Tal dia farà un altre any

Dels nascuts el segle passat, que aixequi la mà qui no hagi pensat mai a quina edat l’enganxaria el 2025 i, els més valents, si la vida els aniria gaire diferent de la que tenien prevista. Els números redons ja ho tenen això, però, a més a més, l’any que demà encetarem té aquell aire futurista de la distopia: tu posa-li un topònim a davant –Londres, 2025; València, 2025; la Fatarella, 2025–, i fa la sensació de càiron de pel·li vuitantera de ciència-ficció, amb un plànol general ple d’andròmines volants i de robots atrotinats entre runes fumejants de smog.

Més enllà dels paisatges apocalíptics de la cinematografia, els nanos dels vuitanta ho teníem tot imaginat, del 2025. Que els cotxes volarien, això per descomptat, i que ens parlarien amb veu de senyor enllaunat; que aniríem a l’espai en línia regular i la sopa de galets seria amb pastilles; que tindríem ordinadors amb pantalles verdes a cada habitació i hologrames dels presentadors del TN al menjador. I ves per on, la majoria d’invents que vam fantasiar davant dels televisors de cul avui són una realitat, potser perquè aquells nanos han estat els primers que han pogut fer possibles els seus somnis infantils de primera mà.

L’altra cosa meravellosa d’haver estat aquella canalla era que teníem fe en la humanitat, en el futur, i en les dues coses combinades. La història era una cosa antiga que hi havia dins dels llibres, i a naltros no ens passaria. Això de les bombes, la fam, la crueltat, les nuclears i tot el que sortia a Informe Semanal era cosa dels grans, els últims cops de cua del món d’abans de naltros i que tenia els dies comptats, perquè naltros érem diferents, érem nous i ho teníem tot planificat. Vam ser els primers convençuts de la fi de la història abans de Fukuyama, només ens calia créixer i veure-ho com qui veu sortir el sol. El 2025 tindríem feina, casa, cotxe, canalla, gos, pau al món, i així seria també per a les pròximes generacions.

Hi ha anat de poc.

Gairebé ho teníem, hi anàvem encaminats. Però tenir-ho tot més fàcil que cap altra generació occidental ens va fer uns acomodats, ens vam refiar que tot estava fet o algun error semblant, i el tomb del 2025 ens ha agafat amb cara de ximples: tenim cotxes que parlen, sí, tenim ordinadors a la butxaca i podem enraonar amb les màquines, però també tenim por, i aquesta sí que no ens l’esperàvem. Aquesta mena de por de saber, quan ens colguem al llit, quan es colguen al llit els nostres estimats, que ja no tenim cap cel segur a damunt, i que ningú no ens el pot assegurar.

És mirar un informatiu i que fràgils es tornen de cop les parets que ens contenen a dintre, aquesta cuina que veig ara, aquest sofà desordenat de coixins, l’arbre guarnit de leds que fan pampallugues. Ens va de tan poc. Ens va d’unes quantes fronteres enllà, d’unes poques hores en avió, d’un rampell incalculat d’un dirigent boig. Com ha pogut passar? Teníem un pacte amb el 2025: la vida ens hi portaria com l’aigua d’un riu, més tecnològics, més savis, més perfectes, més rics.

Una mica és això, el despertar d’un engany, de l’error de pensar que el progrés de la tecnologia era indestriable del de l’espècie humana, que eren dues línies paral·leles i ascendents d’un gràfic que podríem contemplar amb un daiquiri a la mà. Que, a mesura que posaríem més temps en mans de màquines, també tindríem més temps naltros per a la casa i l’hortet, per a créixer intel·lectualment, per a cultivar la concòrdia universal. Tan llestos no devíem ser, esclar, si havíem d’inventar la intel·ligència artificial i alhora esdevenir cada dia més enzes i més medievals i més dependents de nous grans senyors feudals; si havíem de ser més terraplanistes com més coets enviàvem a l’espai, més negacionistes com més ciència teníem a l’abast, més esclaus dels nostres cervells addictes i empantallats mentre ens crèiem més lliures que el carallot del costat.

O potser és que sempre ha estat així, i ens donem massa importància perquè som vius. Que la realitat sempre ha estat que no tenim remei i que els nostres invents van a banda. Que tots els xiquets sempre han somiat en carros, cotxes, patinets voladors i també han crescut i han acabat fent-se de l’equip que construeix o del destructor, d’una força o altra de l’etern estira-i-arronsa de la història de la humanitat. I com passa amb cada vida individual, que el temps se’ns accelera a mesura que passen els anys, la història col·lectiva també ha agafat embranzida i ara gira i gira agafant cada vegada més velocitat. Si aquesta era la broma, esperem que el 2025 no acabem gaire marejats. Que tingueu una bona entrada d’any.