Superant els nostres gens

Se sol esmentar la pel·lícula Gattaca en els debats públics sobre els perills socials de l’edició genètica humana. En l’imaginari públic, el missatge és clar: el seu futur distòpic és un avís dels perills que comporta l’acceptació social del perfeccionisme i la discriminació genètics. Aquest article defensa que si realitzem aquest tipus de lectures, se’ns escapa un missatge més profund. Més que donar una lliçó de bioètica en contra de l’ús de la genètica per a crear millors nadons, el que la pel·lícula defensa en realitat, al nostre parer, és que aquesta intromissió genètica difícilment pot tenir èxit, però que crear un individu posthumà superior mitjançant enginyeria genètica és possible i desitjable.

En una biografia recent de Jennifer Doudna, la científica guanyadora d’un premi Nobel que va desenvolupar la innovadora tecnologia d’edició genètica CRISPR-Cas9, es repeteix en diverses ocasions un vell argument: se’ns parla del clàssic de la ciència-ficció Gattaca i d’alguns dels seus elements que «ja s’han fet realitat» (Isaacson, 2021, p. xv). Això ens recorda que, fins i tot avui dia, més de vint anys després de la seua estrena, Gattaca (Niccol, 1997) continua sent un advertiment sobre el millorament genètic humà en el nostre imaginari col·lectiu. No obstant això, pensem que cal considerar una interpretació diferent de la pel·lícula. Una altra lectura pot revelar un missatge que, intencional o no, parla de la futilitat d’intentar perfeccionar la forma humana i remarca el valor social del disseny de posthumans. La nostra intenció en aquest article no és donar suport a aquest missatge, sinó exposar-lo.

En el discurs públic, Gattaca funciona com a recurs retòric per a parlar de les pors relacionades amb l’impacte social de l’enginyeria genètica, presagiant el futur distòpic que ens espera al final del «terreny esvarós del debat sobre l’edició genètica» (Evans, 2018). L’ètic biomèdic Ronald Michael Green afirma que Gattaca «perviu a les aules de bioètica de tot el país com l’epítom de tot el que està malament en relació amb les interven­cions genètiques en humans». Per a ell, el missatge de la pel·lícula és clar: «Gattaca pretén ser un advertiment. La manipulació genètica condueix a una societat horrible obsessionada amb la perfecció genètica i desfigurada per la discriminació genètica» (Green, 2007, p. 5–6).

Encara que en la pel·lícula no queda clar quina tecnologia utilitzen els genetistes, hi ha senyals que es tracta d’alguna forma d’enginyeria genètica, com indicava una campanya publicitària de la pel·lícula: «Ara és possible dissenyar la seua descendència» (Isaacson, 2021, p. 275). És igual si un acadèmic que cita Gattaca s’oposa al seu argument «conservador» en contra de l’enginyeria genètica (Agar, 2005, p. 90) o lloa el seu missatge com una de les poques respostes «crítiques» a la manipulació genètica humana (Elshtain, 2004, p. 159). Tots concorden que la pel·lícula explica la història d’una societat que s’enfronta a un perill quan la tecnologia per a perfeccionar nadons esdevé més accessible i més acceptada culturalment. Com ja va passar amb Un món feliç, Gattaca s’ha convertit en un recurs retòric per al debat públic sobre futurs biotecnològics (Lynch, 2019, p. 34; Von Burg, 2010, p. 4). Ambdues se solen utilitzar com a lloc comú per a parlar de les conseqüències poc ètiques de la manipulació genètica humana.

Però i si això no fora cert? I si el missatge de Gattaca no és que l’enginyeria genètica en humans és perillosa per a la societat, sinó que el perfeccionament biotecnològic humà és impossible però, no obstant això, la transformació genètica posthumana sí que és possible i desitjable? Si la gent interpreta malament la pel·lícula i dona per descomptat que explica una història més simple, aquest missatge més subtil que subjau al seu aspecte didàctic pot amerar l’inconscient col·lectiu sense ser detectat. Pensem que aquest és el cas. Per això, reimaginem Gattaca com un film que parla sobre la promesa del posthumanisme i corregim la interpretació més aparent d’aquest missatge, que sol servir de suport de tantes i tantes intervencions públiques en el discurs sobre bioètica.

Relectura de Gattaca

És cert que l’argument de Gattaca fomenta una interpretació simplista de la seua estructura moral. La pel·lícula presenta un futur «no gaire llunyà» (Niccol, 1997, 4:12) en què l’enginyeria genètica humana no sols és acceptada sinó que és la norma. En el film seguim Vincent, un home concebut naturalment que intenta tirar avant en una societat en la qual aquest fet el converteix en un ciutadà de segona classe. Somia amb convertir-se en astronauta però és rebutjat a causa de la seua condició genètica, així que, gràcies a Eugene, un vàlid (és a dir, algú amb gens superiors, concebut amb l’ajuda de la ciència), Vincent obté sang, orina i altres mostres per a falsejar les proves genètiques i fer-se passar per vàlid. Aconsegueix un treball en la Corporació Gattaca, una empresa d’exploració espacial, però dies abans de la seua eixida a l’espai, el cap de la missió és assassinat. En la consegüent investigació, la policia troba una pestanya de Vincent i tracten de trobar el no vàlid que sens dubte deu ser el responsable. Amb l’ajuda d’uns improbables aliats, Vincent ha d’evitar que el detecten abans de l’enlairament per poder complir el seu somni de viatjar a l’espai.

Aquest argument alimenta la interpretació habitual de la pel·lícula com un advertiment contra el determinisme genètic. Com deia el material promocional original de Gattaca, «no hi ha cap gen que marque l’esperit humà» (Agar, 2005, p. 90). Malgrat els «defectes» genètics de Vincent i la discriminació social en contra seua, aconsegueix el seu somni, aparentment per pura força de voluntat. La pel·lícula també sembla argumentar en contra del perfeccionisme genètic. En paraules de la crítica de cinema Janet Maslin (1997, p. E18), Gattaca «imagina una cultura de discriminació sense complexos, amb individus vàlids que eviten defectes com la calbesa, l’alcoholisme i el trastorn per dèficit d’atenció i reben molts privilegis» mentre que uns altres són empentats cap als marges de la societat. Aquesta lectura de la pel·lícula com a inequívocament oposada a l’enginyeria genètica humana va immortalitzar en certa manera Gattaca, reviscuda una vegada darrere l’altra per a catalitzar la discussió pública sobre ètica amb cada avanç en genètica.

Llig ací l’article complet publicat a la Revista Mètode