Suso de Toro: “Hi ha parlamentaris regionals del PSOE que parlen com si fossin de Vox”

La memòria torna a creuar l’escriptura de Suso de Toro. Si a Sete palabras va investigar la història de la seva pròpia família i a Home sen nome va esculpir la memòria dels botxins, a la seva nova novel·la, Un señor elegante (Edicion Xerais), reconstrueix la trajectòria de la família Baltar, un llinatge burgès, republicà i galleguista. La lectura d’aquest llibre, com dels seus articles, permet entendre millor el present a través de la seva connexió amb el passat, tot assenyalant, una vegada més, les continuïtats del projecte franquista en un estat que reprimeix militarment la dissidència política.

—Feijóo acaba d’expressar la seva preocupació pel fet que les llengües oficials diferents del castellà puguin ser vehiculars.
—Feijóo és que un sipai total. Va venir de Madrid amb la idea de tornar-hi com a candidat del PP a la presidència del govern espanyol. Però la política espanyola no funciona així. Rajoy es va quedar a Madrid i va anar allà als bous i al Bernabeu. No posaran Feijóo perquè a Madrid tenen els seus candidats i no acceptaran algú de províncies, i menys encara gallec, amb aquest menyspreu i aquest racisme que els caracteritza. L’estat és madrileny i cortesà. I Rajoy, a més, era fill d’un magistrat, cosa que li confereix una legitimitat social que Feijóo no té. Ell només és un sipai que va lliurar les caixes, l’estalvi gallec, que va vendre la indústria. Ell ven Galícia a trossos. És intel·ligent, però no té escrúpols. Fraga, amb tot el que era, tenia una relació emocional amb Galícia que ell no té. Feijóo és un sipai desclassat i desarrelat. Un aspirant a madrileny.

—Vox va proposar d’il·legalitzar el BNG. Què és Vox, com a fenomen polític?
—Una expressió del nacionalisme espanyol més radical. La ideologia d’un estat fundat pels militars que es van revoltar contra el govern legítim de la república. No és estrany que tingui simpaties a les Forces Armades, a la policia i a part del poder judicial. Quan, després de la crisi financera, va començar el descrèdit i el desencís social, capitalitzat per Podem, les empreses de l’Ibex 35 decideixen reaccionar i posar en funcionament, amb els mitjans de comunicació, primer Ciutadans i després Vox. Però Vox és molt útil. Ara hi ha parlamentaris regionals del PSOE que parlen com si fossin de Vox. El seu discurs s’ha convertit en legal i legítim, perquè tenen diputats. Quan era un partit sense representació parlamentària, el PSOE estava interessat a tenir-lo als debats televisius perquè afeblia el PP.

—Heu escrit molt sobre Espanya com un projecte nacional fallit que s’aguanta només gràcies a la violència: des d’Espartero fins a Primo de Rivera i Franco. Des d’aquesta realitat, la dissidència política es pot considerar “sedició”.
—Perquè la cultura profunda de l’estat espanyol és militar. Al desafiament dels catalans, que va ser civil i pacífic, l’estat espanyol li va donar una resposta militar. Perquè la seva manera de relacionar-se amb la població és sadomasoquista: càstig, por, ansietat. Criden “A por ellos” perquè tenen por. Tenen por que els militars tornin perquè hi ha algú que s’atreveix a desafiar l’estat. I això no ho diu ningú. Fins i tot els intel·lectuals espanyols van callar i, de fet, van ser-ne còmplices. No van dir res per oposar-se a la violència amb què l’estat va reaccionar davant la dissidència pacífica.

—El mateix estat va reforçar l’independentisme destrossant l’estatut.
—Allò va ser una ruptura institucional. El Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar el poder legislatiu. Va anul·lar els acords del parlament espanyol, el català i allò que havien avalat els catalans en un referèndum. El poder judicial es va situar per sobre del vot i de l’exercici de la democràcia. I no oblidem que va ser un jutge designat pel PSOE qui va fer que el resultat fos aquest. L’espanyolisme és transversal a tots els partits. L’any 75-76, el PSOE donava suport al dret d’autodeterminació i va passar de la bandera tricolor a la rojigualda, de l’himne de Riego a la marxa reial. Aquest és l’estat que tenim. Podem semblava que tindria una altra posició, però ja hem vist que és un partit centralista i espanyol.

—Descriviu sovint l’estat espanyol com la finca particular d’una elit espoliadora: els Borbons, l’oligarquia madrilenya i Franco, com es va demostrar a Meirás. Quines continuïtats històriques hi ha?
—Franco era astut, i aquesta era la seva intel·ligència. Crec que en algun moment va tenir alguna pretensió de convertir-se en rei. De fet, era com una mena de regent, i és ell mateix qui torna a coronar els Borbons, aquesta nefasta monarquia. L’estat espanyol va tenir dos bons monarques, un era Napoleó i l’altre Amadeu de Savoia, però els van expulsar. Franco va construir la seva pròpia cort. Va donar títols de noblesa, que és una atribució típica del rei. Es va conformar essent regent perquè ja veia que com a rei no tindria legitimitat. Però Meirás forma part del seu projecte de reialesa, com a residència d’estiu. I és una mostra de depredació, com si fos la d’un Borbó.

—Moltes de les dinàmiques de què parleu a la vostra nova novel·la, Un señor elegante, han continuat fins avui. Als vostres articles soleu connectar l’actualitat amb la història.
—L’any que morí Ramón Baltar va ser l’any del cop d’estat del 23-F. El rei crida a la Zarzuela els representants dels partits estatals, excloent-hi els bascos i els catalans. No se sap què es va dir allà. En aquell moment, també hi ha un episodi mal explicat, l’assalt al Banc Central de Barcelona, que el relacionen amb el robatori de documents. La violència del 23-F connecta amb allò que havia començat amb el cop d’estat del 36. Després va venir la integració a l’OTAN, a Europa. Però el fons és encara el mateix.

—El record ja era present a Home sen nome i a Sete palabras vau investigar la història de la vostra família. Un señor elegante suposa, doncs, una continuïtat…
—També a la meva novel·la anterior, Fóra de si, un home reconstrueix la seva història. Hi ha d’haver alguna cosa en mi que expliqui per què la meva imaginació es dispara cap enrere. En el cas d’Un señor elegante són històries personals, però també és la història col·lectiva. El que faig és interrogar molt el personatge de Ramón Baltar per reconstruir una història que no existeix. La família tenia un record fragmentari, però no una història elaborada. També m’interessa que es llegeixi aquest llibre. Crec que és important que el país conegui la història dels Baltar. Perquè ajuda a canviar la percepció dominant del nostre passat.

—Ho dieu perquè és una família burgesa republicana i galleguista?
—Traduït a categories socials seria això, sí. Són persones dignes, optimistes, alegres, compromeses amb el país. No és una història trista. És trista història d’Espanya i allò que li va passar a Galícia. La família va ser castigada, però van tenir la fortuna i la capacitat de superar-ho tot i resistir-se. És una història plena d’incidents, alguns de molt divertits.

—Vau fer una investigació important. Com ha estat el procés?
—Va ser diferent perquè no ho vaig fer jo sol. Ho vaig fer en diàleg amb els fills de Ramón: tres dels fills i una de les filles. I també vaig fer una cosa que no havia fet mai, que va ser demanar ajuda a la meva parella amb la documentació. Jo escrivia una altra novel·la i, per a poder seguir endavant amb aquest projecte, necessitava la seva ajuda. El Ramón m’ha esdevingut tan familiar que m’identifico molt amb ell…

—Hi ha molta reflexió metaliterària. Si teniu dret d’explicar el que Ramón no va dir a la seva família…
—El llibre és en realitat una crònica de com es construeix la història i el personatge. Sí que és molt metaliterari, en aquest sentit. M’espanta una mica, però crec que he aconseguit que la història funcioni, que tingui intriga.

—Al principi és més difícil de seguir, però després hi ha més ritme.
—Pot ser. Va passar una cosa: una part de la gent a qui volia entrevistar o bé s’havien mort, o havien perdut la memòria, o fins i tot la segona generació ja havia mort… Jo era lluny, però també era a prop en poder parlar amb els fills de Ramón. És una posició complexa perquè consisteix a portar una memòria privada a la memòria pública. Després va arribar un moment en què vaig qüestionar la història que estava construint. Faig autocrítica perquè crec que potser m’equivoco, perquè al cap i a la fi es tracta d’una construcció literària.

—Conteu la història, fonamentalment, de tres personatges: Ángel i els seus fills, Ramón i Antón. Els tres diferents, tot i que els fills van heretar molt del pare. Què representa cadascun?
—Hi havia alguna cosa que se’m feia incòmoda, però que des del principi vaig haver d’assumir: era una família patriarcal. Per això és una història, fonamentalment, d’homes, perquè el futur de la família depenia d’ells. Una família que ve del segle XIX, que es preocupa de crear i transmetre una biblioteca de generació en generació, que té cura de Rosalía i Murguía i, posteriorment, de la família de Castelao i Rafael Dieste… Que té, també, estratègies de poder com el matrimoni amb una dona rica o un fill que hereta la professió i pràcticament les posicions del pare. I dins d’aquesta estructura també hi ha individualitats. Ángel representa l’esperit de finals del segle XIX, la ideologia regeneracionista… Sent una identificació natural amb el país. Es preocupa d’una població fortament rural i majoritàriament pobra. Mitjançant l’Hospital Reial viu una forta inserció social. És un home alegre al qual li van bé les coses. I el que em pregunto és què li haurien fet si no hagués mort el 1934. Ramón continua amb el seu llegat: continua amb el sanatori del seu pare i també té fills, perquè la nissaga continuï. El seu germà Antón no té fills. Els dos germans tenen una relació complexa que acaba explotant. Però tampoc no el vull jutjar. Prefereixo que el lector interpreti les seves reaccions.

—Hi ha altres personatges el comportament dels quals és qüestionable, com Carlos Díaz.
—Cal tenir en compte el context: la clandestinitat, la guerrilla antifranquista. La història dels anys quaranta continua essent desconeguda. Hi havia una resistència armada i política molt vigorosa que esperava el suport dels aliats. I per entendre-ho, cal entendre, per descomptat, què estava passant a Europa. Derrotats Hitler i Mussolini, els britànics i després els Estats Units d’Amèrica van decidir de donar suport a Franco, li van permetre de continuar. Churchill ho va veure com un fre a l’URSS. I això sembla que s’havia oblidat, però és que la consciència pública espanyola està colonitzada i infantilitzada.

—Quin paper va jugar la Unió d’Intel·lectuals Lliures (UIL)? Ramón va ser acusat pel Servei d’Intel·ligència Militar de col·laborar amb Socors Roig, de propagandista del Front Popular i de maçó.
—El Socors Roig era una estructura de suport a la guerrilla. La Unió és una organització creada pel Partit Comunista per donar suport polític a la guerrilla, en espera que finalitzés la lluita contra Hitler i Mussolini perquè els aliats poguessin intervenir a Espanya. La UIL tenia un butlletí que Ramón guardava a casa seva. No va dir res a la família sobre la seva pertinença a la UIL, però va ser el president del grup de Santiago. Segons la mateixa policia, ells eren els qui ocuparien els llocs de poder quan caigués el règim militar. I crec que Ramón, per prestigi social, per capacitat, podria haver estat, en aquest cas, president d’un govern republicà provisional mentre no hi hagués noves eleccions. Ramón era un home d’ordre, només que en aquell moment l’ordre era subvertit. Per això, quan parlem de l’atemptat contra Franco –l’operació Termòpiles– que suposadament estava planejat i que no va arribar a bon port, hem d’entendre que l’objectiu era restablir l’ordre, combatre el caos. No eren “terroristes”, encara que fos un acte violent.

—Esmentàveu abans l’ajuda dels Baltar a les famílies de Rosalía o Castelao. També eren, com a metges, “benefactors” dels pobres. I Ramón va operar guerrillers clandestinament.
—Donaven suport als seus “iguals”, segons l’estructura social de l’època. Però no només això. Ramón va ajudar molta gent. A Rianxo deien que per a tenir un lloc a l’hospital calia ser de Rianxo. Era una qüestió de proximitat social i també geogràfica. I ideològica. Alguna cosa normal en aquell moment.

—Parleu de molts personatges gallecs coneguts, com García-Sabell. I en alguns casos doneu una visió d’ells poc coneguda.
—Crec que per a García-Sabell l’amistat de Ramón va ser molt important. Però el camí que va escollir Ramón el va dur a situacions extremes que García-Sabell no volia seguir. Després també passa que tinc els meus límits com a autor. Si els fills de Ramón no haguessin viscut, no hauria tingut accés a molta informació, però també podria explicar coses que no explico. Sobre Ramón hi havia una visió diferent de dos nens i de dos adults. Els que l’havien conegut quan eren petits deien que era amable i afectuós. Els adults, que era sec, seriós i emanava autoritat. Una mena d’autoritat que avui dia no es reconeixeria. Un tipus antropològic que avui no existeix.

—Ramón havia de ser cirurgià de guerra. Quan torna, se li proposa de continuar treballant com a metge militar, però prefereix tornar a Galícia. I és, a la pràctica, expulsat de la universitat. No deixa de ser qui era, malgrat les pressions.
—Crec que el seu pas per l’exèrcit el va transformar. Va créixer com un home molt compacte que seria capaç de sobreviure a situacions tremendes. Com algú em va dir: “Ramón Baltar va fer allò que volia.” De la universitat el van expulsar dues vegades. La primera, de manera directa i la segona, fent-li la vida impossible. Tenia el seu cercle de suports i influències. Part de la família i els amics estaven ben situats a les estructures del règim i l’ajudaven. Fins i tot va arribar a ser condecorat, tot i ser roig. I va tenir dues lluites dialèctiques amb Franco. Una pels plans per a l’Hospital Reial, que contradeien el pla de Franco de convertir-lo en hotel. Va moure influències perquè l’hospital continués essent el que era. Va arribar un moment en què va haver de decidir entre el sanatori familiar i la universitat. El sanatori no el va poder deixar perquè era el llegat familiar. De la universitat, a la pràctica, el van expulsar. Va ser un cirurgià molt reeixit, però es va veure privat del prestigi social que atorga la universitat. Mai no va ser professor i no va poder formar la seva escola de cirurgians ni dedicar-se a investigacions mèdiques. El seu germà Antonio era un exiliat republicà, però Ramón es va quedar aquí lluitant i protegint i ajudant molta gent. La figura del republicà exiliat és socialment fàcil de reconèixer, però els qui es van quedar aquí s’ho van passar molt malament.

—Els qui eren del costat dels aliats, dieu a la novel·la, eren la guerrilla antifranquista i les organitzacions polítiques clandestines, no pas els franquistes.
—El llibre connecta, com he dit abans, la història gallega amb l’europea. M’agradaria que portés un mapa i un índex onomàstic, però tampoc no voldria que semblés un assaig, perquè és una novel·la. També parlo de molts personatges poc coneguts, com són Negrín, Casares Quiroga, Líster. És història europea i americana i, alhora, una història molt local.

—El llibre es publicarà en català?
—Sí, la traducció l’ha feta Eduard Velasco. També sortirà en castellà.