Supèrbia criminal a cala Bona

Hi ha un vídeo que mostra de manera esgarrifosa el modus operandi d’aquests individus. De manera esgarrifosa encara que no sabéssim què va passar després però sobretot perquè sí que ho sabem. S’hi veu una petita llanxa avançant cap al telèfon que l’enregistra i una mena de Zodiac fosca que apareix en direcció contrària, vira de cop i volta i patam!, l’envesteix per darrere.

Això fa.

Com si fos una aposta, un que s’aparti tothom que vull passar jo, un perquè sí. Aquesta arrogància imbècil. Aquest menyspreu per la gent que no sigui el grupet que t’aplaudeix.

L’atac que ha quedat enregistrat va ser perpetrat per la llanxa auxiliar d’un iot de nom La Luna i propietat del milionari alemany Klaus Viehof. Era el 23 d’agost de l’estiu que ara s’acaba, i vora algunes de les platges de Capdepera, a Mallorca, els sis ocupants del iot negre, tres homes i tres dones, es van dedicar a la seva gresca per sobre de tothom i molestant tothom. Envestint tothom. Maniobrant a tota velocitat i de manera temerària amb la llanxa auxiliar. Responent amb sobergueria a les recriminacions que rebien de les barques que fondejaven a cala Agulla i rodalia. Atacant-les, fins i tot. Tal com es veu al vídeo que s’ha publicat.

En caure el sol, Dennis Viehof, amb els seus amiguets, va dur el iot del papà fins a cala Bona, prop de Son Servera. Hi pescaven calamars el jove Guillem Comamala, el seu oncle i un cosí de tretze anys. El iot va arribar a tota velocitat. Des de la barqueta (tres metres i escaig d’eslora) van cridar tant com van poder. El iot no va frenar i ells no van poder evitar l’escomesa. Els va arrencar el motor. Guillem va caure al mar, sota l’hèlix del iot. I l’assaltant va continuar fent via com si res. No es va aturar. Cal tornar-ho a escriure perquè és insuportable: el iot no es va aturar. Un pescador va sentir els crits d’auxili i els va ajudar. Guillem ja era mort. L’oncle l’aguantava perquè l’aigua no se’l quedés. El iot negre va continuar la ruta fins a Portocristo, on es veu que hi té l’amarra, i la família Viehof, una mansió.

He escrit el relat breu dels fets coneguts tot seguint les dades que han anat desgranant les cròniques periodístiques. N’hi ha més. La declaració dels ocupants del iot, que van reconèixer que havien begut alcohol i que van afirmar que no havien sentit res ni havien notat l’impacte contra la barqueta ni havien vist després, al buc, els senyals del xoc. Els testimonis que navegaven a la zona de Capdepera, que expliquen que els havien vist borratxos dalt la nau negra. Llegir que no van fer declarar Dennis Viehof fins cinc dies després de la topada mortal. Cinc dies. Que, evidentment, ja no li van fer cap test d’alcoholèmia ni de drogues ni de res. Que l’endemà van netejar el iot de cap a peus i que els qui se’n van encarregar van declarar després que no havia estat per a eliminar proves. Llegir també els diners i la influència de la família del iot negre. Que el mateix sistema judicial que empresona un raper per una cançó no li va posar, a aquest Dennis Viehof, cap impediment per a anar-se’n de seguida a Alemanya.

I sí, d’accidents en passen, i en passen contínuament, però diria que això de cala Bona és una altra cosa. Una altra de més fonda. Hi ha el com pot ser que no es controli la velocitat de motos i vaixells “d’esbarjo” que campen a la costa tan arran de tot i de tothom, que no s’avaluï la capacitat (o no) per a menar-los, l’ús (o no) de les boies (com pot ser i de qui depèn: sempre som al mateix cap del carrer), etcètera. Però hi ha, també, això altre, això que no sabia definir fins que no hi va intervenir el cambrer d’una cafeteria. Amb uns amics, comentàvem esborronats els fets, i que el tal Dennis Viehof ja havia volat cap a Alemanya, i l’home, que ens col·locava un parell de tallats i no sé què més damunt la taula, va deixar anar, senzillament:

—No li passarà res.

Com?

—És ric, no?

Es va arronsar d’espatlles i se’n va tornar al taulell.

I això va ser tot. I em va fer pensar en les paraules (ironia, realisme cru) del multimilionari Warren Buffet: “Hi ha una guerra de classes, cert, però és la meva classe qui la fa… i qui la guanya.” I ara penso també si aquest fet terrible, i el vídeo previ, tot plegat, no és expressió i símbol d’una època, d’aquesta època en la qual es pretén convertir l’estatus econòmic en valor moral, en carta blanca per al menyspreu de la resta de la humanitat (transformada, als seus ulls opacs i des de l’altura de la superioritat autoatorgada, en meres xifres, puntets irrisoris i negligibles). Com si les regles que valen per a tothom no comptessin per als rics. Aquesta llorda impunitat de la cartera. Aquesta extensió de la desigualtat també als drets i al respecte merescut. Aquest pretendre que n’hi hagi uns a dalt que poden maltractar els qui consideren a sota. Com la noblesa medieval. Com els aristocràtics paràsits de Versalles.

Guillem Comamala jugava a voleibol, era un estudiant brillant i a la seva universitat han escrit que el recorden sempre afectuós, que es feia estimar. El 9 de setembre hi ha la cerimònia d’obertura de curs a la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la Universitat Politècnica de Catalunya. Començarà amb un minut de silenci.