La Superlliga Europea: el cop de Florentino Pérez, la partida de pòquer amb la UEFA i els canvis estructurals en el futbol

Els dotze clubs fundadors de la Superlliga Europea han començat una pugna amb la UEFA, la FIFA i les lligues que a hores d’ara ningú no pot aventurar com acabarà. La nova institució, Super League Company (SLCo) la presideix l’empresari Florentino Pérez, alhora president del Reial Madrid, que preveu que el torneig comenci l’agost vinent. Hi ha molt poc marge perquè els clubs europeus més poderosos negociïn amb la UEFA, la FIFA, la LFP, la Premier i la Serie A per a redreçar el rumb, després de l’amenaça d’expulsió de les lligues de cada estat i d’intentar prohibir als futbolistes d’aquests clubs de competir amb les seves seleccions. Clubs d’arreu han criticat la Superlliga, entre els quals el València, el Vila-real, l’Espanyol, el Llevant i l’Elx, que donen ple suport a la LFP.

Rere la creació de la Superlliga, un vell somni de Florentino Pérez que ara podria ser realitat, s’amaga la voluntat dels clubs fundadors d’independitzar-se dels organismes que regeixen el futbol i marcar ells les regles del joc. També hi ha sobre la taula molts interessos econòmics en matèria de drets televisius i ingressos dels clubs, gestionats ara per la UEFA. L’empresa nord-americana JP Morgan Chase ha confirmat que finançarà la Superlliga. De fet, els dotze clubs fundadors han explicat que rebran 3.500 milions d’euros –uns 290 per cadascun– que, diuen, es dedicarien a compensar l’impacte de la pandèmia sobre les economies dels clubs i a invertir en infrastructures esportives.

Els diners tenen un paper cabdal. La UEFA és l’organisme que gestiona els ingressos de les competicions i en reparteix una part entre els clubs, segons els resultats dels partits i les rondes que avancen fins a la final de la Lliga de Campions. El campió podia arribar a embutxacar-se uns 80 milions d’euros. Amb la simple creació de la Superlliga, ja en rebran 290, uns ingressos que multipliquen per tres el premi més gran que dóna la UEFA. A més, la sortida dels clubs més potents de la Lliga de Campions devaluaria la competició i els drets televisius corresponents.

L’exclusió de clubs i futbolistes, una amenaça real?

No és pas clar que els dotze clubs fundadors de la Superlliga estiguin decidits a tirar endavant el projecte costi què costi. La sacsejada ha fet que tots els actors comencin a mostrar les seves cartes en una gran partida de pòquer amb la UEFA amb el pastís dels drets televisius rere el moviment dels grans clubs. Les pressions no s’han fet esperar, i de la seva capacitat de resistència unitària en dependrà la credibilitat de la Superlliga. Si van de debò, assumiran les possibles conseqüències col·lectivament i també les podrien pagar els futbolistes, i caldrà veure com influeix en les renovacions hi ha en marxa en diversos clubs, entre les quals la de Leo Messi amb el FC Barcelona. En canvi, si és una catxa per mirar d’obligar la UEFA a canviar la distribució dels seus ingressos i els pagaments als clubs, aviat s’hi podrien veure les primeres esquerdes.

Tanmateix, costa de creure que la UEFA i la FIFA excloguin els millors futbolistes del món de l’Eurocopa d’aquest estiu o el Mundial de Catar de l’any vinent. Una decisió d’aquesta magnitud podria tenir un impacte enorme en l’audiència i els ingressos televisius i de patrocinadors d’aquestes competicions. L’amenaça d’excloure els clubs de les lligues de cada estat –els fundadors de la Superlliga han expressat el desig de continuar-hi– també deixaria aquestes competicions sense el seu atractiu més gran per als afeccionats de la resta del món, especialment el mercat asiàtic. Tampoc no sembla probable que una decisió arbitrària d’aquesta mena passi el filtre dels tribunals.

Com canviaria el futbol?

La creació de la Superlliga implicaria el trencament total de l’status quo futbolístic. Seria una competició privada, gairebé tancada i elitista que deixaria fora clubs històrics del futbol europeu, que haurien de continuar competint a la Lliga de Campions i a la Lliga Europa si la UEFA decideix de mantenir-les. A més, una exclusió de les lligues pròpies de cada estat rebaixaria el nivell d’aquestes competicions i les empobriria.

La mercantilització del futbol, que ha arribat a ser extrema, s’accentuaria amb aquesta elit titllada d’insolidària. La meritocràcia en l’accés a la millor competició de clubs quedaria enterrada i milers de futbolistes i afeccionats deixarien d’aspirar a jugar-les o a veure els seus clubs enfrontant-se als millors equips d’Europa. Tampoc no és clar què passaria amb el col·lectiu arbitral, lligat a les federacions estatals, la UEFA i la FIFA, que de segur que no cedirien els àrbitres professionals a la Superlliga.

Pel que fa als futbolistes, si es complissin les amenaces es trobarien obligats a triar entre competir a la competició de més nivell del món o bé anar-se’n a un altre club fora de la Superlliga per a continuar jugant les competicions internacionals amb les seves seleccions. Seria una situació que de segur es regularitzaria a la llarga, però el futbol, per naturalesa, es mou a curt termini. Futbolistes de talla mundial amb contractes vigents amb clubs de la Superlliga també podrien forçar la seva sortida al mercat d’estiu. Aquestes darreres hores, alguns dels jugadors dels clubs implicats ja s’han expressat contra la Superlliga a les xarxes socials.

Quant als afeccionats, caldrà veure si hi ha algun tipus de reacció. La creació de la Superlliga contribuirà segurament al desarrelament dels grans clubs, que s’ha accelerat les últimes dues dècades arran de la mercantilització creixent de la indústria del futbol. La bunquerització d’entitats i futbolistes, l’assalt del turisme als estadis i l’encariment del preu de les entrades, entre més, ha allunyat els afeccionats dels seus equips i ha esquerdat el sentiment de pertinença. Fer encara més elitista la competició i destruir la meritocràcia per a accedir-hi aprofundeix en aquest sentiment cada vegada més generalitzat.

Una qüestió també política

El moment triat per a llançar la Superlliga no ha estat pas casual. La pandèmia i la crisi econòmica que han tingut els clubs ha precipitat el llançament de la competició, que arribava hores abans que la UEFA anunciés el canvi de format de la Lliga de Campions, la seva competició estrella, a partir de la temporada 2024-2025. El terratrèmol que ha causat ha tingut rèpliques polítiques d’alt nivell. Els governs espanyol, francès i britànic s’han pronunciat de seguida contra la Superlliga. El president de la UEFA, Aleksander Čeferin, va declarar que la Lliga de Campions es continuaria jugant amb aquests clubs o sense, va tornar a dit que la Superlliga només és un negoci per a l’elit del futbol i va insistir que els futbolistes que hi participessin no podrien competir amb les seves seleccions.

Els dotze fundadors són el FC Barcelona, el Reial Madrid, l’Atlètic de Madrid, l’AC Milà, el Juventus, l’Inter de Milà, el Liverpool, el Manchester United, el Manchester City, el Chelsea, l’Arsenal i el Tottenham. De moment, els clubs francesos i alemanys se’n mantenen al marge, tot i que la Superlliga confia a incorporar tres clubs més com a participants fixos. El Borussia Dortmund ha criticat el projecte, el Bayern de Munic també se n’ha desmarcat i el PSG manté silenci. De segur que l’anunci ha portat tensió al club parisenc, actualment immergit en múltiples interessos institucionals i econòmics respecte de la UEFA i la FIFA.

El precedent de l’Eurolliga de bàsquet

L’any 2000 alguns dels principals clubs del bàsquet europeu van trencar amb la FIBA i van crear l’Eurolliga. El 2015, una reforma de la competició va convertir-la en un club selecte tancat en què hi ha pocs canvis entre els equips que hi participen cada temporada. En aquell trencament, també hi havia diners pel mig. Els clubs volien més poder de gestió i decisió respecte dels drets televisius, però la FIBA no volia compartir la clau de la caixa.

La nova Superlliga Europea s’assimilaria més a l’Eurolliga vigent que a l’NBA, competició amb què s’ha comparat ràpidament. A la Superlliga hi hauria un màxim de cinc equips diferents cada temporada, però encara no s’han definit els criteris d’entrada ni si els clubs fundadors podrien seleccionar-los o convidar-los. Hi ha moltes incògnites per resoldre, i també hi ha temps per a reconduir la situació. En cas contrari, serà un cisma en el futbol que tindrà conseqüències durant anys.