Per què sumar no vol dir necessàriament eixamplar?

A l’Essai sur les données immédiates de la conscience, llibre del qual s’ha dit que inspirà Marcel Proust a escriure À la recherche du temps perdu, el filòsof Henri Bergson explorà la relació entre unitat, multiplicitat i espai. El llibre és dens i l’argumentació complexa, i el lector pot legítimament preguntar-se a què treu cap fer-hi referència aquí. Però per poc que segueixi aquesta columna, sabrà que no és pas per afany d’erudició que sovint esmento llibres que, de primer, poden semblar allunyats d’allò que vaig comentant d’acord amb els esdeveniments. Demano doncs una mica de paciència.

Bergson defineix el nombre com la síntesi de l’u i del múltiple. Cada nombre és una unitat perquè ens l’imaginem amb una intuïció simple i hi donem un nom. El quatre, el deu o el cinc-cents ens semblen coses perfectament definides i la impressió d’indivisibilitat fa que passem de l’un a l’altre de manera abrupta, com si pugéssim una escala saltant els graons. L’explicació d’aquest salt és, segons Bergson, que per obtenir un nombre ens cal fixar l’atenció successivament en cada una de les unitats que el componen. Puix que concebem cada una d’aquestes unitats en un sol acte indivisible, ens la representem com un punt separat del següent per un interval a l’espai. El tres, per exemple, l’intuïm posant tres unitats l’una al costat de l’altra, i això ho fem d’esma i sense adonar-nos-en, a causa de l’hàbit. Només hem de recordar que els nens i les persones poc ensinistrades en el càlcul el visualitzen amb els dits de la mà. I qui diu dits, diu en realitat unitats mínimes d’extensió, és a dir, punts a l’espai. Però en la proporció en què deixem de posar-hi atenció, les separacions desapareixen, els punts tendeixen a constituir-se en línies i el conjunt pren l’aparença de continuïtat. El nombre és discontinu mentre el construïm, però una vegada constituït resta objectivat i llavors ens sembla possible de dividir-lo il·limitadament, de la mateixa manera que una línia pot dividir-se fins a l’infinit.

Bergson fa aquesta anàlisi de la continuïtat i la discontinuïtat per explicar processos de consciència. L’argument és complex i el deixarem en aquest punt. M’interessa servir-me’n per assenyalar la manera com un concepte aparentment tan unitari com la independència, o, més exactament, el sentiment de la voluntat d’independència —l’anomenat independentisme— també és una objectivació d’unitats separades per intervals que, en aquest cas, ja no són simètrics com els que separen les unitats numèriques, sinó variables segons la intensitat amb què es presenta aquella voluntat. Pròpiament parlant, les unitats d’aquest conjunt haurien de ser les persones, però a la política de masses l’individu és una abstracció. La unitat d’intuïció política és el partit. I per això importa recórrer a la inversa el procés d’objectivació pel qual veiem continuïtat allà on la percepció acurada ens mostraria una agrupació d’unitats indivisibles. Importa, doncs, redirigir l’atenció a l’aspecte irreductible de cada una d’aquestes unitats.

Llavors entenem per què els partits deceben inexorablement el desig d’unitat. Uns potser més que uns altres, però a la fi cadascun es referma en la seva unicitat, alhora que, juxtaposant-se, tots col·laboren a objectivar la continuïtat il·lusòria de l’independentisme. Com passava amb el nombre, l’objectivació partidista fa que l’independentisme es torni infinitament divisible. Perquè, considerat extensivament, o, dit en termes polítics, transversalment, pot dividir-se de moltes maneres. Per això, cada aspirant a encarnar-lo en la totalitat no fa sinó dividir-lo, i una proposta unificadora, com poden ser-ho unes primàries teòricament inclusives, no fa sinó aprofundir la divisió d’ençà del moment que és rebutjada per qualsevol de les unicitats en joc i es constitueix en una nova magnitud que de retruc rebaixa el rang de les precedents.

Si suspenem la imatge de la línia i recuperem el procés formatiu del nombre; si recuperem, per tant, la intuïció dels intervals, ens adonarem que cada punt permet d’articular sèries diverses i objectivar-les en valors diferents. Així, per exemple, el punt central del conjunt numèric ‘tres’ pot ser l’origen d’una línia diferent que es consolidi en el valor ‘deu’ o ‘deu mil’. Dit en unes altres paraules, la unicitat no és un vector sinó l’origen de molts vectors possibles. Ara, la comparació amb la imatge del nombre com una successió de punts sols és aproximada, car l’independentisme no és un sentiment lineal, malgrat que es tendeixi a representar-lo a l’espai en termes de dretes i d’esquerres i que es visualitzi en fileres d’escons parlamentaris que creixen o decreixen al ritme de les eleccions. Però aquesta manera d’imaginar les unitats que sumades donen ‘l’independentisme’ permet de discernir el potencial de cada una per iniciar línies diverses. Línies que, traduïdes al llenguatge polític, donen estratègies diferents. I estratègies diferents vol dir combinacions diferents, és a dir, aliats dissemblants i objectivacions desiguals. En definitiva, valors no sols de magnitud molt diversa sinó d’objectius heterogenis. 

Però tot i que acostumem a mesurar-lo mitjançant estatístiques, sondatges d’opinió i resultats electorals que donen peu a la idea d’una base geomètrica que teòricament s’ampliaria amb determinades combinacions de les unitats en joc, l’independentisme no és una xifra sinó un sentiment i, com a tal, resulta més indicat de considerar-lo no pas d’acord amb la linealitat sinó amb la intensitat. I aquí és on Bergson resulta molt útil, perquè demostra que la intensitat és la sensació conscient d’una causa extensa.

Us estalviaré el llarg raonament; n’hi ha prou de recordar el mal de queixal que tothom ha tingut alguna vegada. Malgrat que ens sembli que la intensitat és efecte d’un augment de la causa en un sol punt, de fet el dolor és més lleuger quan sols envaeix una petita zona neuronal i en canvi es torna més agut quan la sensibilitat s’escampa a zones més amples. Això és perquè en el primer cas deixa intactes moltes altres atencions que ens distreuen del dolor, mentre que a mesura que s’escampa per la boca i guanya extensió desplaça unes altres fonts d’interès. És la suma de sensacions que, a mesura que ocupa zones més grans de la nostra atenció, la concentra. Aquesta concentració més gran l’experimentem subjectivament com un augment de la intensitat.

Intensificar vol dir ocupar més l’atenció, cosa que políticament el conservadorisme expressa en relació amb l’individu amb els termes ‘arrauxat’, ‘hiperventilat’ i similars, però que mirada amb perspectiva existencialista resulta en la puresa de cor que Kierkegaard definia com voler una sola cosa. A l’àmbit de partit, és a dir, de programa, intensificar vol dir centrar-se en un objectiu i mantenir-s’hi fidel, alhora que s’estén a més aspectes i àmbits de la vida col·lectiva fins a saturar-la. I a l’àmbit d’estat, vol dir sentir un dolor més agut a mesura que ‘el mal independentista’ s’escampa a zones com més va més vastes de l’opinió internacional i hi concentra l’atenció, desplaçant la versió estatal d’un virus antidemocràtic que cal desinfectar. Si en lloc de maldar per sumar unitats posant-les en línia en combinacions infinitament divisibles, ens preocupéssim més per la intensitat de la voluntat, repensaríem l’estratègia en termes no pas d’eixamplar numèricament la base d’actuació sinó d’intensificar-ne els efectes, penetrant zones clau de la sensibilitat. Arribat en aquest punt, considero prudent d’aturar l’anàlisi i deixar que el lector reflexioni sobre la combinació d’intencions i de possibilitats més efectiva o, si més no, més creïble per a l’esdevenidor immediat.

I de què serveix tota aquesta elucubració?, es pot preguntar un lector que no estigui per romanços i demani resultats. La resposta no té cap dubte: no serveix de res, en el sentit positiu de ‘res’, de ‘cosa’, car la comprensió i l’acció són vectors heterogenis. Interpretar el món no és transformar-lo, com bé sabia Marx, tot i que s’equivocava creient que l’acció pot prescindir dels marcs d’intel·ligibilitat. Però a més hi ha el fet que, per a comprendre, el pensament ha de refusar de servir la necessitat. Pensar és un arrogant i maleït non serviam. És la part inútil de la vida, rebel a l’imperatiu d’execució cega que regeix la natura i l’ordre polític.