Svetlana: “Els rics són realment la sarna de Barcelona”

Júlia Díaz i Roc Bernadí (Barcelona, 1997) són amics de tota la vida. Veïns del Poblenou, es van conèixer de petits a l’escola de música Àngels Cases del barri. Van forjar l’amistat durant les colònies musicals que feien a l’estiu, però a l’adolescència va ser quan es van fer inseparables. Ara, de més grans, han creat Svetlana. El primer disc, Marrana, ja els ha fet merèixer la nominació a millor artista revelació als premis Enderrock d’enguany, però finalment el premi se’l van endur Fades.

Avui ens porten a l’institut Icària, on van estudiar ESO i Batxillerat, per a parlar de l’EP que presentaran el 28 de març, Sarnalona, una crítica a la gentrificació i saturació turística de Barcelona. Hi anem de sorpresa dels professors i l’equip directiu, però amb la certesa que ens hi deixaran entrar. Són quarts de cinc de la tarda i els alumnes fa estona que se n’han anat.

Entrem per una porta secundària i, un cop dins, antics professors de seguida els reconeixen: “Què, quants Grammys heu guanyat, ja?”, “Mira, però si són les reines mundials! Com esteu?”. Díaz i Bernadí ara comencen a fer-se populars per les seves cançons humorístiques i crítiques que escolten els fills dels professors. “Ostres, la meva filla us escolta molt”, comenta un. “Us vaig veure a la festa major del barri, a Can Ricart!”, diu l’altre. Mentre ens ensenyen els armariets, els passadissos i el pati “on els milhomes anaven a fumar”, Bernadí ens confessa que se sent una mica “com en documental de l’Aitana.”

Quan trobem una aula on poder fer l’entrevista tranquil·lament i sense interrupcions, Svetlana ens parlen d’aquest nou treball, de la seva amistat i del deteriorament de la ciutat que els ha vist créixer, plorar i riure i que encara s’estimen, malgrat tot.

—Enguany heu estat nominats a millor artista revelació als premis Enderrock. Tot i que finalment es va endur el premi Fades, com ho vau viure? Us preneu gaire seriosament els premis de la indústria?
—Roc Bernadí [R. B.]: Jo els premis els vull guanyar tots, i sempre hi ha una gestió quan no guanyes, però és una cosa tan relativa…

—Júlia Díaz [J. D.]: Parlem dels premis Enderrock, són molt importants, però no deixen de ser uns premis d’una indústria. Nosaltres ens ho prenem com una manera d’ocupar aquest espai.

—R. B.: Està molt bé estar nominat a qualsevol premi. És un reconeixement que et dóna empenta i vol dir que hi ha gent que valora el que fem. Estem molt contents d’haver estat nominats i que finalment se l’emportessin Fades, que van fer un discurs molt representatiu i necessari.

—Va ser el discurs més reivindicatiu i crític amb diferència. L’escena musical està despolititzada?
—J. D.: Quan tens un grup d’homes que ha tingut tots els privilegis per tocar dalt dels escenaris i que quan els donen un premi no diuen ni gràcies, demostra què són. Els grups que hem de lluitar per tenir el nostre espai trobem necessari poder reivindicar-lo i poder fer aquests discursos.

—R. B.: Jo crec que, més que despolititzada, està polaritzada: la gent que estem polititzats ho estem molt, i la gent que no ho està, no ho està gens, i això és un reflex del món que ens envolta. La gent que no vol saber res de política cada cop està més despolititzada, hi ha més desinformació i ignorància i, com a resultat, puja l’extrema dreta. Estaria bé trobar un punt mitjà, perquè els que som a l’altra banda tampoc no ens agrada haver de reivindicar tota l’estona.

—Parlem de Sarnalona, l’EP que presenteu a final de mes i que és una crítica del model de ciutat actual de Barcelona. Per què heu volgut utilitzar la sarna com a metàfora?
—J. D.: D’una banda, crec que el fet que la sarna sigui una malaltia endèmica a la ciutat i que és una bèstia que a poc a poc va creant túnels a la pell…

—R. B.: I guanyant terreny!

—J. D.: Exacte. I a més, costa d’exterminar perquè t’has de fer un tractament de setmanes…

—N’heu tinguda, vosaltres?
—J. D.: No! L’haurem d’agafar per a poder fer aquestes entrevistes [riu]. Bé, volíem parlar de com tota aquesta merda es va apoderant i expandint per tots els barris.

—R. B.: I que quan te n’adones, ja és massa tard i ja tens faves per tot el cos. A més, considerem que la sarna és interseccional. Ens vam informar sobre la sarna i ens va impressionar molt, perquè està molt associada a gent sense privilegis i a la classe baixa –fins i tot és com una cosa bruta, no?– i, en canvi, és una cosa que té tothom.

—A la cançó “Sarnalona”, justament expliqueu que la sarna arriba al Turó Parc, puja l’avinguda Pearson i baixa per la Ronda Litoral. Ara, la gentrificació i saturació turística que critiqueu a l’EP, també ens afecta a tots?
—J. D.: Evidentment, les persones de classe baixa i treballadores els afectem moltes més vulnerabilitats.

—R. B.: Són els més afectats…

—J. D.: Els rics són realment la sarna de la ciutat! Tenir un cony de bloc i llogar pisos a dos mil euros el mes… La sarna és interseccional, però les violències no: afecten només una part de la població.

—R. B.: Però al final, també els repercuteix… Si Barcelona es converteix en un Brooklyn o en una cosa absolutament globalitzada i sense personalitat, voldran viure-hi? Voldrien viure en una Barcelona sense música popular, sense gent amb esperit de barri i l’ànima autèntica? Anem convertint les ciutats en coses absolutament fredes i sense personalitat!

—Barcelona ha mort d’èxit, després de la campanya de “Barcelona, posa’t guapa”, de què parleu a la cançó “Posa’t guapa”?
—J. D.: La idea que teníem fent el tema de “Posa’t guapa” era aquesta pèrdua d’essència. A la noia li diuen “t’has de posar guapa”, però després diu: “Qui sóc?” I crec que una mica anem cap aquí. Barcelona ha mort d’èxit? No ho sé. Continua tenint èxit, però per a qui? Per als qui hi vivim, és morta.

—R. B.: Teníem molt normalitzada aquesta campanya i fins i tot hi teníem una certa estima, no? Però amb el pas dels anys vam considerar que era una cosa molt violenta, amb aquesta ordre imperativa de “posa’t guapa”. Per això vam voler fer la metàfora amb les persones quan estem tan pendents de tot el que és exterior. I mira que “I love Barcelona” o “Posa’t guapa” són temes que no tenen una conclusió o una metàfora final –tot i que l’EP acabi amb “Carinyo”, que sí que és una reivindicació–, ens agradava simplement plasmar el que passava.

—Vosaltres sou de final dels anys noranta. La transformació de la ciutat ja s’havia fet, però, així i tot, heu viscut l’evolució d’aquests darrers anys. Com han canviat el barri i la ciutat? De quina manera us afecta?
—J. D.: Òbviament, hi ha una transformació i cada vegada és més visible. A la Llacuna, el Bogatell, el Poblenou… Tot són establiments de cafès per quatre euros on la carta és en anglès per a expatriats i nòmades digitals. I no tan sols això: el teixit associatiu del Poblenou, per exemple, hem viscut i sofert de primera mà la transformació del 22@, que ha estat molt present a la nostra vida, però fins que no hi penses i no tens una reflexió crítica, no t’adones de com canvia el teu entorn.

—Així i tot, no en voleu fugir. A “Carinyo”, dieu: “Jo he nascut en aquesta ciutat que a mi tant m’agrada, i per molt que s’ompli de turistes o manin aquells que no han de manar, jo no me’n vaig.” Quedar-se és un acte de resistència? Fins quan?
—R. B.: Nosaltres ho entenem així, com un acte de lluita, de dir: “He nascut aquí, estimo la meva ciutat i jo decideixo quedar-m’hi.” De fet, una de les coses que ens van inspirar molt a escriure aquestes cançons són coses que sentíem a pòdcasts. Per exemple, a Gent de merda, la Paula Carreras deia que ja n’hi havia prou d’aquest exili de la ciutat a altres llocs…

—J. D.: I d’anar a portar la sarna a altres llocs!

—R. B.: Exacte, perquè els altres llocs també es gentrifiquen. Ja n’hi ha prou de posar per bandera el fet de fugir, perquè en realitat és una desgràcia haver-se’n d’anar d’una ciutat on vols viure. Hi ha moltes coses que no ens agraden, però és la nostra ciutat. No tot és blanc i negre, hi ha molts matisos i moltes coses que es podrien millorar, però és una ciutat que ens ha vist riure, plorar, créixer… És una ciutat que estimem i que volem que sigui la millor possible.

—I quin paper hi té el teixit associatiu i popular dels barris i per què és important que continuïn existint? Cada vegada falten més espais on trobar-se?
—J. D.: I tant. Cada cop més –amb el govern actual, però també amb els darrers que hem tingut– s’han perdut espais públics i les places es van privatitzant. Cada vegada et posen més traves per organitzar festes culturals al carrer…

—R. B.: Com això que ha passat a la calçotada.

—J. D.: Exacte. El 15 de març s’havia de fer la calçotada de Poblenou i al final no es va fer perquè no ens donaven el permís. És una calçotada que fa moltíssims anys que es fa! Per què no es pot fer? També passa amb el pati de Can Ricart, el casal de joves autogestionat del Poblenou. Hi ha hagut, durant molt de temps, una lluita per a aconseguir espais on els joves puguin fer activitats i tinguin un espai de comunitat, però ara ens volen prendre el pati perquè hi fan lofts de luxe que venen per una milionada, oficines d’empreses que són buides… Total, que Can Ricart es queda sense pati. Cada cop es vol escombrar més els joves, la cultura i la comunitat cap a casa perquè no s’organitzin. És una manera de desmobilitzar la gent. I sí, falten llocs i espais.

—R. B.: De fet, ens ho hem trobat molt aquest estiu: moltes festes populars i alternatives perillen. Per exemple, a la festa major alternativa de Manresa, que és històrica i molt ben organitzada, vam haver d’actuar amb uns nivells de música… Per què? Perquè al darrere teníem un pis turístic que es queixava perquè la música durava fins a les dues de la matinada. Hòstia, ja que ets a Manresa de lloguer turístic…

—J. D.: Baixa a la puta plaça i passa-t’ho bé!

—R. B.: És clar! I no és un cas aïllat, és un cas que respon a la privatització de l’espai públic, que la gent no pugui existir públicament, ni trobar-se, ni fer cultura… L’única cosa que volen és que la gent es gasti diners.

—Tot plegat, com afecta els grups de música com Svetlana, que la majoria de concerts que feu són de festes populars?
—R. B.: És que nosaltres, sense la cultura popular, no existiríem. Propostes com la nostra, que surten tant de la norma, si no tens un lloc dins la cultura popular no pots existir. Sense el casal de joves de Can Ricart, per exemple, no podríem haver fet ni la meitat dels videoclips i concerts que hem fet. Que existeixi Can Ricart ens ha permès existir a nosaltres, igual que amb totes les festes majors on hem actuat i on ens hem pogut donar a conèixer. Són espais bàsics que, si es perden, es perdran propostes com les nostres.

—J. D.: Són entitats autogestionades que deixen la pell per organitzar coses amb diners que surten de les barres que fan, de les activitats… Si la resposta dels ajuntaments és vetar i posar traves, es perd la cultura.

—Reprenent la qüestió sobre la identitat: de quina manera afecta la globalització i la gentrificació de Barcelona la pèrdua de la identitat catalana? Com us moveu dins aquest marc? Per exemple: canteu en català per militància?
—R. B.: Tot és polític i, per tant, fer música en català també. Alguna vegada he dit a la Júlia de fer algun tema en castellà i ella sempre diu que no [riu].

—J. D.: Però ara n’hem fet un en anglès! [Riu] No, a veure, al final és la llengua amb la qual pensem i parlem, i la més natural de fer-ho. Però sí que és veritat que tot això de la catalanitat, no ho sé…

—R. B.: Bé, ara és un moment postprocés i no és igual que ens ho preguntis ara que fa set anys, en què ens hauries vist a la Júlia i a mi escoltant amb un iPod cadascun “Agafant l’horitzó” per la plaça de Sant Jaume tornant d’una manifestació. Ara hi ha un cert desencís, jo encara me’l noto. Tot i que és com això que diem a “Carinyo”, que hi ha coses que no em representen gens, però que al final formen part de la meva identitat, i la llengua catalana és una llengua minoritzada, i això sempre s’ha de reivindicar. Ara, hi ha certes coses de la cultura catalana que tampoc no ens agraden.

—Com ara?
—R. B.: Està molt tancada… No ho sé, potser ara em fico en un embolic. Per exemple, amb el mestissatge o barrejar certs gèneres musicals en una cançó. El que a nosaltres ens agrada és crear comunitat i no simplement cantar el “Virolai”. Què és ser català? Qui s’ho sent. I això volem plasmar-ho en la nostra obra.

—És un EP realment molt variat, perquè, d’una banda, heu potenciat molt els sons electrònics a “I love Barcelona” i “Sarnalona”, però “Carinyo” és una rumba catalana i “Posa’t guapa” podria ser una cançó de musical amb un solo d’en Roc…
—J. D.: És que no volem encasellar-nos perquè així podem fer el que volem. Ens agrada jugar i provar.

—R. B.: És provar què funciona, què no…

—J. D.: I amb l’estil també es poden dir moltes coses. Per exemple, “I love Barcelona”, que parla dels expatriats, és techno, que és un tipus de música que neix al centre d’Europa. Amb això també dius coses. En canvi, si parlem de la nostra ciutat, potser agafarem una rumba catalana. No és només la lletra com tot el que l’acompanya.

—R. B.: I això del musical… Un dia ho farem, compondrem cançons per a un musical.

—Parlem de l’escena queer catalana. En una entrevista a Fades ens deien que moltes vegades els productes culturals queer eren vists com una cosa amateur i underground, com si no es pogués professionalitzar. Vosaltres també teniu aquesta sensació?
—J. D.: És una cosa que comentem. Com que es fa a partir de l’humor i el mamarracheo, és com si no et prenguessin seriosament. Al principi potser nosaltres tampoc no ens ho preníem de debò, però és una feina que hem de fer i que comença per nosaltres. Encara que sigui a partir de l’humor, no és qualsevol cosa: hi ha hores al darrere, hi ha un pensament crític i hi ha decisions que fan que no sigui un producte perquè sí.

—R. B.: Jo crec que no és una cosa vinculada a allò queer, perquè ja s’ha superat això de: “Si ets queer ets rar.” Potser abans ens encallàvem molt a voler convèncer tothom, però ara estem en un punt que, si a algú no li agrada…

—J. D.: Que no vingui!

—R. B.: Exacte. A nosaltres tampoc ens agraden moltes coses.

—J. D.: I si no som tan curts de mires i mirem una mica més enllà del panorama musical català, veurem que hi ha moltes propostes queer que omplen estadis i són molt mainstream!

—Chappell Roan, per exemple.
—J. D.: O Lady Gaga.

—R. B.: Al final, allò que tiba és que els Països Catalans són petits i, és clar, no hi ha tanta oferta com pot haver-hi al món anglosaxó o castellà, per exemple. Però aquesta és la lluita maca, no? El català pot ser una llengua per a crear i per omplir estadis com va fer Lluís Llach al Camp Nou.

—J. D.: Realment hi ha gent que segueix aquestes propostes. No només a nosaltres, també a les nostres companyes. Som aquí i la gent ens dóna suport. La gent necessita que hi siguin, aquestes propostes, perquè som molt diversos, els joves. Cada vegada més.

—R. B.: A mi m’agradaria que la societat evolucionés fins al punt que fos normal que un heterosexual escoltés “Super lesbiana”, i que no fos com: “Ah, com que parla d’aquest segment de la població, jo no m’hi identifico”, perquè parla d’un drama universal que és no sentir-se correspost.

—J. D.: Que puguin fer-la seva.

—R. B.: Aquesta és la feina. Ja no depèn de nosaltres de conquerir o no el mainstream, sinó com d’ampliar-lo.

—Per acabar: què ha significat Svetlana per a la vostra amistat? Com us moveu en aquesta simbiosi entre amistat i grup de música?
—R. B.: La Júlia és com la meva dona.

—J. D.: Aquest estiu ja ens dutxàvem junts…

—R. B.: A mi em sap greu per la seva xicota! [Riu]

—J. D.: Jo no tinc gaire clar si Svetlana és la nostra filla o si som nosaltres quan ens fusionem.

—R. B.: És un tot, no? Jo estic molt content de com va, i a vegades penso: “Ostres, que tòxic!”, perquè és el meu centre.

—J. D.: Poder tenir un projecte amb un molt amic teu i que vagi bé és preciós.

—R. B.: L’altre dia van atropellar la Júlia i va ser com: “Hòstia, tu, no et moris. Si et mors ara, quina murga!”

—J. D.: Hem fet un testament de Svetalana.

—I què diu?
—J. D.: Que si un dels dos membres mor…

—R. B.: A aprofitar-se’n!

—J. D.: Es poden publicar totes les cançons i tot el que tenim, però no es pot continuar el projecte.