Sumaríssims: els arxius de la reparació

«La democratització efectiva es mesura sempre per aquest criteri essencial: la participació i l’accés a l’arxiu, a la seva construcció i a la seva interpretació»

Jacques Derrida

El grau d’impunitat que els responsables d’una dictadura preveuen obtenir en el pas cap a la democràcia té un reflex força precís en el patrimoni documental. Si no ho veuen clar, assistirem a processos d’eliminació massiva d’informació pública com succeí, per exemple, a Sud-àfrica entre el 1990 i el 1994. L’any 1993, en concret, es destruïren quaranta-quatre tones de documents del Servei Nacional d’Intel·ligència en només tres mesos. Per contra, si s’asseguren la impunitat, no faran anar la trituradora a marxes forçades. No els cal si, ja en democràcia, es crea un arsenal normatiu per a dificultar-ne l’accés i es dissenyen polítiques arxivístiques estrictament culturalistes. Aquest és, òbviament, el cas espanyol. I aquest ha estat també el cas català, per derivació, si més no fins el 19 d’octubre passat.

Aquell dia, a instàncies de la Comissió de la Dignitat, el parlament va donar el vist-i-plau a la proposició de llei per a declarar nuls els consells de guerra sumaríssims celebrats entre el 1938 i 1975. Quan la llei s’aprovi es trencarà per primer cop amb l’ordenament jurídic bastit a la transició espanyola per blindar la impunitat del feixisme. És probable, per tant, que acabi al Tribunal Constitucional i per evitar que els efectes jurídics de la nul·litat siguin momentanis caldria dotar-los de bon començament amb la màxima força cívica possible, tal com s’ha fet en altres països a l’hora de retre comptes dels seus períodes dictatorials.

El parlament és conscient del valor cívic dels arxius, com demostra la seva adhesió a la Declaració Universal dels Arxius, el juliol del 2013. Una declaració on s’estableix que ‘l’accés lliure als arxius enriqueix el nostre coneixement de la societat, promou la democràcia i protegeix els drets de la ciutadania’. La proposició de llei és una excel·lent oportunitat de refermar aquests principis: per a fer-ho, en els treballs parlamentaris que han d’elaborar el text definitiu és indispensable que incloguin un article que vinculi al procediment de nul·litat la difusió dels sumaríssims i l’obertura de les seves dades. Òbviament, hi trobem el problema de la protecció de dades personals per als expedients de menys de cinquanta anys. I aquí és on la participació de víctimes i familiars ha de ser clau.

Al formulari de la sol·licitud de nul·litat, cal que hi consti un camp destinat a donar el consentiment de la difusió dels expedients. I cal també articular amb els afectats que ho desitgin el codisseny de projectes de tractament arxivístic i recontextualització dels fons que permetin de socialitzar el coneixement dels crims (considerats ‘justícia’ fins a la nul·litat). Així, gràcies a aquest nou marc de relació entre les víctimes i els sumaríssims, es produeix el seu apoderament: l’expedient generat pel règim feixista com a instrument de repressió es converteix gràcies a la reapropiació que en fan les víctimes en eina democràtica de reparació. Aquest és el potencial dels arxius, sempre que s’entengui que, per posar fi a la impunitat, la principal funció del patrimoni documental és garantir la rendició de comptes històrica i no pas esdevenir un recurs subaltern de la memòria històrica. I per això cal democratitzar els arxius: fer partícip la ciutadania de la gestió d’allò que és seu, la informació, i aconseguir que tothom, més enllà d’usuaris especialitzats, tingui la mateixa possibilitat de treballar-la i reutilitzar-la. En definitiva, que siguin els valors cívics, no els culturals, els que liderin les polítiques arxivístiques.

D’aquesta manera, els treballs de classificació i descripció dels 81.966 sumaríssims instruïts entre el 1939 i el 1980 de què ja disposem, recollits el 2015 en una guia de l’Arxiu Nacional, tindran el retorn social que mereixen. Aquests treballs, iniciats el 2003, van ser fruit d’un conveni signat entre la Generalitat i el Ministeri de Defensa, ja que els expedients es troben a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. L’excel·lent tasca dels arxivers i les arxiveres de l’ANC permet d’afrontar amb totes les garanties tècniques la reparació social de les víctimes, com ja han demostrat amb els mal anomenats papers de Salamanca. Ara, caldria ampliar el conveni per afrontar la progressiva digitalització dels sumaríssims, tal com s’ha fet a Navarra (més de 1.500 sentències i 40.000 fitxes personals són ja consultables online) i es preveu de fer també a Astúries. En aquesta nova fase, com dèiem, arxivers i víctimes han de treballar conjuntament per tal d’enriquir la qualitat de la informació dels expedients: les veus fins ara silenciades han d’integrar-se en el context dels documents aportant la capa de significat que, precisament, l’administració que els va generar volia anorrear.

Comprendre que la nul·litat jurídica de les sentències i la reparació social a través de l’ús cívic dels arxius són dues cares del mateix procediment és fonamental per a evitar que cap tribunal pugui arrabassar novament la dignitat a les víctimes. Perquè el valor d’evidència dels sumaríssims ja no dependrà del poder, sinó de l’anhel de justícia de la ciutadania. Només llavors l’assalt al bastió de la impunitat feixista tindrà la força necessària per a reeixir, al marge fins i tot del marc legal vigent.

Vicenç Ruiz (@arsnotariae), vice-president de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya