15.02.2020 - 21:50
Aquesta setmana, quan l’escriptor Martí Domínguez va recollir el premi a la Millor Novel·la de l’Any per L’esperit del temps, que atorga Òmnium Cultural, va fixar en primer lloc la mirada cap al País Valencià. Deia a VilaWeb: ‘El premi referma els vincles amb el País Valencià, que té una literatura molt potent i sovint no és prou coneguda. De fet, nosaltres som deutors d’una sembra que va ser fusteriana. Venim d’aquella llaurada. El 1972, Joan Fuster va escriure a la revista Serra d’Or un article on es preguntava per què no s’escrivien novel·les al País Valencià. Ara això ja no podria dir-ho.’
Aquesta declaració venia motivada per un parell de fets que havien ocorregut pocs dies abans. Per una banda, Joan Benesiu havia estat reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana per la seva novel·la Serem Atlàntida. Un altre premi literari a obra publicada el 2019, que s’ha endut un escriptor valencià.
El mateix dia que se sabia el premi Ciutat de Barcelona entrevistàvem l’escriptor Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que acaba de publicar la novel·la Ignot. En l’entrevista, deia: ‘Aquest premi és una bona notícia perquè Benesiu es consolide.’
El nou llibre de Baixauli també rep el suport de la crítica i del públic, i aquesta darrera setmana s’ha situat com el tercer llibre més venut, després de la novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla i la traducció de Sally Rooney, Gent normal. En la mateixa llista de les deu obres de ficció més venudes també hi trobem Guillem, de Núria Cadenes, barcelonina de naixement però valenciana d’adopció, que novel·la la història de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup d’extrema dreta i el blanqueig d’aquesta acció criminal i del feixisme al País Valencià durant dècades.
Precisament, Martí Domínguez aquells dies també estava marcat per les reflexions que van fer amb Núria Cadenes al programa de ràdio Ciutat Maragda. Tots dos escriptors foren convidats a parlar de literatura valenciana a Catalunya, juntament amb els comentaris del conductor del programa, David Guzman i els col·laboradors Maria Bohigas i Jordi Puntí. Per a alguns oients, un dels millors programes fets per Ciutat Maragda.
Una sembra fusteriana
Va ser David Guzman qui va mencionar a Ciutat Maragda l’article de Joan Fuster del febrer del 1972 a Serra d’Or. Deia en l’article ‘Una carència singular’, dins la seva secció Restriccions mentals, que «el País Valencià actual no té una novel·la pròpia.» I ho comparava amb la producció que hi havia de novel·listes de les Illes Balears. Continuava dient: «Hi ha hagut fins ara pocs novel·listes, i ben sovint, les obres que han publicat s’inhibeixen de la ‘realitat’ immediata o la falsegen.» I es preguntava el perquè: «Hi ha una mena de repugnància o de por a enfrontar-se amb les pròpies imatges.» I acaba dient: «Són moltes les novel·les que no s’han escrit. Per què? Podien haver-se escrit en castellà. Ni en castellà. Insisteixo. Per què?»
Com diu ara Martí Domínguez, fill literari de Fuster, avui al País Valencià tenim novel·la, tot i que cal visibilitzar-la i tot i que els vincles entre territoris d’una mateixa parla, sovint estiguin poc lubricats.
La invisibilitat dels escriptors valencians al Principat
David Guzman obria el debat fent aquestes preguntes: Quants escriptors valencians actuals coneixem al Principat? Quin equilibri hi ha entre tots dos territoris? Una mateixa llengua i una mateixa cultura amb accents diferents, que massa sovint no té cura de la seva riquíssima diversitat.
I hi va haver intervencions com les que segueixen:
Núria Cadenes: Què passa amb tot el que us perdeu els del Nord amb tot el que succeeix, especialment en l’àmbit literari, al Sud?
Martí Domínguez: Hi ha una desconnexió, que té a veure amb la manca de mitjans de comunicació que puguen fer aquesta xarxa. Sempre que anem a Catalunya som ben acollits els escriptors valencians, però batallem molt encara per ser tan desconeguts. La majoria d’escriptors valencians no tenen visibilitat a Catalunya.
Núria Cadenes: Cal recordar que al País Valencià no sentim Catalunya Ràdio ni veiem TV3. I a Catalunya no es veu ni se sent À Punt. I aquesta manca de comunicació no ens la podem permetre. No pot ser que la gent no conegui la poesia de Marc Granell, per exemple, perquè és un dels grans poetes que té la literatura catalana en aquests moments. Acaba de publicar les seves Obres Completes. No us el perdeu!
Jordi Puntí: Si pensem en els anys vuitanta, l’intercanvi pel que fa a la cultura i sobretot la literatura que es feia al País Valencià i a Catalunya era constant. Recordo un escriptor com el Toni Cucarella que publicava habitualment aquí i en Marc Granell publicava a les edicions de poesia de Columna. Tot això es va anar diluint i es va anar perdent. Com pot ser que faci quinze anys (des del 2005) que cap poeta valencià guanyi el premi Carles Riba? O, a l’inrevés, què passa amb el premi Andròmina de narrativa? La nòmina de guanyador és majoritàriament d’escriptors valencians. Hi ha hagut molts aspectes que ens han allunyat. La comercialització, per exemple. Els editors d’aquí prenen menys riscs. Ara mateix publicar un autor valencià poc conegut té un punt de risc.
Martí Domínguez: Penso que és més fàcil per un autor català publicar al País Valencià que a l’inrevés. Ara mateix, David Castillo ha guanyat el Joanot Martorell.
Jordi Puntí: Però la presència d’autors mallorquins en l’edició a Catalunya és molt més gran, no és comparable a la dels valencians. Però pel que fa al nombre d’obres, n’hi ha més al País Valencià. Els mallorquins no tenen gairebé on publicar i el que acaba quedant allà és molt local. En canvi, al País Valencià s’ha aconseguit crear un sistema de publicacions una mica més important.
Martí Domínguez: Jo crec que els valencians que fem literatura mirem constantment cap a Barcelona. Barcelona és el meu París. Com a escriptor, Barcelona és la meva capital. I això a l’inrevés no passa, que València sigui considerada per vosaltres com una capital. Veniu poc i coneixeu poc el territori.
Maria Bohigas: De tot això que estem dient hi ha coses que s’han de matisar. Sobre les editorials mallorquines: sabem perfectament què fan editorials com El Gall Editors i AdiA. Formen part completament del nostre paisatge. I volia preguntar-vos quins són els autors actuals, de les últimes fornades, que construeixen un paisatge literari actiu al País Valencià. Crec que la ignorància general pel que fa al que s’edita al País Valencià és enorme des del Principat. Com és enorme la ignorància pel que fa a Lleida, a Tarragona. Això té a veure amb una determinada concepció del territori que es té a Catalunya, que és que les zones que compten són aquelles on estiuegen els que manen, que són l’Empordà i Mallorca. I també volia dir que tot i l’aïllament, les millors revistes que s’editen en català es fan des de València: el setmanari El Temps, la revista de divulgació científica Mètode, la revista d’història Afers, L’Espill, Caràcters…
Núria Cadenes: El que m’esvera és que aquestes revistes no arriben a Barcelona. Per què un debat d’actualitat sobre ciència que planteja la revista Mètode no es pren com a punt de partida de debats en programes i tertúlies a Catalunya?
Martí Domínguez: Mètode ha fet ara el número 100 i sí que esperava una mica més de ‘comboi’. Ha passat sense pena ni glòria. I mira que hem fet un llibre amb motiu de l’efemèride. I voleu noms? Us puc dir Carlos Fonollosa, Paco Esteve. Són gent jove amb voluntat d’estil. I un suport de Catalunya els ajudaria a perseverar. Perquè la literatura és perseverança. La carrera de fons que implica escriure un llibre, per poder defensar-lo, molta gent no està disposada a fer-la.
Núria Cadenes: Diem més autor: la Raquel Ricart, la Teresa Pascual, Vicent Usó…
David Guzman: Han canviat molt els temps des de l’article de Joan Fuster a Serra d’Or, on demanava una novel·lística normalitzada i normalitzadora.
Jordi Puntí: TV3 no parla ni de les revistes editades a València ni de les revistes catalanes ni dels llibres publicats al Principat. I la funció dels llibreters també és important, que facin una recerca per oferir llibres dels bons autors valencians. I això és més fàcil si tens el suport dels mitjans.
Martí Domínguez: La cultura catalana està molt present a València. He fet més presentacions a València que a Catalunya del meu últim llibre. Veig que hi ha una mena de pànic escènic de baixar al País Valencià. I, en canvi, hi ha un públic i lectors en català. El meu editor va baixar aquesta darrera edició a la Plaça del llibre i es va endur una gran sorpresa, va quedar encantat, i va dir que aquest any baixaria amb els llibres de Proa. Hi ha un públic jove, lluitador. I si els editors catalans no baixen, els autors valencians no tenim a prop l’editor i això produix una sensació d’exili.
