Closcadelletra (CCCLXXX): Superfície de la miniatura

Escric en una atmosfera de fragilitat permanent, em basta un buf per a caure, no ho sabies?

Tenc els ulls plens de sol.

I de calitja.

He d’aprendre a acabar, dic.

I em tir des del lloc més alt del rocam de la petita illeta que hi ha vora la costa.

El xoc violent amb l’aigua de mar em dóna una resiliència molt gran, em desperta tots els forats de l’esperit, em genera un sentiment de mestria confortable, em diu la capacitat del cos per retrobar la seva forma d’origen després d’haver sofert una deformació produïda pels mil i uns estressos de la vida, per les llenegades de la decepció, pels horrors de la guerra que ens envolta per totes bandes.

Cerc un punt novell de dicció i de ficció.

Sé que la vetla i l’endemà estan a pocs centímetres.

Vull redinamitzar-me a les totes sempre seguit.

El meu projecte d’ara mateix és molt humil: un dibuix tremolós damunt un paper de calc d’una història que ja havíem llegit.

Nedes per davall aigua i encara que volguessis dir quatre mots de la veritat no et seria possible.

Nedes per davall aigua i si plores ningú se’n temerà.

Nedes per davall aigua i una eficàcia potent fa que vegis i escoltis i sentis una perspectiva tan plena d’éssers en moviment que et costa molt fixar la vista, esmolar l’oïda o controlar les sensacions que apareixen per on menys ho esperes.

Nedes per davall aigua i una posidònia n’amaga una altra fins al punt que no saps endevinar si aquells jardins i aquelles flors que freguen la teva pell estan sembrats damunt uns fons submarins o uns altres, encara que això no és el centre de la teva atenció, sinó aquella diversitat de peixos que et surten de qualsevol lloc on col·loquis el teu punt de vista i que et duen al passat, a la infantesa.

Nedes per davall aigua i l’extensió del panorama és una partitura en què es conta una història que es lliura en colzades i colzades que t’entretenen, en peripècies relatades per un text fred que es posa al servei de situacions fictícies on viuen personatges misteriosos i de pura fantasia, ombres sense passat, patèticament sols, perduts que esdevenen imatges vagues, projeccions, ombres xineses i vapors que s’agiten vanament sanglotejant un text anònim que s’alimenta de la seva pròpia ductilitat enfront dels esdeveniments.

Nedes per davall aigua i aprens que vivim sempre a baix, en els soterranis molsosos, i que aquestes ones íntimes de sol i de sal, de peixos i de jardins, de coralls i de nàufrags, de pol·lucions i de plàstics, de benzines i de fems de cendres i més cendres no són més que el preludi d’una destrucció que avança a les totes.

Nedes per davall aigua i saps la necessitat de moviment en el cor del text, que caldrà que observis els corrents intestins que recorren la frase que serpenteja en la profunditat que l’innerva i l’alimenta com un flux d’aire fresc i bombollejant que fueteja els mots i els arrossega lluny dins ells mateixos, en el més fons i secret de l’aventura en què paral·lelament i amb molta d’intel·ligència conflueixen.

Nedes per davall aigua i no saps si l’esparrall vell és una imatge hologràfica i les donzelles jovençanes pintades amb els colors de l’arc iris unes projeccions fetes amb làser, potser l’estol de salpes són pures imaginacions d’uns efectes especials nous i les oblades una feina feta per un exèrcit de dibuixants; però no has de passar gens de pena perquè l’amargor de les simpaties impossibles t’amara sense que te n’adonis.

Nedes per davall aigua dins un paisatge cinemascòpic, picat i continu com el que es compon estirant-se sense parar des de les finestrelles d’un tren en marxa; un dibuix agut de contorns, una cristal·lització, una duresa de mots en la precisió d’anomenar-los dins una llum trencadissa pel seu esclat en l’escampada d’aquestes restes i d’aquests fragments units entre la ficció i la realitat, en un anar i tornar entremig dels enigmes.

Tota l’acció que heu llegit passa en blanc i negre!