Testimonis de cent talls: ‘La independència no es farà tan sols a la Meridiana’

El tall de l’avinguda Meridiana de Barcelona, l’única protesta contra la sentència del Suprem que ha sobreviscut, arriba avui als cent dies. A la cruïlla on es troben Sant Andreu, la Sagrera i Nou Barris, que ara exhibeix una enorme pintada de ‘Llibertat’, cada vespre es reuneixen desenes, centenars i fins i tot milers de persones. La sentència en va ser el catalitzador, però la protesta –contra la repressió, la desmotivació general i les contradiccions– ha pres vida pròpia.

Per entendre millor la mobilització, ens reunim en una cafeteria del centre de Sant Andreu amb cinc participants –alguns d’actius i alguns de desencantats– que ens expliquen les seves experiències sobre l’asfalt. Al voltant de la taula hi ha l’Anna, una activista de Nou Barris i treballadora d’un equipament cultural; en Gerard, també de Nou Barris i detingut en un dels talls; i la Núria, una autònoma precària de Sant Andreu. Més tard, s’hi afegeixen la Luci, una veïna de Sant Andreu, i en Jordi, un soldador de Nou Barris.

Per raons de seguretat no s’han fet fotografies de la conversa.

—Éreu persones polititzades abans de l’1-O?
—Anna [A.]: Jo he estat sempre involucrada en moviments reivindicatius de Nou Barris com ara el casal popular Tres Voltes Rebel.
—Gerard [G.]: Jo no he fet més activisme que formar part del mobilitzacions que m’han semblat més interessants o útils. Em considero una persona interessada en la política, en tant que llegeixo per documentar-me i informar-me, però no tinc cap vincle amb els partits independentistes. No veig cap estructura política que em representi.
—Núria [N.]: Jo que sóc la més gran, et diré que no. Sóc una de les noves convertides a l’independentisme. Sempre havia estat catalanista, però creia en Espanya. Encara recordo la il·lusió i l’esperança de la transició o de quan Zapatero va guanyar contra pronòstic les primeres eleccions. Vaig pensar que Espanya canviaria, però m’he adonat que és irreformable.

—Per què decidiu de participar en el tall de la Meridiana?
—A.: En primer lloc per proximitat, però també perquè creia en la utilitat d’articular uns altres espais de protesta a banda i complementaris a les grans mobilitzacions que hi havia a Barcelona després de la sentència. I ara, en un context general de desmobilització, entenc el tall com un espai que manté activa la flama de la mobilització. Però també com un espai d’autoorganització, que pot donar peu a més iniciatives.
—N.: Jo ho entenc com un pas més dins la meva implicació en l’activisme. Ara fa més de dos anys que participo en la passejada pel centre de Barcelona ‘Llibertat Presos Polítics’, que és un bon aparador per a explicar als turistes la repressió de l’estat espanyol. I arran d’això vaig fer el salt a la Meridiana i després, per exemple, al tall del Tsunami a la Jonquera.
—G.: A mi m’és més fàcil explicar per què me n’he anat apartant.

—Endavant.
—El tall és important com a mobilització popular del veïnat de Sant Andreu, Nou Barris i la Sagrera. Com a lloc de trobada és útil, però no em sembla un espai on sigui possible de trencar amb l’status quo del règim del 78. Crec que té un rerefons processista o llirista, que narcotitza, que impedeix d’anar més enllà. No hi ha cap posició clara sobre com fer front a l’estat i a la situació política. Crec que tallar la Meridiana de vuit a deu del vespre s’ha convertit en una rutina.
—A.: Comparteixo en part això que dius, però no la reflexió que com a col·lectiu no anem ‘més enllà’. El tall és un espai d’apoderament i de reivindicació. A més, l’autoorganització ha permès de crear vincles i xarxes amb uns altres punts del territori, uns altres talls i uns altres agents socials. Dit això, en un context de desmobilització general i, en part incentivat pels partits, entenc que hi hagi gent desmotivada.

—Què es pot fer per què aquesta gent hi torni?
—N.: Malauradament, per sortir a la premsa i per tenir repercussió cal que hi hagi violència. És així. Llavors deixem de comunicar la protesta. Que vingui la Brimo, cremem quatre contenidors i tindrem més ressò mediàtic. Potser així aconseguirem que vingui més gent. Volem això? No ho crec. No és l’essència de la Meridiana.
—A.: Crec que el nostre punt fort és el factor intergeneracional. Som una protesta que reflecteix totes les edats i experiències. No hi ha un sol perfil de ‘meridianer’. N’hi ha molts i tothom hi és benvingut. Només cal veure les activitats que fem. Com podem recuperar la gent que s’ha desencantat? Crec que ens hem de fer més visibles. Potser fins i tot ens cal innovar com a espai de protesta, però sobretot explicar millor què reivindiquem. Som útils i ho podem ser encara més.
—N.: Però tampoc no és una situació d’urgència. El tall no està en estat terminal. Som l’única protesta que ha sortit cada dia al carrer d’ençà de la sentència. De la mateixa manera que hi ha gent que no ha tornat, també n’hi ha que ve d’arreu de Catalunya. I no ens enganyem, el temps ara no convida a sortir a tallar la Meridiana… però hem resistit les festes i ja som gairebé al febrer. Aquesta resistència és el que fa i farà que la gent s’afegeixi a la protesta.

—Gerard, que us faria tornar-hi?
—G.: Per mi una reivindicació ha de posar en perill el privilegi d’aquella classe que utilitzen l’arma policial i el seu monopoli de la força per defensar-se. Si no es posa en escac aquest privilegi, la protesta és totalment passiva. I la Meridana crec que es tolera perquè no causa grans problemes. Crida una mica, però no cridis gaire.

—Quina alternativa proposeu?
—Hem d’aconseguir de posar els privilegiats entre l’espasa i la paret. La Meridiana no em sembla el lloc, però tampoc un tall de dos dies a la Jonquera. Cal estendre la mobilització a més punts del país i de manera simultània. És molt més complicat.
—N.: És evident que la independència no es farà només a la Meridiana. Això que diu crec que ho compartim tots. Però el context del tall no és el context d’una resposta de país amb tots els actors, entitats i mitjans.

—Luci, que acabeu d’arribar, què en penseu d’aquests cent dies del tall?
—Luci [L.]: Em sembla una ximpleria, perquè per desgràcia, em sembla que ens queden molts dies de protesta. Però el tall és un collage emocional i de reivindicacions, que ens ha fet més forts com a ciutadans. Compartim espai infants i avis que van viure la guerra civil. Les visions són ben diferents, a vegades fins i tot esbojarrades, però la mescla és francament enriquidora. I no vull dir tan sols en l’àmbit polític, sinó també en l’humà. Però hi ha una cosa que no m’agrada.

—Quina?
—No suporto que diguin que la Meridiana és un símbol. Per mi això és perillós. No som una cosa estàtica que mereix adoració. El tall és una cosa viva i que evoluciona amb la gent que hi participa.

—Què en penseu de la decisió de comunicar la protesta al Departament d’Interior?
—A.: Personalment vaig en contra del permís, però diumenge la majoria de l’assemblea va decidir de renovar-lo. Jo era partidària de deixar-nos un marge de no-notificació per tornar-nos a trobar amb la resistència a peu de carrer. D’aquesta manera, el tall no s’acomoda i les companyes que han deixat de venir potser tornaran perquè se senten més útils en aquest format. De totes maneres, la primera notificació no la vaig entendre com una decisió conservadora ni un pas enrere, sinó com una decisió que generava un nou escenari que ens permetia una organització millor, cosa impossible davant del cordó policial.
—L.: Jo també sóc contrària al permís. Però entenc la decisió de l’assemblea. Abans de festes hi va haver moltes identificacions, encerclaments, detencions i més tècniques repressives que no mereixem. Tenim el dret d’expressar-nos, però era un moment difícil. Hi havia molta tensió i la gent tenia por. Crec que ens va anar bé parar uns dies. Però jo no sabia que el permís durava un mes.
—A.: Seria ideal de poder debatre la notificació cada setmana a l’assemblea, però per raons burocràtiques és pràcticament impossible.

—Algú és partidari de notificar el tall?
—N.: Jo. Hi ha dos panorames. El de la gent més gran i conservadora, per dir-ho d’alguna manera, i el de la gent més jove, que és més de donar canya…
—L.: Hi ha molta gent gran disgustada amb el permís. Jo mateixa [riu].
—N.: Segurament, però jo hi vaig votar a favor.

—Per quin motiu?
—No m’agrada córrer davant la Brimo. No m’agrada. No tenen límits. Crec que això ho pot explicar millor en Gerard.

—Com fou la vostra detenció?
—G.: A mi em van detenir precisament abans del primer permís. Quatre agents dels Mossos es van acostar a una persona, que era fora d’un encapsulament, i un el va agafar pel coll. Jo m’hi vaig adreçar, tot i que no era prou a prop per a aturar la detenció. Vaig començar a cridar i en aquell moment uns quants agents em van tirar a terra. Em van immobilitzar, i un cop emmanillat, em arrossegar la cara per l’asfalt de la Meridiana. Vaig passar una nit al calabós i ara estic a disposició judicial.

—De què us acusen?
—D’un delicte d’atemptat contra l’autoritat. Segons els Mossos em vaig resistir a la detenció i vaig clavar puntades de peu als agents. És un muntatge policial. El meu advocat i jo hem decidit de denunciar els Mossos pel maltractament que em van infligir. En el moment de la detenció em vaig sentir desemparat.

—Què voleu dir?
—Suposo que si hagués estat en una data més calenta, més pròxima a la sentència, quan la gent estava acostumada a posar el cos per evitar la repressió, la gent hauria intervingut per mirar d’aturar-la. No en culpo ningú. I entenc perfectament la gent que no fan un pas endavant quan la policia actua, però si tenim tanta por de ser represaliats, difícilment aconseguirem res.
—L.: A mi em sap greu tot això que expliques. Quan la policia actua, la situació és molt tensa i un no sempre reacciona com voldria. Potser ens caldria més formació en aquest sentit. La setmana de la teva detenció va ser molt dura. Persecucions, encerclaments, agressions, identificacions… estàvem en xoc. En alguns casos s’han evitat detencions. Però en el teu cas no sé què va passar, em sap molt greu.
—A.: Jo recordo que s’han evitat detencions i denúncies. El problema és quan la Brimo fa carrusels, carrega i ens encercla. Quan ens dispersen ens afeblim com a col·lectiu. Som més vulnerables i difícilment podem donar una resposta a les porres.
—N.: Segurament ens falta formació per aquesta violència. Jo he vist detencions a la Meridiana i he cridat amb un megàfon contra els agents: ‘Vergonya, goril·les, hauríeu d’estar perseguint delinqüents i no aquí.’ Però què puc fer? No tinc la força física per a aturar un agent. I si m’hi acosto… se m’emporten a mi també.

—Hi ha una xarxa de suport en cas de denúncia o detenció?
—Jordi [J.]: A Nou Barris hi ha un grup de suport que es diu Solidaritat Perifèrica. Fa unes quantes setmanes, conjuntament amb ells, vam crear un grup de ‘meridians’, on tenim una persona que fa d’enllaç amb Alerta Solidària. A tothom que ha tingut problemes, com és el cas d’en Gerard, li hem ofert suport. En aquest sentit, fa temps que demanem pel bot de Telegram que tothom qui hagi estat identificat, denunciat o detingut ens n’informi.

—Ho fan?
—Com que ara hi ha permís per a fer el tall i la cosa està calmada costa que la gent ho expliqui. Però suposem que a mesura que vagin arribant les denúncies aniran posant-se en contacte amb nosaltres. De moment, hi ha desenes d’identificats, quatre o cinc denúncies i quatre detinguts.

—Per quins delictes són les denúncies?
—Atemptat contra l’autoritat, desordres públics, participació en manifestació no comunicada i resistència a l’autoritat.

—Què n’hem d’esperar de la commemoració d’aquests cent dies?
—A.: Esperem que hi hagi una concentració multitudinària. Hi haurà correfocs, actuació musical i presència de col·lectius de represaliats. Esperem que el temps sigui més benvolent que la policia i ens en deixi gaudir. Si plou a bots i barrals els actes es faran dissabte.