Svetlana Aleksiévitx rep el Premi Internacional Catalunya: “Viurem el feixisme rus”

La periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura el 2015, ha rebut aquesta tarda el XXXIV Premi Internacional Catalunya que atorga el govern de la Generalitat.

“No hi ha moltes paraules que ens ajuden a explicar la bellesa, però si comencem a pensar i parlar de la maldat, la humanitat en sap molt”, ha començat dient Aleksiévitx durant el seu discurs d’acceptació del guardó, lliurat pel president Pere Aragonès.

“Jo fa trenta anys que escric l’enciclopèdia de la maldat. La maldat feta pel bolxevisme, per la gent soviètica. I he vist que em falten paraules, perquè jo no sé vosaltres, però nosaltres –russos, bielorussos, tots els que proveníem de la Unió Soviètica– ens passa això: ens despertem i correm a l’ordinador per a veure què ha passat aquesta nit, i veiem coses horribles moltes vegades”, ha afegit, en referència a la invasió russa d’Ucraïna.

I ha seguit: “Ara estic escrivint un llibre sobre ‘l’home roig’, perquè veig que aquest homo sovieticus encara està viu, perquè nosaltres als anys noranta potser vam ser massa ingenus quan vam pensar que ja havíem aconseguit la victòria. Veig que encara viurem el feixisme rus, encara viurem moltes desgràcies que li passaran al nostre poble.”

Tot seguit, ha parlat sobre dos llibres que està escrivint. “Jo recordo que vaig deixar dos manuscrits a casa: un era sobre l’amor, sobre les relacions entre homes i dones, i un altre era sobre la mort, sobre com la persona busca el sentit de vida en la medicina, en el progrés. Jo volia parlar d’aquestes coses: de fet, quan ens reunim amb la família, o bé amb amics pròxims, els intentem explicar per què serveix aquesta vida, perquè vivim. Però el llibre de moment esperarà, perquè el món no és perfecte, i jo com a escriptora treballaré per a fer aquest món millor.”

I ha acabat dient: “Jo no soc l’escriptora de catàstrofes, jo estic intentant reunir la força de les persones. Jo crec que ens esperen moltes tribulacions, moltes desgràcies. Ucraïna, que està lluitant ara, no només està defensant a Ucraïna, també està defensant a Polònia, a les repúbliques bàltiques. Putin té el dit sobre el botó nuclear, i nosaltres hem de fer-nos forts, perquè la dictadura, per molt forta que sigui, no ens podrà vèncer. I jo crec que la persona, l’ésser humà, és més fort i està destinat a no morir simplement al pont de Crimea.”

Nobel a l’exili

Nascuda el 1948 a Bielorússia, Aleksiévitx, de pare bielorús i de mare ucraïnesa, va estudiar periodisme a la Universitat de Minsk. Després d’exercir com a periodista a diferents mitjans es va començar a inclinar per la literatura, immersa en el corrent de l’anomenada novel·la col·lectiva. El seu primer llibre, La guerra no té rostre de dona, abordava les vivències de les russes que van participar en la Segona Guerra Mundial.

Quatre anys després d’aquella primera novel·la publicava Els nois de zinc (1989), en què recollia testimonis de mares de soldats soviètics que van participar en la guerra de l’Afganistan. Veus de Txernòbil (1997), un dels seus llibres més cèlebres, ha estat traduït a vint llengües, i encara avui continua prohibit a la seva Bielorússia nativa. Els seus llibres han estat traduïts al català.

Enfrontada al govern i la censura bielorussos, Aleksiévitx va abandonar Bielorússia l’any 2000, si bé va tornar-hi el 2011. El 2015 va ser distingida amb el premi Nobel de literatura, convertint-se en la primera escriptora de no-ficció a rebre aquest premi en més de mig segle.

L’any 2020, després d’haver demanat públicament al president bielorús, Alexànder Lukaixenko, que abandonés el govern, va tornar a marxar del país amb l’ajuda de diplomàtics de diferents països. Des d’aleshores viu a Berlín.