24.07.2024 - 19:20
El Tribunal Suprem espanyol ha endurit, més encara, el to contra l’independentisme i els seus dirigents polítics, als quals ja tracta directament de “colpistes”. Fins ara havia evitat una terminologia així i havia estat circumscrita a les acusacions de la fiscalia i Vox, que al judici contra el procés demanaven una condemna per rebel·lió –finalment, el Suprem els va condemnar per sedició, que castiga l’impediment del compliment de la llei, però dista del de rebel·lió, que seria el que s’aplicaria en un cop d’estat o en el cas d’independència d’un territori. Però ara la interlocutòria per la qual el Suprem planteja una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei d’amnistia perquè diu que vulnera el dret d’igualtat entre ciutadans i el principi de seguretat jurídica tracta els independentistes de “colpistes”, i els contraposa als “demòcrates”, que serien els contraris al procés d’independència. L’escrit, que té de ponent el jutge Leopoldo Puente, però parla en nom de tota la sala penal del Suprem, que presideix Manuel Marchena, critica la llei d’amnistia a partir de l’exposició de motius de la llei, que la justifica per a “tornar la resolució del conflicte polític als canals de la discussió política”.
Però abans els membres de la sala penal avisen que demanen al Tribunal Constitucional espanyol si la llei és inconstitucional o no com una mera formalitat: “No tenim cap dubte de la inconstitucionalitat de la norma qüestionada. No presentem un dubte, en el sentit genuí del terme, que vulguem que es resolgui. Tenim la convicció absoluta que la norma qüestionada vulnera, almenys, els preceptes constitucionals que exposarem.” Tanmateix, reconeixen que el seu criteri “correcte o erroni”, no és decisiu, i que per això han de demanar al Constitucional que s’hi posicioni. Per reforçar el seu relat argumental, fan una cosa insòlita –de fet, reconeixen que ho és–: “Il·lustrar les nostres objeccions amb referència explícites al criteri d’alguns professors [de dret] que s’han pronunciat de manera pública sobre la qüestió.” Tots són juristes que consideren que la llei és inconstitucional perquè diuen que no n’han pogut trobar cap “de certa importància” que defensi que és constitucional o compatible amb el dret d’igualtat davant la llei.
La interlocutòria parla del procés d’independència com “el cop d’estat secessionista que es va emprendre a Catalunya”, i critica que la llei d’amnistia no assumeixi aquests termes. “Sigui com sigui, nosaltres ens referirem a conductes emmarcades en el cop d’estat secessionista que es va impulsar a Catalunya, sense fer servir l’expressió en un sentit estrictament polític, fos per a lloar-lo o blasmar-lo, sinó arrelats en el concepte de cop d’estat que proporcionen, ja d’antic, les ensenyances de Hans Kelsen: ‘El canvi de constitució sense seguir el procediment de reforma.’” A partir d’ací, els conceptes per a catalogar el procés d’independència i els seus impulsors són “cop d’estat” i “colpistes”.
La sala penal del Suprem diu que podria haver vist bé que la motivació de la llei d’amnistia, expressada al preàmbul, “en el context d’un cop d’estat fallit”, els legisladors volguessin amnistiar determinats delictes produïts en el marc d’aquell procés amb la idea d’aconseguir “la plataforma política i social necessària per a fomentar el diàleg, el respecte mutu i la convivència democràtica”. En canvi, diu que no s’entén que l’amnistia es justifiqui d’aquesta manera: “Per superar obstacles i millorar la convivència avançant cap a la plena normalització d’una societat plural que aborda els debats principals sobre el seu futur amb diàleg, negociació i acords democràtics. Així, es torna la resolució del conflicte polític als canals de la discussió política.”
“Si cal ‘tornar la resolució del conflicte polític als canals de la discussió política’ és només perquè els colpistes van tractar d’imposar als demòcrates, de Catalunya i de la resta d’Espanya, les seves pròpies idees i les seves conseqüències, ignorant l’ordenament constitucional i sense cap apel·lació al diàleg, la negociació i els acords democràtics. Per cap més motiu”, blasmen. Per això, consideren que “la condonació dels delictes” no contribuirà per si mateix a la normalització o a la convivència democràtica. A l’hora d’analitzar la idoneïtat de l’amnistia, el Suprem arriba a comentar l’actualitat política i critica que la llei fos resultat d’un pacte d’investidura –“imposició política”, en diu– de Pedro Sánchez amb els partits independentistes, perquè diu que el motiu de l’amnistia va ser aquest i no el que s’exposa al preàmbul de la norma.
Les pretensions literàries de Leopoldo Puente
A estones, el redactat de la interlocutòria s’allunya del llenguatge jurídic habitual i adopta un pretès to literari, com ara quan critica que la llei d’amnistia no serveix per a posar punt final al procés d’independència. Diu que no poden exigir que els independentistes renunciïn a les seves idees, tal com demostra que poden participar en les eleccions, “amb resultats bons, dolents i regulars”. “Tampoc no és indispensable, tot i que seria d’agrair, que demanin perdó a aquells que sempre han acceptat les regles democràtiques que ens vam donar entre tots, l’observança de les quals qualsevol convivència en llibertat pressuposa com a condició mateixa de tal possibilitat. N’hi ha prou que deixin de llançar llambordes. N’hi ha prou. Però també és necessari.”
Després diu que és feina dels diputats valorar si l’amnistia “als colpistes” pot ser oportuna. “Cadascun dels membres d’aquest tribunal, en tant que tots som sobretot ciutadans, en tenim la nostra opinió particular (segurament no unànime)”, diu, i afegeix que, en tot cas, correspondrà als ciutadans de decidir amb els seus vots si va ser una bona idea o “una aposta arriscada”. Diu que no volen entrar en valoracions polítiques perquè corresponen als ciutadans mitjançant les eleccions, però tot seguit hi entren: “No hi ha res d’això a la llei d’amnistia. Els colpistes amnistiats no és que mantinguin, com tenen dret de fer, la ideologia que els va dur aquí. No és que no demanin perdó als demòcrates catalans i als de la resta d’Espanya per haver intentat d’alterar amb la força dels fets l’ordre constitucional democràtic. És que afirmen, com ja és un eslògan, que ‘ho tornaran a fer’. Des de tribunes públiques, des del congrés dels diputats mateix, davant els membres del govern d’Espanya, davant els representants dels ciutadans i, en última instància, davant tota la comunitat, proclamen que simplement han guanyat i que, com repeteixen una vegada i una altra, ho tornaran a fer.”
El ponent de la interlocutòria diu que l’amnistia “ja no és que presenti un fonament polític discutible”, sinó que no és útil per al propòsit de normalització política que es detalla a l’exposició de motius. I, en aquesta línia, diu que la llei introdueix una discriminació en favor “dels colpistes” i en contra d’uns altres delinqüents que hagin actuat animats per propòsits diferents, “o fins i tot oposats”. “En quina mesura o com podria facilitar la convivència democràtica que els qui la van pertorbar greument siguin amnistiats, sense haver-los exigit cap compromís futur amb la constitució i la resta de l’ordenament jurídic, bo i sabent del cert que es disposen a persistir en la seva conducta colpista?”, es demana. I tot seguit, recuperant el to literari, afegeix: “Qui pugui tenir dubtes d’aquest propòsit, els dissiparà fàcilment obrint els ulls i fent servir les orelles. I si encara persistissin els dubtes, podria resoldre’ls simplement preguntant als afavorits per la mesura de gràcia.”
I si a partir d’ara els delinqüents es presenten a les eleccions demanant amnisties?
Al tram final de la interlocutòria, els jutges introdueixen un nou argument, una mena d’amenaça de política-ficció que diuen que podria passar si es considera que la llei d’amnistia és constitucional. Aquest raonament és basat en la premissa que, si ERC i Junts en van tenir prou de ser necessaris aritmèticament per a forçar el PSOE a pactar una amnistia, el cas es podria repetir en el futur: “No és possible identificar la raó per la qual qualsevol dels altres grups o formacions polítiques, fins i tot individus aïllats amb capacitat de construir en poc temps una alternativa política mínimament significativa, no podrà considerar que a partir d’ara […] qualsevol infracció penal que cometin, fins i tot quan siguin delictes greus, per tal del que fos per a afavorir, promoure o impulsar la seva opinió particular, ideologia o cosmovisió, pot aspirar a ser amnistiada en un futur pròxim, tan sols aconseguint una certa representativitat electoral.”
En aquest escenari de ficció, diuen que si es considera que la llei d’amnistia és constitucional, els delictes solament seran castigats si els autors, còmplices o encobridors no tenen prou força política –“n’hi hauria prou, fins i tot, amb menys de mitja dotzena de diputats”– per a promoure una llei d’amnistia. “L’aplicació de la llei penal llavors solament serà segura per als ‘ximples’. I per als pobres”, diuen.
D’aquest punt de vista, basat en especulacions, consideren que la llei d’amnistia debilita la força dissuasiva del sistema penal i que, per tant, compromet la seguretat jurídica. I afegeixen: “D’una altra banda, sorprèn (gairebé s’hauria de dir: ofèn) que la llei d’amnistia cerqui justificació en la desafecció que diu que manté allunyada de les institucions una part de la població.” Aquesta part de la població entén que és la que “participava i participa en les finalitats proclamades pels colpistes”, i per això, conclouen: “Separant el gra de la palla: els que participaven en els propòsits colpistes i feien costat al moviment de secessió empès aleshores ja eren, val a dir, per definició, desafectes a les institucions democràtiques espanyoles.”
Critiquen que es justifiqui l’amnistia per la desafecció que va causar la repressió en una part de la ciutadania catalana, i s’enfanguen en una dissertació sobre qui són els afectes i qui els desafectes, i arriben a la idea que l’amnistia menysté els contraris a la independència. Diuen que, a diferència dels “colpistes”, van confiar en l’aplicació de la llei, i tenen un moment per a recordar aquells que voldrien la independència, però mitjançant els canals prevists constitucionalment. “Sense arrancar llambordes de la calçada i llançar-les contra funcionaris que defensaven la constitució i la democràcia; sense desatendre les ordres del Tribunal Constitucional; sense apropiar-se de fons públics destinats a unes altres finalitats (essencials per a la comunitat) per desviar-los a la preparació i materialització del cop d’estat.” I, arribats a aquest punt, hi empatitzen: “Aquests, que també hi eren, van ser titllats pels qui, al contrari, avantposaven les seves aspiracions particulars a la democràcia (és a dir, a l’opinió diferent i majoritària de la resta dels ciutadans), de pusil·lànimes, timorats, botiflers.” Després d’això, la interlocutòria demana si, quan “tots aquests demòcrates” vegin que s’aplica l’amnistia sense demanar-los “ja no que es disculpin”, sinó que es comprometin “a respectar les regles més essencials de la democràcia”, podran conservar “l’afecció a les institucions democràtiques”, tal com la llei d’amnistia diu que vol preservar.
Per tot plegat, els jutges del Suprem deixen clar el seu parer: “Considerem, en fi, que la norma qüestionada repugna el dret constitucional d’igualtat davant la llei i resulten totalment arbitràries les raons que s’addueixen per justificar el tractament clarament discriminatori que imposa.” Una vegada més entren en el terreny de l’especulació quan diuen que el sistema constitucional se substituïa per una mena de “amnistia permanent revisable” perquè sempre es podria recórrer a aquest recurs, i que debilitaria el sistema penal. I acaben amb un to transcendental: “No som davant un debat polític de més importància o menys. Són els principis constitucionals i el sistema democràtic mateix –que no és tan fàcil d’aconseguir i de preservar com el costum mandrós sol fer-nos creure–, els que hi ha en qüestió.”
