T de Teatre: “Actualment, no seria possible de fer ‘Jet lag'”

L’havien de presentar el mes de març del 2020, però quan en feien l’assaig general els van notificar que l’endemà no la podrien estrenar. La covid-19 obligava a suspendre’n totes les funcions, i les T de Teatre no van poder interpretar la seva darrera peça: T’estimo si he begut. Un any i mig més tard, l’obra inspirada en els contes d’Empar Moliner ha arribat per fi al teatre Poliorama de Barcelona, amb un gran èxit de públic. Molta gent té ganes de veure aquest espectacle, que uneix tres de les companyies més potents del teatre català: T de Teatre, Dagoll Dagom i la Brutal. Una obra que és tot un repte per a les T de Teatre, atès que és un musical, encara que poc convencional.

Parlem amb Carme Pla i Marta Pérez, dues de les integrants de T de Teatre, sobre aquest projecte. També aprofitem el trentè aniversari de la companyia per analitzar la seva trajectòria i el moment que viu el teatre en català.

—Us vaig venir a veure la setmana passada al teatre Poliorama, i en vaig sortir pensant que fèieu allò que tothom voldria fer algun dia: convertir la vostra vida en un musical. Qui no s’ha imaginat algun dia que anava pel carrer i que de cop sonava música i tot es convertia en un espectacle?
—Carme Pla [C. P.]: Sí, segurament allò que tots voldríem fer alguna vegada és jugar. Tot i que sempre diem que no és un musical, sinó un teatre amb música, perquè la base no és la música, sinó els contes d’Empar Moliner. Però estic d’acord amb això que dius. D’alguna manera, l’obra és això: fem una mica allò que ens ve de gust.
—Marta Pérez [M. P.]: Aquesta sensació, la noto moltíssim a la gent que ve de públic. Veig que vénen amb moltes ganes. De cop, amb la música, es crea una excitació que és molt maca de veure. No sé fins a quin punt és agreujada per la situació d’on venim, amb la covid. La gent té moltes ganes de riure i passar-s’ho bé. I d’això que dius: de destapar-se i desfer-se d’aquesta cosa tan controlada que ens ha deixat la pandèmia.

—És la primera vegada que les T de Teatre balleu i canteu. Com ho porteu?
—C. P.: La Marta canta prou bé. Fins i tot té un conte en què canta ella sola. També tenim la Mercè Martínez que, com tothom sap, canta molt bé. Però les altres fem els cors… I diria que ens en sortim. Al començament teníem molta por. Almenys a mi me’n feia molta, era una cosa que no havíem fet mai. I gràcies a l’Andreu Gallén, el director musical, he anat agafant confiança.
—M. P.: Ell sabia molt bé amb quin material treballava. Tenia molt clares les nostres limitacions. No hem d’oblidar que som actrius, no som expertes en musicals. En realitat, és la Mercè Martínez qui porta la veu cantant.
—C. P.: I amb el fet de ballar ens ha passat igual. A Dones com jo sí que havíem fet alguna petita coreografia. Però en Pere Faura era molt conscient que no som ballarines, i que no podíem fer alguns passos. Haurà de ser el públic qui valori si ens en sortim o no.

—La sensació és que us ho passeu molt bé sobre l’escenari.
—C. P.: La veritat és que sí.
—M. P.: És una oportunitat única i val la pena gaudir-la. No és allò que solem fer, potser no ho farem mai més, per tant, cal gaudir-ho.

—L’obra és basada en diversos contes d’Empar Moliner, que tenen en comú l’amor i un humor més aviat amarg.
—M. P.: Tots tenen en comú l’humor d’Empar Moliner. És àcid, d’aquells que punxen. I que dóna canya a tothom. No es posiciona. Tothom rep. I amb això potser sí que ens hi sentim més representades. Perquè les T de Teatre també ho fem molt en els nostres espectacles. Ens en riem molt de tot.
— C. P.: És molt sa i necessari, aquest humor.

—Parleu de moltes menes d’amor, no solament de la parella. Això sí, no hi ha cap final feliç.
—M. P.: Ostres, espera que hi pensi… No n’hi ha cap, no. Totes tenen un final amarg. No en tenim, d’històries amb final feliç.

—Al llarg de l’obra, feu molts personatges diferents. Hi ha molts canvis de vestuari i de decorats. El moment entre bambolines també deu ser molt divertit.
—M. P.: Ahir precisament dèiem que seria una altra obra de teatre. És per veure-ho. Hi ha tants canvis de roba… La regidora i els tècnics de so van de bòlit. És un festival. I tot plegat ha de ser amb molta precisió.

—Feu aquesta obra molt ben acompanyades, amb dues companyies més: Dagoll Dagom i la Brutal. Què us aporten, aquestes sinergies?
—C. P.: Moltíssim. Sempre que es fan coses així, en comú, se n’aprèn molt. Sense Dagoll Dagom no ens hauríem atrevit a fer un musical. I gràcies a la Brutal hem treballat amb en David Selvas. Ens ha encantat tenir-lo de director. Som tres generacions diferents que ens dediquem a fer teatre en català. L’experiència és molt positiva. I és curiós perquè la gent que ens ha vingut a veure diu que es nota que hi ha l’essència de tots tres.
—M. P.: Aquestes sinergies van bé perquè, en definitiva, sumes les coses positives que té cadascú. A més, normalment tens coses molt viciades, i quan treballes amb algú extern, t’hi has d’adaptar, i això et fa avançar i veure les coses d’una altra manera.

—Com sorgeix la idea de treballar conjuntament?
—M. P.: Amb Dagoll Dagom ja havíem fet una petita col·laboració. Però feia temps que tots tres volíem fer algun projecte a tres bandes. Quan ens van arribar els contes d’Empar Moliner, vam tenir clar que era el moment. A més, tant Dagoll Dagom com nosaltres vam començar amb una obra basada en contes; forma part de la nostra essència.

—És una obra que us acompanya de fa molt de temps. S’havia d’estrenar just quan van tancar els teatres per l’arribada de la pandèmia.
—C. P.: Sí, tot just. Vam fer l’assaig general a Rubí i quan vam acabar ens van reunir a l’escenari per dir-nos que no podíem estrenar, que ens n’havíem d’anar a casa. Feia molts dies que assajàvem, tot era a punt. Aquell dia, si em punxen, no em treuen sang. No vaig saber reaccionar. No entenia res. Al principi, no ho podia assimilar. Després em vaig adonar que no era tan sols jo, sinó tot el país. Tot es va aturar. Hem tingut la sort de poder fer la ronda prevista, i l’estada que teníem planificada al Poliorama s’ha pogut ajornar fins ara. Per tant, no hem perdut res.

—En algun moment vau pensar que no veuria mai la llum?
—M. P.: Sí, i tant. El dia que ens va tancar els teatres, l’Anna Rosa Cisquella de Dagoll Dagom ens va dir que havia agafat data per a estrenar al Poliorama al setembre del 2021.
—C. P.: Mira-te-la! Quin cap! Això és l’experiència, eh?
—M. P.: Recordo haver pensat: “Fins al 2021? Mare meva! Quina exageració!” I ha estat així.

—Torneu just quan els teatres es poden tornar a omplir al 100%.
—C. P.: Sí, i ens ha anat molt bé fer la ronda abans. No sé per què, però als espectacles els va molt bé quan assages i després hi ha una parada per algun motiu. I aquest cas no ha estat una excepció. Després de fer la ronda, hem tornat a assajar, i hi hem canviat coses. Trobo que ara l’obra és molt més rodoneta.
—M. P.: Hem fet uns canvis molt bons per a l’espectacle. Ara tenim més seguretat. En la comèdia, la reacció del públic és vital, i arribar a Barcelona ja havent-lo tastat és molt positiu. Ens dóna molta seguretat.

—L’obra no era pensada per a celebrar el vostre trentè aniversari, però finalment serà la que haureu fet més en aquesta data tan especial.
—C. P.: Per celebrar-ho vam reestrenar Delicades. Però sí, aquesta serà la que haurem fet més.

—Trenta anys. Què roman d’aquelles amigues que van sortir de l’Institut del Teatre i van decidir de muntar una companyia per fer coses perquè el telèfon no sonava?
—M. P.: Moltes coses!
—C. P.: L’essència resta intacta. Continuem tenint la mateixa il·lusió per a moltes coses. Tenim clar que una de les coses que ha fet perdurar la companyia és que, quan fem un projecte nou, el fem amb il·lusió. No fem allò que creiem que la gent espera de nosaltres, sinó allò que realment ens motiva. Ens dediquem a aquesta professió perquè ens apassiona. Les ganes d’experimentar i fer coses noves continuen intactes. Mira’ns ara, aquí, cantant i ballant. [Riu.]
—M. P.: Amb això sempre hem estat d’acord. Assumir riscs ens ha ajudat a avançar. Si no ens reinventéssim, ens cauria la casa a sobre. A més, crec que està bé que ens deixem llibertat. Totes fem coses fora de la companyia. Ens dóna molt d’aire.

—També heu treballat amb molts dramaturgs diferents.
—M. P.: La fórmula de tenir dramaturgs diferents en cada espectacle també és una cosa engrescadora. Cada vegada els deixem fer allò que volen. Mirem de no ficar-nos gaire en la seva feina. L’única premissa que posem és que totes tinguem una mica de paper. [Riu.]
—C. P.: Però si nosaltres triem aquella persona, és per a deixar-la fer. Si ens posem a opinar sobre tothom… Buf. És un embolic.
—M. P.: Pensa que som una companyia molt democràtica. Tot es parla molt. De vegades es fa feixuc i tot.

—Sou tot dones. De vegades us costa trobar projectes?
—M. P.: Sí, de vegades costa. Però això també ha fet que ens inventéssim més projectes nous.
—C. P.: Precisament vam començar així. Érem cinc dones sense feina, ni amb previsió de tenir-ne. I això ha fet que moltes vegades triem un director que sigui dramaturg, perquè així podem fer de més i de menys. Alguna vegada hem fet d’home, sense cap problema. O hem obert la companyia a més actors quan ha estat necessari per al projecte. Com és el cas de T’estimo si he begut. Allò que podria haver estat un problema, ens ha anat a favor. Davant la necessitat, ens hem espavilat. Això ha acabat essent un segell, hem creat molts espectacles nous.

—Molta gent continua associant T de Teatre amb Jet lag. Encara us recorden aquesta sèrie. Us molesta o us agrada?
—M. P.: Molta gent ens coneix per Jet lag. Però quan va començar la sèrie, ja feia més de deu anys que fèiem espectacles.
—C. P.: No és molest. Gràcies a això hi ha molta gent que ens ve a veure el teatre. Per tant, és molt positiu. Va ser una època que vam gaudir molt.
—M. P.: I com que encara els van emetent! L’altre dia van venir uns pares amb una nena petita que deia que sempre mirava Jet lag. Em va impressionar, encara hi ha gent que ho segueix.
—C. P.: És una sèrie que ha aguantat bé el pas del temps.

—Seria possible fer una sèrie com Jet lag avui dia?
—M. P.: Actualment, no seria possible de fer Jet lag. Econòmicament seria molt complicat. TV3 no té pressupost per a fer-ho.

—I si hi hagués diners?
—C. P.: La mateixa sèrie, no. De fet, vam ser nosaltres voluntàriament que vam posar el punt final a la sèrie. Totes hi havíem anat tenint fills, bàsicament perquè en la vida real en teníem. Amb tants nens, la sèrie hauria canviat per complet. No ho vèiem. Seria una altra cosa.
—M. P.: Ara, un altre projecte sí que podria ser. De fet, hi pensem…

—Deu ser complicat que us aprovin un projecte.
—M. P.: Sí, malgrat que hi ha moltes plataformes, a TV3 és més complicat. No hi ha recursos. I en català, en una plataforma, també és molt complicat.

—Ara que parleu del català. Aquestes darreres setmanes a les xarxes hi ha hagut força crítiques en aquest sentit. Molta gent es queixa que a la cartellera hi ha com més va menys opcions en català, i el castellà hi guanya molta presència.
—M. P.: Sobretot es queixaven pels musicals, no? És complicat. El Departament de Cultura hauria de donar molt més suport als projectes en català. És difícil que una empresa privada s’arrisqui a fer-ho en català. Per exemple, en els musicals hi treballa molta gent, es necessiten molts diners perquè funcioni. No sé quina seria la fórmula perquè aquesta gent ho fes en català. Les empreses privades miren pel seu interès econòmic.

—Però és possible omplir els teatres en català.
—C. P.: Nosaltres els omplim. I no solament nosaltres, mira Dagoll Dagom. Té una trajectòria de musicals en català i els omplen.

—Per tant, si s’omple, quin és l’obstacle? O en realitat és una opció de les companyies?
—M. P.: M’és difícil de generalitzar. Hi ha moltes companyies que optem pel català. No sé com funcionen els grans musicals. Evidentment, les T de Teatre optem pel teatre en català.
—C. P.: No coneixia aquesta polèmica.
—M. P.: Sí que és veritat que ara hi ha molta cosa en castellà. Hi ha Fama, Billy Eliot, Cantando bajo la lluvia…

—També passa en l’audiovisual. Enguany, tan sols hi ha cinc pel·lícules en català als Gaudí.
—C. P.: Sí, calen recursos. Ara per ara, si vols treballar en el món audiovisual, te n’has d’anar a Madrid. Sempre havia passat, però ara molt més. Si volem que hi hagi producció en català, cal apostar-hi. Nosaltres ho tenim clar, aquí no hem actuat mai en castellà. Una altra cosa és si fem una ronda fora, que aleshores sí que ho traduïm. Però aquí mai no ens hem proposat de fer-ho en cap més llengua que no fos el català.