Tal com érem

“Són temps que posen a prova l’ànima de la gent, i veurem de què som fets”, escriu David Brooks, articulista polític del New York Times, a propòsit de tot allò que les classes instruïdes no han volgut saber en els darrers anys sobre els seus conciutadans que han donat, novament, la victòria a l’home dels cabells taronges, figura dictatorial que ens pot desballestar a tots. Veurem de què som fets els humans en aquest canvi d’era.

Tot està connectat, tots estem connectats, no hi ha res ni ningú que visqui isolat. Però de vegades ho oblidem, deixem de banda la pauta darrere el núvol de cotó que amaga la realitat, per dir-ho en termes woolfians, la pauta que ens uneix i conforma el món, tots relligats. Ho oblidem, això: les responsabilitats de les classes instruïdes que ens hem pogut beneficiar de l’estat del benestar, tant en l’economia com en l’accés a l’educació universitària, les hem deixades fora de l’acció cívica que correspon en termes democràtics. Vam sortir d’una dictadura d’aquella manera i l’acció cívica contrària a aquell llarguíssim estat de coses la vam aparcar, l’hem aparcat massa sovint.

Però l’aigua, de la qual en gran manera som fets els humans i el planeta, és sàvia, tant en els corrents interns de l’imaginari col·lectiu –els votants de Trump– com quan sense l’acció humana que la contingui es desferma de la manera més física i arrasa tot el que troba per recordar-nos que tots som un i que si no ho considerem així, ella, l’aigua, s’ho emporta tot –País Valencià.

Són temps que posen a prova l’ànima de la gent, i veurem de què som fets. Aquest pensament, aquesta alerta, escau a la qüestió valenciana paorosa que viuen tants conciutadans, i que viuran durant anys. L’ànima de la gent d’unes altres contrades del país i d’unes altres geografies peninsulars i europees respon des del primer moment al bram i l’udol de la terra negada, obligada, per tantes raons, a endur-se persones, cases, carrers, ponts, cotxes. S’ha emportat la vida de la gent. Els que hi sobreviuen ho hauran de fer no sols sense els seus morts sinó, a sobre, sense la vida que tenien. Tal com érem. Tal com eren. Les fotos d’Andreu Esteban publicades per aquest diari són un tresor.

Per això és important l’acció cívica engegada per la Universitat de València, que dóna prova de la responsabilitat assumida pel focus de les classes instruïdes valencianes: restaurar les fotos familiars i íntimes que cada persona hagi pogut salvar. Una xarxa de recuperació a què s’han afegit la Politècnica de València, el Museu Valencià de l’Etnologia i l’àrea de restauració de l’International Institute of Conservation. Un record és una foto revelada. Les fotos analògiques, en paper, les més estimades en veritat, ho són perquè ens representen, ens recorden com érem. Dins d’aquesta enorme tragèdia, donem les gràcies a les institucions culturals de les classes instruïdes que ara, en correspondència, es proposen la noble faena de donar vida a la vida que tants han perdut.