18.05.2016 - 02:00
El 6 de desembre de 1993 el Fòrum de Montreal va acollir un esdeveniment estrany: l’entrega d’una medalla olímpica. No, no era any de traspàs, que és quan toquen olimpíades, i la ciutat canadenca tampoc era seu de cap jocs “extraoficials”. Davant de més de dues mil persones el que passava aquell dilluns d’hivern era, ni més ni menys, que l’esmena d’un error que s’havia produït als Jocs de Barcelona 1992 i que significava per a Sylvie Frechette passar als llibres d’història com a campiona i alhora tancar el (possiblement) pitjor any de la seva vida.
La tragèdia prèvia
La visita a Barcelona aquell 1992 havia de significar per a Sylvie la culminació d’anys d’esforços. Nascuda a Montreal, el Quebec, el 1967, des dels vuit anys practicava natació sincronitzada seguint un estricte entrenament que l’havia de portar a l’èxit. Expliquen que passava més hores a l’aigua que a l’escola, i això es notava en la seva evolució, meteòrica i innovadora. No en va, va ser la primera nedadora a combinar música amb lletra a la piscina. El seu pare havia mort quan només tenia tres anys i ella va créixer amb la seva mare, el seu germà i els seus avis. El primer cop d’aquell fatídic any olímpic li va arribar per aquí, i uns mesos abans de la competició el seu avi moria.
El veritable malson, però, va començar el 18 de juliol de 1992, tot just una setmana abans dels Jocs de Barcelona. Amb el cap totalment posat en les olimpíades, Frechette havia acabat una sessió d’entrenaments, s‘havia fet unes fotos promocionals i tornava a la casa que compartia amb el seu xicot, Sylvain Lake, a Montreal. Lake havia estat atleta i disputat els 400 metres per Canadà als Jocs Mundials Universitaris de 1987 i en aquell moment es dedicava als negocis i a l’anàlisi esportiva, motiu pel qual aquella mateixa nit havia d’agafar un avió, direcció Barcelona, per treballar en una televisió de comentarista.
Podeu continuar llegint l’article en el següent enllaç.
