05.06.2019 - 21:50
Que Colau continuï essent batllessa de Barcelona amb el suport, encara que sigui de franc, de Manuel Valls, és com dir que s’ha trobat petroli a Mart i que amb això resoldrem l’emergència climàtica (#WorldEnvironmentDay). Però ja hem après de sobres que tot és possible i que el llenguatge es fa mal·leable i se sofistica a la mateixa velocitat amb què alguns volen que enterrem la memòria. Colau mateixa havia dit en plena campanya que no acceptaria cap acord de govern ni de nomenament en què Valls estigués implicat. Valls, aquell que diu que a Barcelona hi manquen gratacels, que cal acollir més turistes, que es va manifestar amb la patuleia de Vox, PP i Ciutadans, que ha de sortir escortat del barri del Raval (un barri, per cert, per si no ho sap, on a banda de traficants de droga i de delinqüents també viuen persones) i que en l’acte de final de campanya va venir a dir que els sobiranistes eren un grup de supremacistes, una expressió que, d’altra banda, darrerament ha fet forat.
De fet, parlant de supremacistes, justament dilluns que ve hi havia prevista, segons que havia anunciat el govern espanyol, l’exhumació del dictador Francisco Franco per a treure’n els ossos del Valle de los Caídos. Tanmateix, això no passarà: el Tribunal Suprem ho ha aturat, acceptant les peticions de la família Franco i, atenció, atribuint a Franco el càrrec de cap d’estat des de l’1 d’octubre de 1936. Ep, octubre del 36, sí, època en què Franco no era cap de res més que d’un alçament militar i d’una guerra sagnant contra la democràcia republicana. És a dir, el Tribunal Suprem dóna validesa i legitimitat al cop d’estat feixista del 18 de juliol de 1936? Hum… Descuit? Desídia? Desig? En fi, aquest és el mateix Tribunal Suprem que en ple judici confon Mediaset amb Mediapro, que no deixa dir ni piu sobre els vídeos del (nostre) Primer d’Octubre, que no deixa parlar testimonis ni advocats (però alhora agraeix les metàfores i la poesia dels policies espanyols) i que deu haver contractat un equip de filòlegs i lingüistes (o escriptors de ciència-ficció) per a enginyar nous significats de la paraula violència. Perquè resulta que, una vegada més, com tot, el codi penal és elàstic i es pot matxucar; i que la violència del segle XXI és, sobretot, Twitter.
Bon moment per a recordar que el gran demòcrata d’esquerres Pedro Sánchez demanava no fa tant (per si això de l’emmotllament del llenguatge no fóra suficient) de canviar el redactat del delicte de rebel·lió al codi penal perquè precisament no calgués que hi hagués hagut violència per poder acusar, jutjar i condemnar els presumptes rebels. De fet, qui sap, Sánchez potser es va adonar que, segons el redactat actual (el delicte de rebel·lió és un alçament violent i públic contra l’ordre establert), probablement qui hauria de ser jutjat són els piolins i els seus caps. Perquè, fredament, no són ells els únics que es van alçar violentament (i públicament) contra l’ordre establert?
Sorprenent, també, que la declaració d’independència, si és que realment va existir sense haver-se escrit enlloc, se la creguessin més els fiscals que no pas els nostres propis polítics. O que els encantin els informes de l’ONU quan parlen de presos polítics a Veneçuela i en canvi els insultin quan parlen de presos polítics a l’estat espanyol, fins i tot quan ambdós informes són fets pel mateix (sí, el mateix) grup de treball. I colpidor, alhora, com diu l’advocat de Vox, un altre poeta, que allò fou un cop d’estat peculiar, perpetrat per supremacistes. Un cop d’estat, diu, una mica especial i tan diferent de la resta que no se li poden aplicar de manera automàtica els requisits del delicte de rebel·lió; és a dir, que cal dilatar-los perquè hi encaixin.
El cas és que amb tant lubricant, tanta filigrana lingüística i tant Suprem(acisme), ens fan anar com cagalló per séquia. Aquí, allà i més enllà. Tanmateix, un humil avís: el llenguatge potser és dòcil, però la memòria i els fets, per sort, no. I si furgar amb les paraules és gratis i fàcil, resulta que sovint és prou pervers per a recordar-ho sempre més. Per tant, que ningú no s’equivoqui, i diguin què diguin, perquè aquí tots sabem qui és qui: els uns, els altres i els supremacistes. I no ens n’oblidem.
