La biòloga Susana Abella és portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i membre d’Aigua és Vida, l’associació sorgida de la Cimera Social de l’Aigua, que agrupa una trentena d’organitzacions socials i ecologistes per fer front a la sequera. La idea era clara: les mesures del govern són insuficients per a evitar la crisi actual i per encarar un futur d’escassetat. Per això van engegar la campanya “D’on no n’hi ha, no en raja”. Ara, arran de les negociacions per a formar govern, la qüestió de l’aigua torna a ser sobre la taula. Les entitats ambientals han acordat un decàleg amb unes línies vermelles que exigeixen al futur govern. Abella diu que el conflicte de l’aigua és molt vinculat amb la visió centralista del país i els models de desenvolupament.

—Aquestes setmanes hem vist negociacions dels diferents partits per a formar nou govern. Quin lloc ocupa el debat sobre la qüestió de l’aigua?
—El debat de l’aigua hauria de ser un tema important, i més després d’un context com el que hem passat, d’una sequera greu. Sembla que ja ho tenim superat, però l’escassetat d’aigua és un problema permanent. Només tenim a un 35% de capacitat els embassaments. Això vol dir que si tenim problemes de manca de pluja en els pròxims mesos, és fàcil que a la primavera ens tornem a trobar igual. L’aigua és imprescindible per a la vida. Creiem que ha de ser un tema clau en les negociacions. No ens podem permetre de tornar a repetir la incertesa que vam viure el 2008. Tot i que continuem tenint un escenari d’incertesa, perquè no es prenen les mesures necessàries.

—Aquests darrers vint anys, els partits han estat volàtils en el posicionament vers la gestió de l’aigua. En qui confieu i en qui no?
—L’experiència ens indica que hem de ser molt cauts. Sempre dic que n’hi ha de dolents i n’hi ha de pitjors. Hi ha partits com el PP o Vox que són obertament transvasistes. L’aigua, com més barata, millor, pensen, perquè el medi ambient els importa bastant poc i el delta de l’Ebre encara menys. Uns altres partits han anat canviant. Per exemple, si parlem de Junts, l’actitud que tenien l’any 2000, quan es va fer el pla hidrològic nacional, no és la mateixa d’ara. Esquerra, que ara ha tingut opcions de govern, hem vist que han optat per aplicar mesures encarades a millorar l’entorn metropolità, però amb mesures autosuficients. Això, des del punt de vista de les terres de l’Ebre, és d’agrair. Per nosaltres el gran dubte és el PSC. Al programa polític semblava que no optaven per la interconnexió de xarxes, però, és clar, els principals representants polítics que hi ha a l’àrea metropolitana són gent de partit. Per exemple, el senyor Antonio Balmón, ha apostat públicament per aquesta mesura. I podem arribar a pensar que faran pressió perquè la interconnexió sigui damunt la taula, tot i que Illa va dir que hi estava en contra.

—Hi ha pressió de sectors professionals, com ara el Col·legi d’Enginyers?
—Sí. Nosaltres vam engegar la campanya contra la interconnexió de xarxes des del primer moment en què se’n va fer ressò el Col·legi d’Enginyers. És un òrgan que té una influència molt gran a l’àrea metropolitana. Són enginyers que treballen en aquest entorn i, per l’experiència del 2008, sabem que són els primers que proposen la solució i després, a poc a poc, van fent pressió entre la població. Nosaltres des del primer moment, malgrat que no era una proposta de govern i que no era necessari sortir al carrer en manifestació, sí que vam fer campanya contra aquesta infrastructura. Perquè creiem que els transvasaments no són bons per als territoris d’on surt l’aigua i el transvasament de l’Ebre no és bo per al tram final de l’Ebre i el delta de l’Ebre.

—Heu redactat un decàleg en què es demanen un seguit de requisits al nou govern.
—El decàleg que hem fet a Aigua és Vida tots els col·lectius que treballem en temes d’aigua és un pas més en la nova cultura de l’aigua. Mesures d’estalvi, mesures de control de la demanda, mesures de com repensar els models de consum tant a l’agricultura com a la indústria i, especialment, en el sector del turisme, que cada vegada és més gran. Mesures associades a millorar la qualitat dels aqüífers. A Catalunya tenim molts aqüífers, com ara el del Besòs, que han estat molt degradats per l’acció econòmica de l’entorn.

—Què vol dir un aqüífer degradat?
—Un aqüífer degradat vol dir que no es pot fer servir per a ús humà, i moltes vegades, tampoc per a ús agrícola. També cal denunciar la gran contaminació de purins a la zona de Vic, Banyoles i les planes de Lleida. Pensem que la interconnexió de xarxes hauria de ser una línia vermella en la formació del nou govern.

—Sabem molt poca cosa sobre un recurs tan important com l’aigua?
—Això és el més sorprenent. Un aspecte molt important és la governança. No existeix una governança clara en la gestió de l’aigua en què la ciutadania pugui participar. Hi poden participar les comunitats de regants i les comunitats d’usuaris, però la ciutadania, que té dret a l’ús de l’aigua, però no hi té interessos econòmics, hi hauria de participar. Hauríem de poder opinar sobre la gestió de l’aigua d’un riu o un llac i no som representats enlloc. O, si hi som, és d’una manera molt simbòlica. Aquest decàleg no són mesures noves, són les mateixes de fa vint-i-cinc anys, quan vam començar a lluitar contra el pla hidrològic nacional.

—L’Aigua es Vida uneix les lluites territorials i us converteix en un interlocutor més fort.
—Les noves tecnologies faciliten que hi hagi una xarxa cada vegada més potent perquè estem tots connectats. L’any 2000, un dels passos importants va ser la unió de molts col·lectius relacionats amb els temes ambientals. Des de llavors, hi ha un treball comú, però cadascú manté la independència i el treball local. Que tinguem un paraigua comú no vol dir que hi hagi un pensament únic. Nosaltres també tenim molta relació amb els col·lectius de la conca de l’Ebre que són riu amunt, a Lleida, Saragossa o Navarra. Associar-nos ens permet de veure els problemes des de molts punts de vista i no sentir-nos sols.

—Com a interlocutors dels governs de torn sou més forts.
—Sí, evidentment. I més en grups com el nostre, que som a 150 o 200 quilòmetres de Barcelona. També passa això mateix als col·lectius de Lleida o del Pirineu. Físicament, vivim lluny del lloc on s’ubiquen les administracions.

—Aigua és Vida va denunciar les subvencions que rebien els operadors privats per part de la Generalitat.
—La gestió de l’aigua de boca a Catalunya és diversa, pot ser gestió municipal o bé gestió privada. Durant molts anys no s’han fet les inversions que calia i que els ciutadans paguem en el nostre rebut de l’aigua. En alguns casos, no s’ha fet perquè no ho han exigit a les empreses i en uns altres casos perquè els mateixos ajuntaments han posat uns preus d’aigua molt baixos que no permetien que de les tarifes es poguessin fer aquestes inversions. Ara han demanat que la Generalitat, que no té competències en aigua potable, se’n faci càrrec.

—I què ha passat?
—S’ha vist que bona part de la despesa se l’han quedada les empreses privades. La pena és que ningú controla si les empreses privades o els ajuntaments fan les inversions que haurien de fer. Els ajuntaments també han estat molt covards a l’hora de posar preu a l’aigua. Hi ha molta disparitat de preus. El que val un metre cúbic a un lloc o a un altre no té res a veure.

—Sobre les conques internes dieu que no podem ser triomfalistes?
—A Catalunya les reserves que tenen els embassaments són de 700 hectòmetres cúbics, que pràcticament és l’aigua que necessitem per al consum de tot un any. Amb les reserves actuals podem resoldre el problema de l’aigua potable per als municipis de les conques internes, però no pensem en els problemes associats a l’agricultura, que quan van començar la reducció van ser els primers perjudicats. La campanya de la sequera només ha pensat en la sequera urbana, de l’entorn metropolità. Ara, a un nivell del 35%, tenim resolta potser climatològicament la sequera, però l’agricultura continuarà patint.

—I què s’ha de fer?
—S’han de revisar els protocols de les mesures. M’imagino que, en els pròxims plans de sequera, això serà un aprenentatge que s’haurà de posar damunt de la taula i que nosaltres, com a col·lectius socials, també farem. Ara mateix tenim una sensació de falsa alegria. Estem abocats d’aquí a pocs mesos a tenir una situació com la que ja hem viscut.

—La gestió de l’aigua continua essent molt centralitzada? És vinculada a la idea de país que té cada partit polític?
—I al pes polític que tenen a cada espai del territori. Hi ha molts pobles que no tenen aigua a l’estiu o que en tenen de qualitat molt baixa. Això surt poc als mitjans, m’imagino que és perquè afecta molta menys gent. Però quan es parla de gestió de l’aigua, hauríem de tenir una visió molt més àmplia i descentralitzada. Aquest centralisme fa que totes les inversions i tot el desenvolupament econòmic se centri al mateix lloc. Nosaltres creiem que l’aigua és un element de reequilibri territorial. I molts dels problemes que tenim com a societat és que tenim uns models de desenvolupament molt centralitzats en determinats llocs, que són precisament on no hi ha els recursos naturals. I ara el problema ha estat l’aigua, però demà pot ser-ho no saber què fer amb la brossa de Barcelona.

—Hi ha un problema de visió de país?
—Els nostres polítics haurien d’obrir la mirada. Potenciar aquest reequilibri territorial que permetria no haver de fer tants transvasaments humans. Des del Pirineu, des de les comarques de Lleida, des de les terres de l’Ebre. Tot fagocitat pel centralisme que hi ha a la gran ciutat. A Espanya, en diuen l’Espanya buidada, i nosaltres també tenim una part de Catalunya que cada vegada és més buida. El territori, sobretot a Lleida, cada vegada és més en mans de corporacions que no tenen ànima, una agricultura industrialitzada en el pitjor sentit de la paraula, amb una mà d’obra barata i gent poc arrelada al territori. Sigui el govern que sigui, ha de tenir clara aquesta visió del territori. Perquè ara és la sequera, però més endavant serà una altra cosa. Els periodistes hauríeu de dir que quan hi ha una crisi mediambiental és fruit de la crisi de model. No es pot tractar la sequera en un calaix separat i un altre conflicte en un altre, tot té una arrel comuna, i res funciona de manera aïllada.