Per què el suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí es pot girar contra l’estat espanyol?

És possible de fer un judici del judici? La batalla judicial a l’exili després de la tardor del 2017 ha permès aquests darrers tres anys de posar en evidència a escala internacional tot el procediment judicial contra els dirigents independentistes. I ara, tres anys després, amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol damunt la taula, el procediment del suplicatori demanat pel jutge Llarena al Parlament Europeu contra Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín que és a punt de reprendre’s ho pot fer encara molt més visible.

D’ençà del novembre del 2017, quan un jutge belga va deixar en llibertat provisional el president Puigdemont i els consellers que hi havien anat a declarar per l’euroordre mentre a Madrid tenien tancats els presos polítics, la contraposició entre allò que feia Espanya i allò que feia Europa ha retratat un sistema de repressió política. El rebuig per part d’Alemanya i de Bèlgica de les euroordres ja va ser una manera de jutjar amb un concepte de justícia democràtica i respectuosa envers els drets fonamentals allò que feia una altra justícia que no n’és perquè fa passar per davant la unitat d’Espanya, al preu que sigui. La sentència sobre Junqueras del Tribunal de Justícia de la UE va significar un salt endavant en aquest conflicte, perquè va permetre el reconeixement de Puigdemont, Comín i Ponsatí com a eurodiputats i, sobretot, ha contraposat la seva situació amb del president d’ERC, també eurodiputat, però tancat a la presó. Ara encara s’obre una nova via, amb el suplicatori, i és precisament l’estat espanyol qui l’activa, amb l’obsessió de portar Puigdemont davant un tribunal espanyol. Però aquesta maniobra a llarg termini se li pot acabar girant en contra.

I si s’aprovés el suplicatori?

El suplicatori té força opcions de tirar endavant, perquè depèn d’unes majories polítiques a la Comissió d’Afers Legals i al plenari del Parlament Europeu que a priori no afavoreixen el president ni els consellers exiliats. Les famílies polítiques del PP, el PSOE, Ciutadans i Vox, tots quatre completament arrenglerats en aquest afer, hi tenen una majoria clara. Ara, una altra cosa serà veure el sentit del vot finalment, per exemple, de diputats del grup dels Socialistes i Demòcrates (on hi ha el PSOE) dels altres països, o de partits liberals dins del grup Renew Europe (on hi ha Ciutadans), i fins i tot del grup popular.

El procediment del suplicatori s’allargarà uns quants mesos i les sessions de la Comissió d’Afers Legals on es debatrà la conveniència del suplicatori, en què Puigdemont, Comín i Ponsatí es podran explicar, seran a “porta tancada”. I ho escrivim entre cometes perquè aquest procediment hauria de ser presencial, segons el reglament, però la pandèmia, que havia ajornat l’inici de la tramitació, ha fet que l’argument forçat de Ciutadans (que presideix aquesta comissió amb l’eurodiputat Adrián Vázquez) per a reactivar el suplicatori telemàticament hagi estat acceptat pels serveis jurídics de l’eurocambra. És a dir, que les sessions seran telemàtiques i tanmateix haurien de mantenir la confidencialitat.

Encara hi ha un tercer aspecte previ important: el resultat del suplicatori, per més que sigui favorable a la retirada de la immunitat de tots tres, no implicarà la pèrdua de la condició d’eurodiputat. Ni molt menys tindrà res a veure amb cap decisió sobre la petició d’extradició que fa el Tribunal Suprem espanyol. Tant Puigdemont com Ponsatí i Comín continuarien essent eurodiputats i exercirien els seus drets, i en tot cas haurien de tornar a comparèixer davant la justícia belga sobre la petició d’extradició que els va arribar del jutge Llarena. Ara, el fet que Lluís Puig no sigui eurodiputat i no tingui immunitat, raó per la qual va haver de sotmetre’s abans a la decisió de la justícia belga, ha permès de veure quin podria ser el resultat, també, que hi hauria amb els eurodiputats: un rebuig de l’extradició pel fet que el Tribunal Suprem espanyol no és el tribunal competent per a demanar-la.

El Suprem, la persecució política i un recurs a Luxemburg

I això és fonamental en tot aquest procediment. La sentència de la justícia belga denegant l’extradició de Lluís Puig és al cor de l’argumentari de la defensa dels exiliats contra aquest suplicatori. Perquè si hi ha un argument contundent per a refusar un suplicatori, és que hi hagi evidències de persecució política darrere la petició. I que sigui el Suprem el tribunal que fa la petició pot ser-ne una evidència. Per a la justícia belga ho és. El jutge hi insistia més d’una vegada, en la sentència d’aquest 7 d’agost passat: deia que es posava en risc el respecte a l’article 6 del Conveni de Drets Humans, és a dir, el dret de Lluís Puig de tenir un procés equitatiu, pel fet que el Tribunal Suprem no era el competent per a demanar-ne l’extradició. Això li vulnerava el dret del jutge natural. Però és que aquest dret ha estat vulnerat a tots els presos que van ser jutjats (i condemnats) pel Suprem, i tot plegat perquè l’estat espanyol va voler exhibir el càstig als principals dirigents independentistes en l’alt tribunal, el mateix que va jutjar Lluís Companys, i a la mateixa sala, i fer-ho a Madrid en compte de Barcelona, en un tribunal “menor”. I ja hi tornem a ser: com es pot entendre que la justícia d’un país de la Unió Europea digui això i que el Suprem espanyol ja hagi jutjat i condemnat els presos polítics? És un pas més en el judici del judici que es fa en l’àmbit internacional.

Vet ací una clau argumental important en aquest procediment. Si la majoria política de l’eurocambra en fa cabal o no és una altra cosa. Els arguments jurídics adduïts que no es tinguin en compte, és a dir, en cas que el suplicatori es concedeixi, podrien ser utilitzats novament en un eventual recurs al Tribunal de Justícia de la UE. Els equips legals de tots tres han advertit de fa temps tant els serveis jurídics de la cambra com tots els eurodiputats de la irregularitat que significa tirar endavant un procediment de suplicatori com aquest quan el tribunal que el demana no és competent per a fer-ho, o quan hi ha dubtes molt seriosos que ho sigui i que són exposats fins i tot per la justícia d’un país membre de la UE com és Bèlgica. Si tanmateix el suplicatori tira endavant i, a més, es concedeix, no s’hauran vulnerat els drets dels representants al parlament de més d’un milió de ciutadans europeus que els van votar?

Els equips legals de Puigdemont, Comín i Ponsatí tenen un altre argument que seria molt difícil d’explicar que el Parlament Europeu negligís: la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la UE, i els delictes que en serien equiparables al codi penal de les altres jurisdiccions impliquen penes força inferiors que no les que s’han imposat als presos polítics. Tècnicament, això ja hauria de ser un motiu per a desestimar la petició d’aixecament de la immunitat. Si la Comissió d’Afers Legals, primer, i el Parlament Europeu, després, aprovessin la retirada de la immunitat del president i els consellers, haurien passat per alt un motiu molt clar de denegació del suplicatori. I això també podria fonamentar una causa a la justícia europea.

És clar que no hi ha precedents que un eurodiputat a qui s’ha aixecat la immunitat hagi recorregut a la justícia europea. Però tampoc no n’hi havia del TJUE reconeixent la immunitat d’un eurodiputat que un estat membre manté empresonat. La via judicial al TJUE després d’una possible acceptació del suplicatori és incerta perquè al cap i a la fi la decisió l’hauria presa el Parlament Europeu per votació, primer en una comissió i després al plenari. Però també hi ha elements de dret de la UE que, si són passats per alt per part dels membres de la Comissió d’Afers Legals a l’hora d’aprovar una proposta d’aixecament de la immunitat, potser poden tenir recorregut al Tribunal de Luxemburg. N’hem esmentats alguns, com ara l’arbitrarietat del delicte de sedició (i quan el govern espanyol mateix acaba d’anunciar que engegarà els tràmits per a reformar-lo) i la incompetència del Suprem per a demanar al Parlament Europeu el suplicatori.

Sí que queda més clar el recorregut que hi pot haver en cas que Puigdemont, Comín i Ponsatí hagin de comparèixer davant la justícia belga. El precedent de Lluís Puig és important. Què passarà, doncs, si després d’un possible aixecament de la immunitat, Bèlgica en denega l’extradició? Si fos així, què faria el Tribunal Suprem? Mantindria com fins ara la prohibició d’entrar a l’estat espanyol a tres eurodiputats que tenen tots els seus drets reconeguts? Ara es poden moure amb llibertat per tots els estats de la Unió, tret d’Espanya, un altre argument de pes per a explicar a la Comissió d’Afers Legals per què és un cas de persecució política. Continuaria essent així, tant si el suplicatori es concedís i acabés amb la denegació de l’extradició per part de la justícia belga com si no es concedís?

Tots tres eurodiputats mantindrien els seus drets i prerrogatives intactes, i caldria veure fins a quin punt això implicaria jurídicament la recuperació de la immunitat. Sí que és clar que des d’un punt de vista reglamentari el Tribunal Suprem espanyol no podria tornar a demanar l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats; ni Llarena ni cap magistrat no podran tornar a demanar un suplicatori amb el mateix propòsit. Hauran arribat a un atzucac, si fos així, perquè la persecució judicial dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí no podria continuar. Quina excusa posarà aleshores el Suprem per a impedir que tornessin a entrar a l’estat espanyol, perquè tornessin a trepitjar el Principat? Com es podria justificar el manteniment d’una ordre de detenció després de la culminació de tot aquest procediment? Llarena quedaria més lligat de mans. I la imatge d’Espanya se’n ressentiria, és clar, perquè aquest suplicatori té un ressò mediàtic i polític a Europa que no té pràcticament cap altre.