‘Supremacisme’ literari

L’altre dia vaig sentir Xavier Bosch a la ràdio que deia, de passada i sense cap escarafall, que el seu últim llibre s’havia venut més en italià a Itàlia que en castellà a Espanya. Em consta que no és un cas excepcional, ans al contrari: molts escriptors catalans internacionals descriuen experiències semblants amb les traduccions de les seues obres. D’aquí vaig a parar a una entrevista amb Maria Barbal on manifestava que Pedra de tartera la hi van traduir a la llengua castellana després de l’èxit que va tenir nord enllà, i amb una faixa que deia ‘D’aquest llibre, se n’han venut 100.000 còpies a Alemanya’. M’imagino que una faixa que digués ‘200.000 còpies venudes a Catalunya’ no hauria tingut cap empenta comercial, i ves que no hagués estat fins i tot dissuasiva.

Arran d’això recupero una crònica antiga de Quim Monzó que explicava que, a la seua paradeta de la fira del llibre de Madrid, quan els fullejadors de llibres els sentien que parlaven català, ‘en el noranta per cent dels casos’ feien una ganyota de rebuig i se n’anaven. Aclaria que aquell públic no era pas ‘de míting de Fuerza Nueva’ (avui potser podria haver dit que no era de míting de Ciutadans, o de Vox), que eren visitants que, ‘en principi, se’ls hi suposa un cert nivell, un respecte o interès per la cultura’ i, anant al tema que ens ocupa –’el tema del tema’, ironitzaria el mestre–, transcric per al coneixement de tothom: ‘Aquella mateixa tarda, un llibrer va sentenciar una cosa que tots els editors espanyols que tradueixen narrativa catalana saben de sobres: “A Madrid, els llibres traduïts del català, més que indiferència desperten animadversió. Si fóssiu anglesos no passaria res. Però catalans…”‘ Parla el gremi, no jo. I parla de Madrid, que diuen que és més oberta que la resta d’Espanya. Doncs quina sort.

Sobre aquesta casuística ens hem referit a ‘escriptors catalans’, quan, de fet, havíem d’haver especificat ‘escriptors catalans que escriuen en català’, ves quina cosa. Un escriptor en català és aquell ésser que s’ha sentit demanar –de manera gens supremacista, ara que està de moda la paraulòncia– per què escriu en la seua llengua. El desconcert dels inquirits –’Si ens punxen, no sagnem com vosaltres?’– és el mateix que tindria un escriptor en llengua castellana donat el cas, improbable, que algú li demanés la mateixa cosa. Que la pregunta surti moltes vegades d’una curiositat innocent –en un club de lectura, en una entrevista, en una xerrada– no millora el diagnòstic, en tant que reflecteix la normalització d’aquest sentiment de supremacia que només sé explicar amb paraules d’un altre mestre, Josep Maria Espinàs: que els castellans –o espanyols, teclejo de memòria– no entenen que el català és per a un catalanoparlant com el castellà per a un castellanoparlant. Tan simple com això.

Quan escric ‘supremacisme’ literari em refereixo a aquesta discriminació: que a un escriptor en català li posin en qüestió allò que a l’escriptor en castellà li consideren inherent: la validesa de la pròpia llengua per a explicar el món (ço és, la validesa de les pròpies eines per a fer el seu ofici). És molt gros, això, entre gent llegida. Però el drama no s’acaba aquí. Molts cosmolectors justifiquen la discriminació tractant-nos els que la denunciem de paranoics, que la pregunteta dels collons –’per què escriviu en català, vós?’– és de caire merament comercial, perquè, és clar, si els autors escrivissin ‘directament’ en la ‘lengua común’ arribarien a més gent i vendrien més llibres. I aquí és on se’ls veu el llautó –el llautó que, traduït al castellà, seria ‘el plumero’, al·lusiu al propi del barret d’un mariscal de camp, no en va cada llengua, allò que dèiem, és una manera de veure el món. I qui es vol perdre el privilegi de poder conèixer, entendre, comprendre unes altres maneres de veure el món? Em temo que la resposta explicaria molt on som.

En fi, que el supremacisme banal no es diu banal perquè sí: noteu que el cosmolector del paràgraf d’abans, sense despentinar-se, darrere de l’excusa de l’interès ‘comercial’: u) considera que un narrador o un poeta en català pot desprendre’s de la llengua que li surt de l’ànima com qui es canvia d’americana (una llengua secundària per a una ànima de segona), i dos) troba que la manera lògica que un escriptor en català arribi a més públic és renunciant al català… abans que no donant feina a uns professionals que es diuen traductors i als editors que es dediquen justament a això: a fer que els llibres abastin un públic més ampli, i no tan sols l’espanyol. I arribats a aquest punt, uop!, ja podem tornar al començament: diuen Bosch, Barbal, Monzó…