Suret: “Assumisc les conseqüències de cantar en el meu idioma i ser menys famós”

Dani Bosch (1994, Carlet, Ribera Alta) és una de les veus pioneres del rap en català al País Valencià. Amb el nom artístic Suret, ja fa set anys que encavalca rimes sobre ritmes de rap clàssic. D’aleshores ençà, ha publicat més d’una cinquantena de cançons a YouTube, que acumulen en total més de quaranta mil reproduccions. La llengua i la comarca són l’ADN de la seua música: “Assumisc les conseqüències de cantar en el meu idioma i ser menys famós, però almenys aporte el meu gra d’arena.”

Parlem per telèfon amb Suret, que és de vacances. És sociòleg de formació i ha treballat d’educador social aquests darrers tres anys. Ara ha deixat la feina i troba a faltar als xavals del centre d’acollida. Tot i això, està content d’haver-los rendit homenatge en la seua última cançó, “Khoti“, publicada ara fa dues setmanes.

—D’on surt el vostre nom artístic?
—És un sobrenom familiar, la meua família és la família dels Surets. El meu avi, per part de mare, era el Suret I. Ell jugava a pilota valenciana i li van posar aquest sobrenom. Va ser campió d’Espanya unes quantes vegades i un jugador destacat de l’època d’abans del Genovés. 

—El vostre canal de YouTube es diu Rap Brut de la Ribera. Per què?
—Sempre he volgut cantar rap del de tota la vida, clàssic i pur, en el nostre idioma i realçant el valor de la nostra comarca. D’ací ix el nom i així va quedar. La música en valencià no té rap, no és com a Catalunya que hi ha tots els estils musicals i la gent consumeix tota mena de música en el seu idioma, siga pop, rap o reggaeton. Aquí hi ha una altra visió. La gent que consumeix música al País Valencià escolta Zoo i Obrint Pas. No es consumeix rap. 

“La música en valencià no té rap”

—Quina va ser la primera vegada que vau sentir rap en català?
—El primer rap en català que em va al·lucinar va ser el del grup At Versaris, de Pau Llonch i Rodrigo Rodri. Em va semblar molt bo. També vaig sentir Zoo quan era raper. En sentir un parell de cançons de rap en català, vaig dir-me: “Jo pense en aquest idioma, vull fer rap en aquest idioma.”

—Creieu que hi ha una visió estereotipada del rap i de la cultura urbana?
—I tant. És cert que les noves generacions tenen menys prejudicis, però continua existint. A voltes, la gent gran veu un noi amb gorra, fent rap i el mira malament.

—A les vostres cançons feu referència a la pobresa i al barri. Com us han marcat aquestes vivències?
—Sempre li ho dic als meus pares. Ho dic en una cançó: “Pare, em quede amb el teu cor, abans que l’or que venia.” Qui sofreix de xicotet i té una situació difícil, ho valora més tot i és més sensat, tot i que jo mai no he estat en la pobresa extrema i sempre he tingut un plat a taula.

—Això us ha afectat a l’hora de fer les vostres cançons? És a dir, entenc que és més difícil de ser músic si no es tenen darrere grans inversions i discogràfiques.
—He tingut la sort de tenir molts amics que s’hi dediquen. Dos amics que són productors, col·legues que tenen micròfon a casa, l’Enric Arcos, que m’ha fet tots els vídeos. M’ho deixen a un preu assequible. Si no, no podria haver-ho fet sol. 

—També deu ser un motiu d’orgull.
—De fet, preferisc que siga així. M’ha sorgit alguna oportunitat de fer un salt professional, però per a mi és molt més gratificant de fer-ho amb els amics. Això no ho faig per ser famós. Vull fer la meua merda, traure-la i si pot ser amb els meus, millor.

“Vull fer la meua merda, traure-la i si pot ser amb els meus, millor”

—Quin és el vostre objectiu amb el rap?
—Al País Valencià hi ha moltíssima gent que parla valencià i a qui li agrada el rap, i no l’escolta en el seu idioma perquè no n’hi ha. El meu objectiu és que un xaval d’un poble perdut d’Alacant, de Castelló, de Girona o d’Andorra, que vulga escoltar rap en català, sàpiga que existim i li puguem donar l’oportunitat d’escoltar aquesta música que ací no n’hi ha, i a Catalunya sí.

—Creieu que es pot viure de la música?
—És molt difícil. No tenim discogràfiques, no tenim mitjans, no tenim gent que ens faça costat. El món de la música en valencià està monopolitzat. El gestionen quatre productores. Són les que organitzen els concerts des d’Alacant fins a Figueres i si no hi ets dins, és complicat. Encara tenim la sort que tenim les xarxes socials, i mira, ara he fet un tema mesclant àrab i valencià que ha tingut ressò.

“El món de la música en valencià està monopolitzat. El gestionen quatre productores”

—Heu pensat d’explorar uns altres estils musicals?
—No tinc cap mena de prejudici amb cap estil musical. Si tu fas un trap bo, jo me l’escolte. Si fas un blues bo, me l’escolte. La cançó que vaig fer abans de “Khoti” es diu “Som bons” i té ritme dancehall. Hem fet algun intent de trap. I tinc preparat per a l’any que ve un reggaeton en valencià. Però no serà la norma general, a mi m’agrade soltar barres en una base de rap dels noranta.

—Creieu que és important que es faça música en català –en totes les seues variants dialectals– de tots els estils? Rap en català, reggaeton en català, blues en català…
—És la clau! Hem de donar bola a tota mena de música. La música en català no és d’un sol estil. Hi ha rap, rock, trap, fins i tot pop. Amb això enriquim el moviment. A Catalunya van per davant del País Valencià. Es nota que allà fa quaranta anys que cuiden la llengua. Ací et miren malament per parlar en valencià. Si cantes o parles en valencià, et diuen que ets un catalufo. 

“La música en català no és d’un sol estil”

—Per què vau decidir de cantar en català?
—Pense i estime en aquest idioma. Quan parle en castellà, traduïsc. El català és el meu idioma. Podria fer temes en castellà i tenir més repercussió. Però si tots férem això, si ara estem malament, estaríem encara pitjor. Assumisc les conseqüències de cantar en el meu idioma i ser menys famós, de tenir menys repercussió, però almenys aporte el meu gra d’arena. Si consciencie a deu persones, doncs això que m’emporte.

—El rap és un gènere nascut per a transformar. Esteu a favor o en contra de prendre partit en la societat?
—Un dels motius principals pels quals faig rap és per canviar el món, fer que un xaval escolte una cançó meua i li faça sentir, li aporte una perspectiva nova.

—Què opineu de la repressió que han viscut companys de professió com ara Pablo Hasel i Valtònyc?
—Fa por. Jo no expresse el cent per cent de les coses que sent. I en part, admire a aquestes persones per haver-se atrevit a fer-ho. Com pot ser que un paio que fa rap se’n vaja a la presó? Compartisques o no els seus ideals, això no cap en el cap de ningú.

—Aquesta setmana vau publicar la cançó “Khoti”, que ha tingut una rebuda destacada a les xarxes. Al videoclip sortiu cantant amb els nois del centre en què treballeu. Quina és la història que hi ha al darrere?
—El tema va sortir fa un any i mig, quan vaig començar a aprendre àrab amb els xavals amb qui he fet d’educador social al centre d’acollida. La germanor que he arribat a tenir amb eixos xavals no l’he tinguda amb ningú. Arriben a un país nou, no tenen ningú, van amb les xancletes trencades, les fundacions se’n lucren, els fa molta il·lusió que algú els estime de veritat i aprenga el seu idioma. He après molt d’ells. Al final, són persones, i n’hi ha de bones i de roïnes, com a tot arreu. El videoclip és per a ells, perquè ens quede com a record per a tota la vida. Que jo tinga seixanta-cinc anys i el puga mirar.

—Creieu que sovint tendim a jutjar realitats alienes sense posar-nos a la pell de les altres persones?
—He vist vídeos dels xavals arribant amb pasteres, gravats amb els seus mòbils. M’han explicat històries de com han vist morir els amics a la frontera. I a mi mateix a vegades se m’oblidava tot això, d’on venien. És molt difícil d’empatitzar del tot, des del punt de vista dels europeus.

—Us han ensenyat àrab. N’heu après molt?
—N’he aprés força, dins el que cap. L’accent encara el tinc una mica regular. Les primeres paraules que vaig aprendre són insults… Passava moltes hores amb ells i em van fer una nota al mòbil amb les declinacions i el vocabulari. Hi ha vegades que encara he de tornar a consultar la nota, però n’he après força. De fet, m’he fet fins i tot un tatuatge en àrab.

—Què hi teniu posat?
—M’he tatuat una frase del raper marroquí Muslim, que la gasten molt els xavals i vindria a dir: “Si vens ací, vine a fer alguna cosa bona, i si no, no vingues.”

—El País Valencià té història àrab.
—Sí. El poble de mon pare es diu Alginet. Ací la majoria de pobles comencen per “al” o “ben”. Les séquies que tenim, el sistema de regadiu dels camps, és herència àrab.

—Abans d’acabar, ens podríeu dir quins projectes us esperen al futur més immediat?
—A final de setembre vull fer una maqueta de sis cançons de rap brut, l’essència de sempre. De la meua vida, no ho sé. Acabe de deixar la faena i gaudisc l’estiu, que fa vuit anys que no ho podia fer. El setembre ja veuré què faig.