Susanna Barreda: ‘El Jordi està convençut del que ha fet i diu que s’arribarà a bon port’

Ens cita a casa seva. Fa tan sols vint-i-quatre hores que ha pogut visitar amb els fills el seu marit a la presó de Soto del Real, a Madrid. L’absència de Jordi Sànchez es fa més difícil a mesura que van passant els dies. L’arbitrarietat de l’empresonament preventiu per un delicte que no ha comès deixa l’esperança a la intempèrie. Els fills, amb unes edats que ja ho entenen tot, fan preguntes, s’enfaden i fan petits passos endavant inesperats. Susanna Barreda espera que algun moviment produeixi el canvi que torni Jordi Sànchez a casa. Agraeix les mostres d’escalf i de suport de la gent –sovint espontànies i sorprenents– i explica que ell li dóna força des de dins la presó. El president de l’ANC li ha demanat si creu que s’ha de presentar a les eleccions. I ella i els fills li han dit que faci allò que cregui que ha de fer. Té tot el seu suport.

—Ha passat un mes, ja. Continua igual de fort que els primers dies, en Jordi?
—Sí. El vam anar a veure dimarts. Vam fer el primer vis-a-vis en família. En vam parlar. Ell se sent molt fort. Molt optimista. Jo ahir estava una mica deprimida i ell, en canvi, estava molt optimista i amb les idees molt clares. Perquè està molt convençut del que ha fet. Diu que s’arribarà a bon port.

—A vegades són els de dins que animen els de fora, tot i que sembla que hauria de ser al revés…
—Nosaltres hem tingut dies de tot. I jo ahir estava molt fluixeta i ell, molt fort. Però ell és optimista de mena i sempre ha tingut les idees molt clares. Sempre ha tingut aquesta actitud. La premsa ha publicat coses que no eren veritat sobre el seu estat dins la presó.

—S’havia fet córrer que havia tingut problemes amb alguns altres presos…
—Res de res. Són coses que diuen per desmoralitzar. Per fer pressió psicològica. Per exemple, un d’aquests que deien que va demanar el trasllat de cel·la perquè en Jordi li ‘fotia la tabarra’, hi tenia certa bona relació. I quan se’n va anar, li va regalar la seva ràdio. Li va dir que es quedés la seva ràdio perquè sabia que estava tip de la televisió on tan sols pot veure els canals espanyols.

—Com van viure els fills la primera trobada amb el seu pare a la presó?
—Suposo que ara estan millor que abans d’haver-hi anat. S’havien fet la seva imatge de com podia ser la presó i com devia estar el seu pare. No sabien com el trobarien. L’entrada a la presó és molt dura quan has de tenir contacte amb l’intern. Et fan més escorcolls. A mi em va tocar passar per l’escorcoll… Et passen gossos pel costat perquè no entris res amagat. Però s’hi estan força estona. Molta estona amb els gossos olorant els nens, a mi… Molta estona sota observació, passant per la Guàrdia Civil… Als nens els va impressionar tot aquest control. Però la relació a dins, en una habitació, podent parlar amb ell, abraçar-lo… Va ser agradable. I en van sortir contents.

—N’havíeu parlat, de la possibilitat que l’empresonessin. Però sempre amb la idea que era una opció remota?
—El cap de setmana abans havíem fet com un comiat. Vam marxar al poble. Ell em va passar uns telèfons que havia de tenir. I en va parlar amb els nens. Però, en el fons, no pensava que entrés a la presó. Jo pensava que li demanarien fiança, però que no ingressaria a la presó.

—Penseu que és un càstig o una mena de venjança pel referèndum i per les manifestacions fetes?
—Jo crec que sí. Hi ha una voluntat de venjança molt clara. Per allò que ell i en Cuixart representen com a presidents de l’ANC i Òmnium. I com a mobilitzadors de la societat. És això que l’estat espanyol no acaba d’entendre: és la gent qui es mou i vol la llibertat. Pensen que és una invenció d’uns polítics i que, una vegada hagin liquidat aquests líders, la cosa s’acabarà. Es pensen que la gent deixarà d’existir? Ja ho deuen començar a veure, que la cosa no va així.

—Molta gent viu aquesta situació amb un sentiment d’impotència de  no poder fer coses concretes per aconseguir la seva llibertat.
—Tant els dos Jordis com els consellers han despertat un sentiment molt profund en la gent. La gent sap que han saltat una línia vermella i han vulnerat els drets humans. Hi ha un sentiment d’injustícia molt estès entre la població. Hi ha molta gent afectada personalment per aquesta situació. M’aturen pel carrer i em diuen que cada dia pensen en ell. Em diuen que han plorat molt per ells. La gent té necessitat de fer coses perquè s’acabi aquesta situació tan aviat com sigui possible. No sé si es fan prou coses. Però nosaltres hem rebut tot l’escalf de particulars i de manera col·lectiva.

—Us heu fet la idea que la cosa pot ser llarga i que, si s’escurça, serà una bona notícia?
—És la primera reflexió que ens va fer en Jordi Pina, l’advocat d’en Jordi. Va venir a casa el segon dia d’estar empresonat i va parlar sobretot amb els nens. Els va dir que en Jordi Sànchez no havia fet res mal fet. Que havien d’anar amb el cap ben alt. I que havien de pensar que això era una cosa que seria llarga. Que no es resoldria en un dia o dos. I és clar, pensem que pot durar, però el dia a dia es fa molt difícil i pesat. Fa un mes que és a la presó i la seva absència es nota.

—Necessiteu aïllar-vos de les informacions que corren… dels mitjans, de les xarxes?
—Totes les especulacions ho fan tot més dur. He decidit de no mirar la televisió. Tan sols miro el ‘Telenotícies’ algun dia. I les xarxes les segueixo amb distància. Miro el Twitter, però no entro a llegir discussions. La gent diu moltes bestieses i això ens posa molt nerviosos. Mirem d’aïllar-nos i d’estar informats a través dels advocats. Perquè l’angoixa és cada vegada més gran.

—Quina activitat fa dins de la presó?
—Es lleva relativament d’hora. Va a esmorzar i després camina una hora i mitja cada dia al pati. Jo li preguntava: per on camines? Pel pati, em deia, fent voltes. Algunes vegades camina amb uns altres interns mentre parlen. I algunes altres vegades té la necessitat de caminar sol i més de pressa. Té un dia a la setmana per a anar al gimnàs una hora. I fa alguna activitat de lectura. Escriu molt i llegeix la correspondència. Cada dia li arriben moltes cartes. Dilluns va rebre cent cartes amb remitent. Quan hi ha remitent, tenen l’obligació de donar-li les cartes. El funcionari se li va queixar perquè es passava tot el matí obrint les seves cartes.

—Les obren i les llegeixen?
—No. Les obren per comprovar que només hi hagi papers escrits. Però les han d’obrir davant seu.

—Potser en sortirà un llibre, de tot això que escriu.
—Ell ja feia temps que deia que volia escriure. I ara que fa aquesta aturada obligada després d’un ritme de vida d’anar a mil per hora… Ha passat de mil a zero d’avui per demà. L’altre dia em deia que escrivia moltes coses. Em va dir que pensava que en sortiria un llibre… Em preguntava si creia que podia interessar. Mare meva! Tu què et penses?

—Rep informació d’allò que passa aquí?
—Té la ràdio que li va regalar aquest intern. A la televisió només poden veure canals espanyols. I diu que està tip de veure com parlen del cas català. Poden tenir la premsa que els portem en les visites. Quan hi vaig, li porto la premsa que he recollit de tota la setmana. I per telèfon li expliquem coses en la trucada de cinc minuts que pot fer. I això no és cada dia. Té les trucades limitades i no sempre pot trucar a casa. L’advocat el va informant també.

—En Cuixart no anirà a les eleccions. Ell en té ganes?
—Va ser una de les coses de què vam parlar dimarts passat. Ens preguntava com a família què en pensàvem. Li vam dir que pitjor de com estem no hi estarem. I que decidís ell què creia que havia de fer.

—No us preocupa que el pugui perjudicar judicialment?
—No és clar si el pot beneficiar o perjudicar, anar a les eleccions. L’advocat tampoc no veu clar si pot passar l’una cosa o l’altra.

—Què us ha sorprès de les mostres de suport rebudes?
—Hem rebut molts whatsapps. Molta gent ens ha fet arribar el seu suport. I això s’agraeix. Pel carrer, m’he trobat que algú m’ha reconegut i m’ha abraçat. És això que us deia, que la gent ho viu d’una manera molt emocional. I és lògic. Abans d’anar a la presó, a en Jordi l’aturaven molt pel carrer per mostrar-li el suport i animar-lo a tirar endavant. Ara les mostres de suport són més personals. Més sentides. La gent viu això que ha passat com una injustícia i està dolguda. Cadascú reacciona a la seva manera. Aquesta senyora que em va abraçar em va demanar excuses perquè no em coneixia de res, però volia abraçar-me perquè en tenia necessitat. La gent que ha anat a les manifestacions sap com han estat. Veuen que els acusen d’una cosa que no té cap ni peus. Tothom sap que el dia 20 de setembre davant d’Economia els dos Jordis van fer tot el contrari d’allò que els imputen en l’acusació del fiscal i la decisió de la jutgessa. I la gent se sent partícip d’allò que es va fer. I pensen que és molt injust que estiguin tancats per allò que vam viure tots.

—Us vau conèixer a la Crida. Ara teniu cap implicació política?
—No. Tot aquest temps que ell ha estat al capdavant de l’ANC ha estat molt trepidant. La presidència de l’Assemblea és molt absorbent. Els caps de setmana… els vespres… sempre hi havia activitats, reunions i viatges per tot el país. Cada dia anava amunt i avall. Aleshores, o decidíem passar dels fills o algú s’hi havia de dedicar i ser a casa. Si ell portava aquest ritme de vida, jo feia la meva feina i m’ocupava més dels fills.

—Uns fills que es deuen sentir orgullosos del seu pare.
—Sí. Orgullosos… I la petita va dient que el pare estava millor quan feia l’altra feina. Se sent orgullosa, però també està enfadada. No ha pogut treure encara aquest enuig que té. És molt tímida. Molt i molt tímida. I el dia de la manifestació va decidir que volia llegir el text ella. Va ser ella qui ho va demanar. Me la vaig mirar i li vaig demanar si realment ho volia fer. Va dir que sí, que ho volia fer pel seu pare. Va sortir en aquell escenari davant de tota aquella multitud i va llegir el text. Va ser una manifestació dura baixant tot el carrer de la Marina mentre la gent ens anava dient coses. Després d’allò, pujar a dalt i parlar davant de tothom era molt impressionant. I ella, des de la seva timidesa, ho va fer.

—D’aquestes situacions, en surten coses positives també…
—Espero que sí. Com a família, ens fa ser més forts. Hi ha coses que abans ens preocupaven molt i ara les hem relativitzades. Els fills han fet un canvi personalment aquest mes. Han crescut i han madurat. Han passat moments molt dolents, però han crescut com a persones.

[Podeu llegir també l’entrevista amb la companya de Jordi Cuixart. Txell Bonet: ‘Els altres presos li diuen que té molta sort de no haver de tenir remordiments’]