no n’hi ha prou. La desobediència i la confrontació son imprescindibles, i sospito que s’han aparcat davant la possibilitat (remota) dels indults.
De partit independentista n’hi ha un, almenys pel que fa a les cúpules. El problema és que també necessitem l’altre.
Mentre el lideratge del Parlament no canvii de to i la trajectòria d’ER no es marqui des de fora de la presó, no ens en sortirem. No més si la pressió popular és prou forta, veurem canvis al si d’ER.