11.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.06.2023 - 07:47
Això de Sumar, a banda de ser fer castells en l’aire, és una de les maniobres polítiques més brutes i descarades que he vist mai. Perquè bàsicament es tracta de forçar la reunió de quinze partits que semblen convençuts de poder-se repartir la representació al congrés espanyol, al marge dels interessos de la gent. I reconfigurar d’aquesta manera tan artificial l’esquerra espanyola, no per la via de la voluntat ciutadana, dels vots, sinó per la via de l’enginyeria política, de les reunions de saló, dels acords signats més o menys sota pressió.
Sumar té una intencionalitat política òbvia, que és destruir Podem i aconseguir així que si torna a governar Pedro Sánchez el nou govern de coalició siga tan còmode com siga possible per al PSOE i no li cree maldecaps amb polítiques que no li agraden. I per a aconseguir-ho ha necessitat dues coses bàsiques. La primera, una campanya mediàtica intensa per a promocionar Yolanda Díaz –no havia vist mai la premsa de dretes tan entusiasmada amb una candidata teòricament d’esquerres. Una campanya centrada a espantar Podem i tota la resta de partits que s’han afegit a la maniobra fent-los creure que si no s’integraven en el poti-poti acabarien fora del congrés espanyol.
Aquesta campanya tenia una segona fase en la compra –aquesta és la paraula precisa– de tants grups i grupets com fos possible de trobar per tal de deixar Podem amb la sensació que es quedava sol i en situació de perdre bous i esquelles si no s’afegia, rendit, al carro guanyador. Això és el que han fet, i així, i amb la pressió del poc temps que tenien per a resoldre la qüestió de la coalició, han aconseguit de doblegar-los. Doblegar Podem fins al punt de la humiliació d’haver d’acceptar vets i tot, particularment el d’Irene Montero.
Bàsicament, doncs, han trobat lloc a tothom, han premiat als partits petits la col·laboració a l’hora de pressionar Podem i han fet servir les pors de tots repartint artificialment els escons del congrés espanyol, fins a l’extrem que hi ha diaris que ens han ensenyat fotografies del futur grup parlamentari. Un grup que reconfigurarà artificialment l’esquerra espanyola, sense dependre del vot dels ciutadans.
En la forma en què s’ha bastit la maniobra, hi ha tot de detalls molt significatius que en deixen ben clar el sentit. I, cosa molt pitjor, l’escassa moralitat política. Per exemple: la número 4 per Barcelona ha de ser de Podem, i Podem envia a Barcelona una candidata de Madrid, i així deixa ben clar que l’escó resulta que no representa Barcelona ni els barcelonins, sinó que representa Podem. O, un altre exemple, l’invent atorga dos escons a Compromís, quan temien perdre l’únic que tenen, i Compromís reacciona proposant de candidata Àgueda Micó, secretària general de Més-Compromís i persona d’un perfil públic baix, que es fa molt difícil d’imaginar que fos la candidata si l’escó l’haguessen de guanyar tots sols.
Però la qüestió més sorprenent és que es repartesquen un pastís que ja veurem si existeix. Que la gent vota allò que vol, eh? Ja ho sé que l’esquerra europea fa temps que s’ha perdut pel seu menysteniment superb de la ciutadania, però això de Sumar, aquesta manera d’eludir el combat polític i ideològic, supera gairebé tot allò que hem vist fins ara.
Perquè el càlcul que partits i partidets han fet no és si això de Sumar és bo per al seu electorat o no. Per al seu país. Per al seu projecte polític. Per a la gent. En la negociació per a formar aquesta coalició, ningú no ha discutit sobre la llei de llibertat sexual o sobre la renda mínima garantida o sobre el tracte als immigrants a la tanca de Melilla o sobre l’oficialitat del català en els òrgans de l’estat espanyol i l’avanç cap a un estat federal. Ben al contrari: el càlcul, les negociacions, ha estat tan sols sobre les cadires. Exclusivament. Sobre el repartiment. I basat, ho torne a dir perquè és la clau de tot plegat, en la por. En la por de quedar-se fora de l’aparador principal de la política i les seues prebendes.
Al final, això ha estat un pacte d’elits –de grans tenidors i de petits propietaris, si em permeteu la broma– que, fabricat de la manera que s’ha fabricat, tinc la sensació que a la llarga portarà molts maldecaps a les organitzacions que l’integren.
Tan sols cal recordar l’exemple del pas desastrós de Yolanda Díaz per Galícia –i no sorprèn ningú que ella no es presente per cap circumscripció del seu país o que tothom assumesca amb naturalitat, xiulant i mirant cap a una altra banda, que els gallecs no la votarien mai?
La directora de Nós Diario, María Obelleiro, que sap de sobres el pa que s’hi dóna, deia dissabte en aquest article: “L’esquerra espanyola continua confiant l’èxit de la seua proposta política a una suma de maniobres tàctiques el recorregut de la qual s’acaba l’endemà del següent fracàs electoral.” I del seu país parlem també avui en aquest reportatge, en què expliquem com el nacionalisme gallec, el BNG, ja supera clarament el PSOE i és l’oposició al PP, precisament perquè ha aconseguit d’escapolir-se de la pressió de l’esquerra espanyola i molt especialment de les maniobres brutes protagonitzades de fa anys per Yolanda Díaz. Hi ha lliçons a aprendre.
PS. La primera polèmica ja ha esclatat quan s’ha sabut que una clàusula de l’acord impedeix que els partits que s’integren a Sumar tinguen veu pròpia al congrés espanyol. A Compromís, els havien assegurat que podrien tenir un perfil propi. Ja ho veurem…
