Taixkent: la capital desconeguda amb el metro més bonic del món

Les estacions del metro de Taixkent, la capital d’Usbèquia, són una obra d’art. Cadascuna és creada amb una personalitat única. L’estació dels cosmonautes sembla transportar els passatgers a una estació espacial; la de Taixkent repassa els moments més destacats de la història de la ciutat i la de Paxtakor (“recol·lector de cotó”) té unes parets decorades amb mosaics verds i blaus dedicats a aquest cultiu emblemàtic del país. En total, 29 estacions singulars converteixen aquesta xarxa de metro en una de les més interessants del món per a visitar.

De fet, Taixkent va ser la primera ciutat de l’Àsia central a tenir aquest transport subterrani. Va ser l’any 1977, quan encara formava part de la Unió Soviètica. A Moscou tenien la norma de construir un metro tan sols quan una ciutat arribava a un milió d’habitants, una fita que la capital de la República Socialista Soviètica d’Usbèquia va assolir després d’un fort creixement demogràfic durant la dècada dels seixanta. De fet, molts comparen el metro de Taixkent amb el de Moscou, conegut internacionalment com un dels més bonics del planeta. Avui, solament hi ha una altra localitat a l’Àsia central amb metro: d’Almati, la ciutat més gran de Casaquistan. Però el de Taixkent continua essent el que transporta més gent diàriament. No és gens estrany, perquè viatjar amb aquest mitjà és extraordinàriament barat (uns 13 cèntims d’euro per viatge) i connecta molt efectivament la ciutat de dos milions i mig d’habitants.

De totes les estacions que visito, la que més em sorprèn és la d’Alixer Navoi. Només de sortir del vell comboi, encara de l’època soviètica, em sento com si m’haguessin deixat enmig d’una enorme mesquita. Una cosa que, tot sigui dit, seria ben estrany de fer amb metro. Alixer Navoi (1441-1501) és considerat el pare de la literatura usbeca, tot i que també va destacar en més disciplines artístiques. Les parets de l’estació commemoren uns quants moments destacats de la vida del poeta i pintor amb imatges turqueses esculpides a la pedra. El sostre, en canvi, ens duu al passat, a l’era contemporània de Navoi, al final de l’època d’esplendor de la ruta de la seda. Unes cúpules precioses presideixen la part alta de l’estació, i recorden les mesquites o madrasses que es construïen mentre ell encara era viu.

Usbèquia és, de fet, una de les regions que més es van beneficiar de la ruta de la seda, la xarxa de comerç en què es distribuïen productes de luxe i exòtics d’Àsia fins a Europa. En són un bon exemple les ciutats de Bukharà i Samarcanda, conegudes arreu del món per la seva bellesa arquitectònica. Però Taixkent, Déu n’hi do. És un assentament amb una història mil·lenària. Els primers vestigis de vida humana d’ací es remunten als segles V-III aC, si bé l’època de més bonança de la ciutat fou després de la destrucció causada per la invasió de Genguis Kan, el 1219, i la reconstrucció posterior, afavorida pel comerç de la ruta de la seda.

Un bon exemple d’aquells temps en què florien les ciències, la filosofia i la cultura és la madrassa de Burrak Khan, un edifici imponent del segle XVI que ha simbolitzat durant segles la grandesa històrica de la ciutat. Dins aquestes parets s’hi han congregat les ments més brillants del país i la regió per compartir, investigar i ensenyar. Una història semblant acompanya una altra madrassa de la ciutat, la de Kukeldaix, que es va construir als volts del 1570. De fet, actualment ha recuperat el seu paper de centre educatiu, i ara s’hi imparteixen estudis religiosos.

Però si un lloc concentra la vida de la ciutat actualment és el basar de Xorsu. S’hi pot veure gent de tots els barris i condicions en cerca dels millors productes per a la llar. Perquè s’hi pot trobar de tot. Hi ha seccions de productes frescs com ara carn, verdura i làctics que desprenen una gran fortor per als narius menys avesats, però també hi ha mobles, centenars d’espècies, productes electrònics, joguines… S’hi pot trobar gairebé de tot, en aquest lloc tan característic de la ciutat.

L’edifici es pot reconèixer fàcilment de lluny per la gran cúpula de color blau. A dins hi ha diversos nivells on s’amunteguen els venedors, que breguen amb cants de mercaders i disposicions vistoses per atreure l’atenció dels clients. La construcció és de fa més de quaranta anys i recorda els basars tradicionals, que també tenien aquesta forma per a poder comerciar aïllats de la sorra del desert que s’escampava arreu quan bufava el vent.

Tot i que l’edifici és relativament nou, la història de Xorsu es pot vincular, altra vegada, amb l’omnipresent ruta de la seda. Però en aquella època no tenia la mateixa forma, sinó que era una ciutat tota dedicada al comerç. Hi havia cases per a prendre el te i allotjaments per a les caravanes de camells que hi feien parada, i que eren la millor manera de desplaçar-se en grans distàncies pel país. Avui el mètode de transport principal és ben diferent.

Travessar Usbèquia

Feia quinze hores que havia deixat Taixkent enrere. Em trobava en un tren dormitori travessant el país i el desert. Per la finestra es podia veure un paisatge monòton que no canviava, tot i el pas de les hores. La sorra embolcallava el tren i s’escolava per la finestra trencada que donava a la meva llitera, de manera que tot era cobert de grans. Cada pocs minuts, els passatgers espolsàvem els llençols i els coixins per alliberar-nos d’aquella sorra que ho impregnava tot.

A diferència d’alguns dels països veïns, la xarxa de trens d’Usbèquia és molt desenvolupada. Connecta les principals ciutats del país amb força freqüència i amb uns preus més que assequibles. Per exemple, per anar de la capital fins a Bukharà, una ruta d’uns sis-cents quilòmetres, els bitllets més barats costen l’equivalent a 12 euros. I són més ràpids que els cotxes o els autobusos. Aquest mateix trajecte es pot fer en sis hores amb tren i en nou per carretera.

Jo m’adreçava a la ciutat de Nukuz, ben a prop de la frontera amb Turcmènia, a l’oest del país, per documentar una trista realitat del desert. En aquell tren tan llarg, havia triat sense saber-ho el pitjor lloc possible. La meva llitera era situada al passadís, de manera que tenia gent passant pel costat tota l’estona, i a més havia agafat la de dalt, que era especialment petita i incòmoda. Ni tan sols tenia prou espai per a incorporar-me per beure aigua o fer un mos. Era claustrofòbic. A més, solament tenia dret de taula si el passatger de la llitera de baix decidia de desmuntar el seu llit per habilitar-la, cosa que no va passar en cap moment, de manera que estava condemnat a passar tot el trajecte encapsulat en aquell taüt obert per un costat i prou.

Allò, si més no, em servia per a veure la vida local, els costums i l’hospitalitat del poble usbec. Quan arribaven nous passatgers i veien que el tren es començava a moure, estenien els palmells de la mà davant seu i se’ls passaven per la cara com si se la rentessin: és la manera de resar de la variant de l’islam que es practica en aquesta part del món. Molts s’interessaven per mi i miraven d’ajudar-me, tot i no que ja no tenia pas cap problema en aquell moment. Aquells actes de generositat em sorprenien cada vegada com si fos la primera.

I el tren continuava trontollant per sobre les vies, que dibuixaven l’única línia que trencava l’hegemonia del desert. Davant encara m’esperaven cinc hores més de trajecte, llitera incòmoda i entrepans de sorra, acostant-me, quilòmetre a quilòmetre, a la república de Caracalpaquistan.