Suso de Toro: “Feijóo és un desclassat, un arribista social amb complex d’inferioritat”

Suso de Toro (1956) és periodista i escriptor gallec que va viure els mandats d’Alberto Núñez Feijóo (1961) com a president de la Junta de Galícia. VilaWeb ha pogut conèixer una mica més el senyor Feijóo, possible guanyador de les eleccions espanyoles, i qui sap si pròxim president dels espanyols, gràcies a la mirada crítica de Suso de Toro. De Toro, afí al nacionalisme gallec (en aquestes eleccions va a l’últim lloc de la llista que el BNG presenta a la Corunya) descriu Feijóo com un gallec desclassat, que de petit va anar a estudiar a Lleó, amb molts anys de carrera a Madrid, i que de president va actuar amb un control ferri dels mitjans de comunicació. En la lluita interna històrica dins el PP, entre els homes pròxims als funcionaris i els pròxims a l’Opus Dei, Feijóo cau en el segon grup.

—Com es pronuncia, per cert, el nom Feijóo?
—Feijóo és un nom gallec i portuguès, sinònim de ‘mongeta’. En gallec històric seria feixón. Però va ser castellanitzat. Llavors caldrà llegir-ho Feijóo.

—Com descriuríeu al senyor Feijóo?
—Com a polític neix en un lloc dins de l’estat, que és l’Opus Dei. Dins la dreta del règim va haver-hi tradicionalment dues línies que es van combatre mútuament: l’una era la dels funcionaris de l’estat i l’altra, l’Opus Dei. Fraga seria un element més pròxim a aquesta tradició de funcionaris. I més tard, Aznar. Romay Beccaría seria Opus Dei. Membre reconegut de l’Opus Dei. I més tard, Mariano Rajoy i Feijóo serien pròxims a aquesta línia.

—Feijóo és membre de l’Opus Dei?
—Això no ho sé. Però el seu padrí polític va ser Romay Beccaría, igual que va ser el de Mariano Rajoy. I Feijóo, en aquest combat entre les dues línies, és en el bàndol de l’Opus. Aquesta competició interna ja va començar fa temps. Romay Beccaría es va barallar durament amb Aznar, i Rajoy va ser un triomf d’aquesta línia enfront de la línia d’Aznar.

—Els orígens familiars de Feijóo, quins són. D’on surt?
—És d’un poble petit i d’això en fa un argument per a construir un relat de l’home fet a si mateix. I és cert que no pertanyien a elits de cap mena. En les eleccions gallegues anteriors va aparèixer en la campanya electoral el naixement del seu fill. És a dir, és algú que construeix la seva biografia en aquests moments.

—Com hi va entrar a la Junta de Galícia?
—Va entrar-hi de bracet de Romay Beccaría, quan encara governava Fraga. Va ser director de Correus, sens dubte un càrrec polític. No és un càrrec merament administratiu.

—Com recordeu el Feijóo president de la Junta de Galícia?
—Va entrar a cavall d’una campanya tremenda als mitjans. Va haver-hi una connexió total entre dos diaris, La Voz de Galicia i l’ABC, gràcies a Bieito Rubido, l’home que va ser director de tots dos mitjans. I aquest va ser el que va organitzar una campanya de desprestigi personal, tant del president de la Junta, que era del PSOE, com del vice-president, que era del BNG. I, en concret, van aconseguir llevar un diputat al BNG, que va passar a ser del PP. I això va ser el que li va permetre d’instal·lar-se a la Junta. El seu pas es va basar en un sotmetiment de l’aparell de la ràdio i la televisió gallegues, l’estructura autonòmica de comunicació, amb l’acompanyament de la premsa que l’havia secundat en l’operació. Va haver-hi un gran control amb els mitjans de comunicació. Això ja havia començat a assajar-ho Fraga. Sense això no s’explicarien les seves majories absolutes. Perquè a Galícia la major part del vot és d’esquerres. Però passa que la distribució en quatre províncies, una de les quals gairebé despoblada, beneficia particularment el PP. I el vot d’esquerres és repartit entre dues forces, els socialistes i el BNG.

—El senyor Feijóo diu que el seu gran èxit és haver aconseguit que la ultradreta a Galícia no tingui bons resultats. Què hi responeu?
—Que no és mèrit seu. Això és una característica de la societat gallega. Les polítiques que va aplicar Feijóo en serveis públics, en sanitat, en educació, són exactament les mateixes que Ayuso a Madrid. La diferència és que a Madrid hi ha una càrrega d’ideologia explícita, de franquisme, mentre que això la societat gallega ho rebutja. La societat gallega en conjunt pot ser conservadora, però no hi ha aquest funcionariat de l’estat ni la identificació amb el nacionalisme espanyolista, ni la cultura de toreros i tota aquesta cosa castissa i flamenca. És una societat que té una forta autoidentificació. A Galícia els indicadors, tots, fins i tot la identificació amb la monarquia espanyola, la identificació amb la llengua espanyola, la identificació amb la ideologia de l’estat, són molt baixos.

—Molt baixos també entre els votants del PP?
—Sí, sí, totalment. Com deia el pare d’un amic meu que potser és votant del PP (no en tinc ni idea) un dia escoltant els andalusos: “O ells no són espanyols o no ho som nosaltres.” És a dir, la diferència cultural i antropològica és molt gran.

—El senyor Feijóo parla un bon gallec? El feia servir de manera habitual? Com és la seva relació amb el nacionalisme gallec, la llengua gallega i la cultura gallega?
—El seu gallec és pèssim, entre més raons perquè es va criar en un internat a Lleó i posteriorment, després d’un breu pas per la Universitat de Santiago, la seva carrera, la resta de la seva vida va ser a Madrid, fins que va tornar. El seu gallec és molt dolent, i també és part de la impostura i de la seva posa, perquè es va trobar obligat, per la naturalesa del càrrec que va ocupar, a emprar el gallec oficialment. Però al mateix temps és un castellanoparlant que no sent identificació personal amb la llengua gallega. Feijóo és un desclassat, un arribista social amb complex d’inferioritat. I en el cas de Galícia té aquesta dimensió lingüística.

—Vosaltres parleu més gallec que nosaltres català.
—Sí, però no us preocupeu, que hi ha un procés en marxa. Van aconseguint la reculada. Les polítiques lingüístiques de Feijóo, precisament, van destinades, una explícitament, a posar fi al suport que podia donar l’educació a la llengua gallega.

—Quina, explícitament?
—Per primera vegada, l’administració autonòmica va legislar per retallar la presència del gallec en l’educació. Van prohibir, i de fet persegueixen per mitjà de la inspecció, l’ensenyament de les matemàtiques o de la física i química en la meva llengua gallega.

—Com encaixarà el senyor Feijóo en la dinàmica i el sistema de poder madrileny?
—Va haver-hi una resistència. Hi ha una resistència entorn de la gent d’Ayuso. Però la veritat és que el Partit Popular, com a màquina total, si guanya les eleccions tancarà files. Si no guanya les eleccions, serà triturat immediatament. Però bé, Feijóo no hauria arribat a la posició on ha arribat si no fos un home molt dur, amb una capacitat de cinisme, d’aguant i de dissimulació enormes.

—Vau veure el debat entre Feijóo i Sánchez dilluns?
—Sí, i va ser interessant. Pedro Sánchez, en els moments previs que transmetia la cadena, va fer una ocupació de l’espai. Amb la seva alçada, dominant l’espai. I això mateix va intentar fer quan damunt la taula tirava el coll i el cap endavant. I utilitzava la mirada com una manera d’agredir. Però finalment l’estratègia de Feijóo va ser més útil i es va veure la impostada suficiència de Sánchez, que no tenia darrere una estratègia clara. Perquè, d’una banda, va voler posar Feijóo en un destret, però alhora volia conservar una imatge d’estadista, de governant amb resultats, de bona gestió. Va ser una estratègia errada perquè no va ser ni l’una cosa ni l’altra. I el problema és que Sánchez va insinuar els punts febles, les corrupteles i les amistats de Feijóo amb el narcotràfic, però no ho va desenvolupar. I el suposat periodista Vicente Vallés va rescatar Feijóo immediatament en el moment en què li va parlar dels sospitosos sobresous de Feijóo. Jo crec que evidentment va guanyar Feijóo, que va aparèixer gairebé com un senyor educat davant un abusador.

—Les relacions de Feijóo amb el narcotràfic, quines són? Que se sàpiguen.
—Són evidents. I a més hi ha relacions polítiques i administratives. Quan es van demanar els expedients de les relacions amb les empreses tapadores de Marcial Dorado amb l’administració que governava Feijóo, la resposta va ser que els documents havien desaparegut. Les relacions, els interessos i les contrapartides hi són. Això és així.

—Marcial Dorado és l’home de la famosa foto en el iot. El narcotraficant del iot.
—Aquesta foto és certa. I en qualsevol país civilitzat aquesta relació hauria estat investigada, però bé, Espanya és el regne d’Espanya.

—Qui creieu que guanyarà les eleccions?
—Crec que hi ha partit. Crec que francament el debat penós que va fer Sánchez preocuparà molta gent durant aquesta setmana. I això pot, paradoxalment, fer que moltes persones el votin. No pel lideratge de Sánchez, ni pels resultats d’aquest govern del PSOE amb Unides Podem, sinó per por. De fet, l’únic èxit de Sánchez va ser les vegades que va repetir (caldria comptabilitzar el nombre exacte de vegades) la paraula “Vox”.

—Cert.
—Però cal recordar que va ser Sánchez qui, en unes anteriors eleccions, va exigir la presència de Vox en un debat. Vox és l’eina del règim per a legitimar i facilitar les polítiques que s’executen. Totes. Tant si les executa Feijóo com Sánchez. Vox és necessari per a conduir la societat en aquest sentit. És el “que ve el llop”. El llop pot venir, efectivament, és una realitat, però Vox és un llop que han creat entre tots.

—Us imagineu un govern PP-PSOE?
—No. Abans un deixaria governar l’altre. Abstenint-se.

—Voleu afegir-hi res?
—Que jo parlo des de Galícia. I a Galícia el vot al BNG creix. Curiosament, el vot progressista que no és del PSOE no creix en direcció a Sumar. Creix en direcció a una alternativa pròpia, que existeix al País Basc, Catalunya i Galícia. Aquí s’atreu el vot progressista que no és PSOE. Les enquestes al BNG li garanteixen dos o tres diputats i el seu desig és tenir grup parlamentari propi, però veurem si ho aconsegueix.