11.11.2016 - 22:00
És un país que no té nom. Se l’ha apropiat: Estats Units ho són també Mèxic i el Brasil; Amèrica del Nord ho és també el Canadà i Mèxic; Amèrica ho són els dos subcontinents. La falta de nom propi de la –encara– primera potència és més que una agudesa del cineasta Godard en un film (Elogi de l’amor, 2002). Centra per exemple la hipocresia política de la setmana, monumental: la supèrbia de les elits, de l’imperi i, per delegació, les occidentals totes. Arrogància de no preveure que guanyaria Trump, supèrbia de fer veure que és una sorpresa. No ho han volgut saber.
Posem-hi periodistes i mitjans reputats. Thomas Friedman, del New York Times, es pregunta, en primera persona, com explicar-se la victòria del magnat i no dubta a apuntar una hipòtesi tot dient que ‘és massa aviat per a afirmar-ho amb seguretat, però la intuïció em diu…’ La intuïció! I això que la hipòtesi intuïtiva és ben seriosa: la victòria trumpiana ‘no té tant a veure amb el comerç o l’escletxa salarial com amb la cultura i el sentiment de molts americans d’haver-se quedat sense casa‘, essent ‘sense casa’ una noció forta: la casa entesa com a país, nació, col·lectivitat. No sé pas a què es dedica Friedman al seu diari. Deixem que la intuïció faci la feina, ves.
No és que entre nosaltres les coses vagin millor. No és que el periodisme faci la feina fundacional de l’ofici, interpretar els canvis socials. Però això d’allà és més que la reticència i tancar-se d’ulls al que passa, posem-hi, en una Espanya en descomposició que l’independentisme català i els nous partits esquerrans posen contra les cordes. El que succeeix al país sense nom parla també pels europeus, hi marca la pauta, fa un segle que és així.
No tothom, per sort, és tan arrogant ni superb. Un home que també escriu molt als diaris, el Nobel d’economia Paul Krugman, guru en tantes ocasions de les noves esquerres, ho va dir ben clar, al mateix NYT, hores abans que el recompte donés la victòria a Trump, en un article titulat ‘El nostre país desconegut‘: ‘La gent com jo, i probablement molts dels lectors del New York Times, no coneixem en absolut el nostre país […]: ens hem equivocat.’
Hores, unes quantes hores, li va costar a la candidata Clinton de sortir a la palestra i reconèixer la derrota. El protocol mana que primer doni la cara qui perd. Hillary no. Es va esperar, cosa que desconcertà les teles, no se sabia si ho faria ara, després, quan. Impossible reconèixer la derrota. Potser esperava el recompte final dels vots populars –que li han donat un lleuger avantatge sobre Trump–, però no ho crec: no se sabia res d’això quan finalment va sortir. Acompanyada d’un marit que combinava el color de la corbata amb el violeta de les solapes de l’esposa –un color feminista–, Hillary havia necessitat aquelles hores per a recompondre la supèrbia.
Qui ho ha encertat –per sort, Vilaweb ens ho ha fet saber– ha estat un cineasta, ben diferent de Godard i alhora agut com ell, Michael Moore. Ni vulgueu saber com ha estat criticat aquests últims anys, a Europa, a Catalunya també, aquest decidit partidari del cinema documental sense contemplacions, que aboca pel broc gros a l’espectador les misèries del país sense nom. Justament ha estat acusat sovint de supèrbia i arrogància, mira tu. Per no ser delicat, per sortir massa a la pantalla, per groller. Doncs resulta que sí, que Moore coneix el seu país. No es Nobel d’economia, trepitja el carrer.
Ara que Trump ha guanyat, les elits periodístiques s’apressen a dir en to mofeta que, com fan tots els polítics, esperen que no compleixi tot el que ha dit que faria. Que agudes, les elits.
